Un ‘tribunal’ polititzat

Madrid“El nom de tribunal és absurd” i “de tribunal només en té el nom”, coincideixen dues persones que coneixen bé l’òrgan que persegueix econòmicament una quarantena d’exmembres del Govern. El Tribunal de Comptes és el gran desconegut dels tribunals, encara que el nom no li escaigui, i només salta a la llum en comptades ocasions. Els últims anys ho ha fet per la causa contra el 9-N i ara contra el referèndum i l’acció exterior de la Generalitat. El 2019 el seu descrèdit el va protagonitzar l’absolució de l’exalcaldessa de Madrid Ana Botella -condemnada en primera instància- gràcies als vots de dos consellers nomenats pel PP. La falta d’independència és un llast que ha assenyalat el Tribunal Suprem, un informe del Tribunal de Comptes portuguès i la mateixa plantilla.

Es tracta d’un òrgan que no forma part de l’estructura judicial de l’Estat -no depèn del Consell General del Poder Judicial- i la seva funció és fiscalitzar la correcta actuació de les administracions públiques i partits polítics en matèria comptable i pressupostària. Una de les anomalies és que consellers escollits pel Congrés i el Senat analitzin la comptabilitat dels mateixos partits que els han proposat.

La més polèmica és, però, la seva competència d’enjudiciament, que conviu paral·lelament amb la jurisdicció penal i amb la contenciosa administrativa. Sovint treballen de la mà, i ho exemplifica el cas dels ERO d’Andalusia: la justícia penal mira d’acreditar la malversació de fons públics i el Tribunal de Comptes la quantifica (s’han reclamat més de 100 milions d’euros). És el mateix que ha passat amb la causa de l’1-O: el Suprem va condemnar per malversació, però va traslladar la informació a l’òrgan administratiu perquè xifrés la desviació. De fet, durant el tràmit dels indults l’Advocacia de l’Estat va demanar al Tribunal de Comptes que certifiqués si s’havia satisfet la malversació, i va respondre que sí, tot i que va advertir d’aquesta investigació complementària sobre l’acció exterior.

La línia sobre el que competeix a una jurisdicció o una altra és “difusa”, subratlla una font del sector, i a vegades la certa “autonomia” d’aquesta institució pot portar a situacions paradoxals com la del 9-N: el TSJC no va condemnar per malversació, però el Tribunal de Comptes hi va veure irregularitats que, al cap i a la fi, van conduir al pagament de cinc milions d’euros, preventivament fiançats. El resultat acaba sent el mateix, amb la diferència que no hi ha hagut un procés judicial amb “garanties” per als acusats, apunta.

La fase d’instrucció -en què es troba el cas de l’acció exterior- s’obre a instàncies de la Fiscalia i/o l’Advocacia de l’Estat o a través d’una denúncia, i per acord del ple, integrat pels 12 consellers. Quatre d’ells acabaran jutjant els fets. Aquesta fase inicial la lidera un delegat instructor que és funcionari de lliure designació i que té la potestat d’embargar béns abans del judici.

Tot i que les defenses dels exmembres del Govern posin el crit al cel, sempre s’actua així. “Es pensen que això és jurisdicció ordinària i no paren de recórrer”, comenta una alta funcionària de la institució. El problema no seria tant la metodologia processal en si, que també, sinó com s’aprofita aquest funcionament. “L’ús de la secció d’enjudiciament amb el tema català és inaudit”, afirma un treballador que porta dècades al Tribunal de Comptes.

En aquesta línia s’ha expressat la consellera María Dolores Genaro, proposada pel PSOE, que es desmarca de l’informe amb un vot particular demolidor. Avisa que el tribunal està obligat a analitzar la documentació de manera “objectiva i imparcial” i “recollint amb exactitud i precisió els fets verificats, evitant judicis de valor i interpretacions que no estan prou fonamentades”.

Entre el 2010 i el 2021, d’entre més de 500 informes de tot tipus, només tres van tenir un vot particular, prova de l’excepcionalitat del que ha succeït. Un dels altres dos va ser pel cas de Botella, vinculat a la venda d’immobles de protecció pública a fons voltors per sota del preu de mercat i saltant-se els procediments. Unes operacions que van afectar famílies necessitades i que en la condemna inicial obligaven Botella i set persones més a pagar 22,7 milions d’euros.

En mans dels partits

Una de les que va absoldre la dona de l’expresident espanyol José María Aznar és Margarita Mariscal de Gante, exministra de Justícia del seu govern. També va ser qui en primera instància va condemnar pel 9-N i qui serà l’encarregada de jutjar l’1-O i l’acció exterior. Pel torn de repartiment, les causes vinculades a Catalunya han caigut al departament segon de la secció d’enjudiciament, del qual ella és la consellera. En segona instància, un hipotètic recurs d’apel·lació el resoldran els altres tres consellers de la secció: el president, José Manuel Suárez Robledano -exportaveu de la conservadora Associació Professional de la Magistratura i proposat pel PP-; María Antonia Lozano -consellera del departament primer- i Felipe García -conseller del departament tercer-. Aquests dos últims, proposats per IU i el PSOE, respectivament.

La politització dels consellers del Tribunal de Comptes és indiscutible, coincideixen les fonts consultades. Les “pressions” dels partits són “puntuals, no permanents”, afirma una font coneixedora. El germà d’Aznar, Manuel Aznar, és un dels 12 membres del ple. Els escullen el Congrés i el Senat -sis i sis- amb una majoria de 3/5 parts, fet que sempre ha requerit l’entesa entre el PP i el PSOE. La correlació ara és de 7 a 4, atès que el 2018 hi va renunciar al·legant motius personals Lluís Armet, proposat pel PSC. No hi ha limitació de mandats, però s’han de renovar cada nou anys, i expiren el mes que ve. Fonts del tribunal donen per fet que el PP seguirà bloquejant-ne la renovació, com passa també amb el CGPJ. I és que les negociacions estan aturades.