El tripartit per necessitat entre Colau, Aragonès i Sánchez
BarcelonaPer quadrar els números a Barcelona, Ada Colau ha necessitat convèncer almenys dos regidors de l’oposició des del 2019. Una mica més complicat ho ha tingut Pedro Sánchez a l’Estat, perquè el PSOE i Unides Podem estan a 26 diputats de la majoria al Congrés. I si hi ha algú a qui li costi agafar el son davant les dificultats aritmètiques és a Pere Aragonès: sense JxCat al Govern, ha de trobar 35 vots al Parlament entre els seus adversaris. La debilitat de Colau, Sánchez i Aragonès els ha permès, curiosament, estrènyer els lligams per forjar una mena de tripartit institucional. Cadascun està a les mans dels altres en un fràgil equilibri que funciona amb efecte dòmino.
Aquesta setmana s’han aprovat els pressupostos de Barcelona. Tot i les ferotges crítiques de l’oposició al model “esgotat” dels comuns –incloses les d’Esquerra–, el govern de Colau ha tirat endavant els quatre pressupostos del mandat. I tots gràcies al seu soci a l’executiu, el PSC de Jaume Collboni, però també als imprescindibles vots d’ERC. Per entendre que la negociació va més enllà del contingut concret dels pressupostos només cal recuperar les paraules del líder dels republicans, Ernest Maragall. Enguany ha subratllat que no hi ha “cap acord de fons” amb els comuns, i l’any passat va haver de reconèixer que, tot i que ell hagués votat en contra del projecte de Colau, havia rebut indicacions directes des de l’altre cantó de la plaça Sant Jaume –o des del barceloní carrer Calàbria, on ERC hi té la seu nacional.
Aquestes indicacions les rep perquè els comuns són el principal soci del Govern d’Aragonès. Ja ho eren abans que JxCat abandonés la Generalitat i ho continuen sent després. Els pressupostos de Barcelona pels de Catalunya. Quid pro quo. El 2020 i també el 2021 va ser així. Amb els vots dels comuns n’hi havia prou. Ara és força més complicat, perquè només tenen 8 dels 35 diputats necessaris perquè els comptes tirin endavant. Però si Colau volia pressupostos a Barcelona, abans s’havia de comprometre a no obstaculitzar els catalans.
Cobrament per avançat
L’última pota del pacte és la del PSC i el PSOE, però aquí es complica la cosa. No perquè la relació no funcioni a Madrid, on també aquesta setmana s’han validat definitivament els pressupostos al Senat amb el vot d’ERC. El problema és que els republicans ja han cobrat: en paral·lel s’ha suprimit la sedició i s’ha retocat la malversació. Així que si JxCat continua fora de l’equació –formalment ERC hi segueix negociant, tot i que les dues parts veuen molt complicat l’acord–, Esquerra haurà de cedir davant d’algunes de les reclamacions dels socialistes. Les més cridaneres són el Hard Rock, el Quart Cinturó del Vallès i l’ampliació de l’Aeroport del Prat, però n’hi ha moltes més. El més rellevant, però, serà que malgrat els nombrosos pactes a Barcelona i a l’Estat, serà la primera vegada que el tripartit tornaria a funcionar a Catalunya des del 2010.
Els detalls
Walter White al Parlament? El sobrenom del mafiós protagonista de la sèrie Breaking Bad –i el cognom d’un important físic alemany– ha estat present aquesta setmana a la cambra, almenys per unes hores. Les que va trigar a adonar-se el servei de transcripció que havien rebatejat com a Heisenberg el diputat d’ERC Rubèn Wagensberg. Ho va fer notar a Twitter el periodista de La Vanguardia Àlex Tort.
És habitual que hi hagi polítics que s’equivoquin a l’hora de votar, però no ho és tant que ho facin dos grups pràcticament al complet. Els ha passat a PP i Vox a Castella i Lleó, on han votat en contra de diversos articles dels seus pressupostos. A l’hemicicle el desconcert era total amb l’oposició rient i celebrant el moment i la dreta queixant-se que la formulació de la votació havia estat “equívoca”.