Un triple empat imperfecte (a l’espera dels indecisos)

BarcelonaLes enquestes no poden anticipar quin serà l’escenari d'aquí dues setmanes, però sí que ens poden ajudar a definir l’escenari que hi ha a l'arrencar la campanya. Sobretot pel que fa al vot que ja està decidit. Si mirem la mitjana de les enquestes que s’han anat publicant, a grans trets el que observem és un triple empat tècnic entre ERC, el PSC i Junts per Catalunya. L’ordre entre els tres partits canvia d’una enquesta a una altra, i les diferències en el vot estimat sempre són petites. Tan petites, que entren dins del marge d’error de les enquestes. Per això, estadísticament, no podem dir amb prou confiança qui va primer, qui va segon i qui va tercer.

En el cas de l'última enquesta del CEO, però, l’empat és imperfecte: en termes de vots, ERC estaria una mica per davant de Junts per Catalunya, i el PSC estaria clarament en tercera posició. Tanmateix, aquesta foto és, com totes, força incerta. Però val la pena anar més enllà del titular i endinsar-nos en els detalls de l’enquesta. Sobretot, per analitzar els fluxos de votants entre partits, que defineixen les zones de competència que hi ha. 

Una dada important sol ser el percentatge de fidelitat: quants dels votants de les anteriors eleccions ja tenen clar que tornaran a votar la mateixa opció. El partit que mostra una millor taxa de fidelitat és la CUP (66%), per davant del PSC (62%) i de Junts per Catalunya (58%). Els altres partits estan per sota, i en l’altre extrem hi ha Ciutadans, que només retindria un 24% dels seus votants del 2017. La de Carrizosa sembla la crònica d’un ensorrament anunciat.

Però aquestes fuites es poden compensar amb incorporacions de votants provinents d’altres opcions. El PSC i ERC són els partits que recollirien més vots entre gent que el 2017 afirma no haver votat, mentre que JxCat bàsicament s’alimentaria d’ERC i el PP i Vox, de Ciutadans.

Ara bé, com sol passar, la clau de les eleccions caldrà buscar-la en el 30% de gent que es declara indecisa. Son gairebé 2 milions de persones. Cal dir que no és una xifra gens anòmala: és freqüent que les enquestes preelectorals trobin al voltant d’un 30% d’indecisos. Per això cal analitzar qui són aquests dos milions d’indecisos. Veure entre quines opcions dubten, per fer-nos una idea de quin comportament podrien tenir.

La meitat dels indecisos seran probablement abstencionistes

En aquesta enquesta, al voltant de la meitat dels indecisos són gent que no expressa cap preferència partidista. Molt probablement, una bona part d’aquests seran abstencionistes. El que passa és que, com és habitual, l’abstenció és un comportament que se sol amagar a les enquestes perquè hi ha una certa concepció del vot com un deure cívic. Però si la meitat dels indecisos són probables abstencionistes, l’altra meitat sí que expressen alguna preferència, o dubte. I és important analitzar-los bé. Si mirem els dubtes que expressen i les seves simpaties de partit, observem com els dos partits amb més potencial de recollir aquests vots són, segons el CEO, ERC i el PSC. Sobretot ERC: dels gairebé dos milions d’indecisos, n’hi ha més de 420.000 que mencionen ERC com una de les seves opcions possibles. I la gran majoria mencionen ERC en primer terme. A molta distància se situen el PSC, amb unes 250.000 persones, i Junts per Catalunya, amb unes 230.000 persones que, tot i no haver decidit el vot, el considerarien com una de les seves possibles opcions. Els altres tenen poc potencial per recollir els indecisos.

Això pot indicar més potencial de creixement per a ERC. Però no és evident que ho pugui materialitzar, perquè aquests indecisos estan repartits en parts aproximadament iguals entre els que dubten entre ERC i el PSC, Junts, els Comuns i la CUP. Aquesta frontera múltiple és bastant singular i aporta complexitat a l’estratègia política dels republicans. Al PSC li passa una cosa relativament semblant, perquè té votants dubtosos amb ERC, els Comuns i Ciutadans en proporcions relativament similars. La resta de partits tenen intercanvis més concentrats amb un altre partit o bloc de partits i, per tant, una estratègia més òbvia de campanya.