Potser el més interessant de l’informe oral de la Fiscalia de l’Audiència Nacional és que la divisió de la feina entre els fiscals Miguel Ángel Carballo i Pedro Rubira -un va parlar sobre la sedició i l’altre sobre la desobediència- reflecteix la realitat del que cadascun d’ells pensa de veritat. En altres termes: mentre que Carballo creu en el delicte de sedició, Rubira sosté que s’ha comès desobediència.
Mentre que Carballo no té grans dubtes sobre que els fets del 20 de setembre i de l’octubre del 2017 encaixen en la sedició com a “mobilització tumultuària” -substitueix l’“alçament” del Codi Penal per la “mobilització”-, Rubira els té tots. Fonts judicials consultades per l’ARA assenyalen que la Fiscalia de l’Audiència Nacional ja sap, per indicis, que el tribunal no comprarà el delicte de sedició. I, per tant, tal com van reconèixer ahir, acusen per desobediència perquè no volen córrer el risc que el tribunal absolgui els acusats, és a dir, que els fets quedin “impunes”, va dir ahir Rubira. Ja han vist com els seus col·legues del Suprem es van obstinar a acusar exclusivament només per rebel·lió i el tribunal del Procés va absoldre per aquest delicte i va condemnar per sedició, l’acusació que feia l’Advocacia de l’Estat.
Però, a part, és que Rubira no hi veu la sedició. I queda clar per la seva pròpia explicació jurídica. El tema cardinal és el que s’anomena “domini de fet”. I Rubira ho va dir amb totes les lletres: els acusats no tenien el domini de fet. Què és això? L’autor de la teoria del domini de fet, el jurista alemany Hans Welzel, sosté que l’autor és aquell que té el domini final de l’esdeveniment, mentre que els partícips no tenen tal domini. L’autor dirigeix el curs dels fets i els pot interrompre si ho considera oportú; els partícips es limiten a auxiliar-lo. I la coautoria ha de ser demostrada. El consens entre els que dominen i els que ajuden, el “propòsit consensuat” segons la doctrina del Suprem, ha de quedar acreditat.
“El domini funcional de fet el té el Govern”, va explicar Rubira. El fiscal, doncs, creu que la condemna ha de ser desobediència perquè, en cas contrari, una absolució deixaria impunes els requeriments personals del Tribunal Constitucional a Trapero, Pere Soler i César Puig, les instruccions de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i l’acta de la jutge Mercedes Armas del 27 de setembre del 2017 en què instava a adoptar les mesures per impedir el referèndum.
El paper dels Mossos
Rubira ha construït el delicte de desobediència sobre la base dels articles 11 i 410 del Codi Penal. El plantejament és que els Mossos, que eren garants per impedir que es cometés el delicte -en aquest cas el referèndum que es considerava il·legal-, no van actuar per tal d’evitar-lo.
I és en aquest punt quan guanya pes el testimoni del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, el cap de l’operatiu policial per aturar l’1-O. Tant Carballo com Rubira van fer grans elogis del seu testimoni, subratllant-ne “la dignitat i honestedat que el van portar a complir esplèndidament la missió encomanada”. Una opinió que dista molt de la que tenen del testimoni de Trapero: “La seva conducta va ser deplorable i ha estat delictiva”. ¿Sedició o desobediència? Els fiscals assumeixen que és la segona la que guanya números, però el més important per a ells a hores d’ara és evitar l’absolució.