Les tribulacions de Sánchez i Feijóo
BarcelonaAmb l'aprovació de la llei d'amnistia al Congrés s'acaba una etapa de la legislatura, però en comença una altra d'igual o més intensitat. La sessió que ha posat punt final al debat parlamentari de la llei va reflectir i sintetitzar amb quin ànim han portat les forces polítiques la discussió d'aquesta mesura, que ve dictada per la necessitat, i al mateix temps per l'aposta a favor de la normalització política a Catalunya. Des de l'absència del president del govern, Pedro Sánchez, mentre se succeïen les intervencions a la tribuna d'oradors, fins als crits i gesticulacions dels diputats de Vox, passant pels aplaudiments i felicitacions dels grups independentistes, tot va respondre al guió previsible, per a bé o per a mal. Però ara comença el recorregut de la llei en mans dels que l'hauran d'aplicar, jutges i tribunals, amb intervenció dels fiscals. I no a tot arreu i en tots els casos s'actuarà amb rapidesa i automatisme. Els fiscals que van intervenir durant la causa penal de l'1-O ja han deixat clar el seu criteri que al delicte de malversació no és aplicable la llei d'amnistia. I s'haurà de veure si el Suprem aixeca de manera més o menys immediata l'ordre interior de detenció de Puigdemont, donada a tots els cossos i forces de seguretat d'Espanya.
El PSOE i el govern van dient aquests dies que consideren que la llei ja ha estat assumida per l'opinió pública, i que, per tant, les protestes i gesticulacions del PP no seran determinants en les eleccions europees del dia 9. Ara bé, el fet és que Pedro Sánchez va evitar intervenir en la sessió que ha posat punt final a la discussió parlamentària d'aquesta iniciativa legislativa. És molt significatiu. Sánchez va donar la cara davant del comitè federal dels socialistes, quan va dir allò que l'impuls donat a aquesta llei responia al fet que s'havia de fer de la necessitat virtut. Però al Congrés, en canvi, no va voler lligar el seu lideratge al darrer tram del debat.
Personalment, sempre he cregut que qui està al comandament d'un govern que fa apostes arriscades les ha de portar de forma directa públicament. Imagino que un dels factors que el van fer allunyar de la tribuna d'oradors va ser el desig de no aparèixer com a derrotat o arrossegat per les forces independentistes. La insistència d'alguns dirigents d'aquests partits en presentar la llei d'amnistia com una decisió imposada a un PSOE claudicant era innecessària. De la mateixa manera que sempre m'ha semblat prescindible en aquest cas el requisit del penediment explícit i públic dels beneficiats per l'amnistia, també he cregut que els acords –sobretot si són difícils de pair per a l'electorat de qui cedeix– no s'han de passar per la cara dels gestors del pacte. I menys en aquest cas, quan les eleccions catalanes ja s'han celebrat, i determinades expressions de satisfacció potser hi són de més, vistes les complicacions que tindrà la nova legislatura, començant per la composició de la mesa del Parlament i sobretot, esclar, el debat d'investidura d'un nou president de la Generalitat.
Estic convençut que l'expresident Puigdemont complica el seu futur immediat cada cop que surt per fer declaracions en què destaca com ha sabut imposar decisions que els socialistes no haurien volgut prendre. D'entrada, debilita els seus aliats, que ara ho són, encara que sigui de manera òbviament interessada i circumstancial. Però, a més, aquest tipus de manifestacions estimulen el desig de respondre de tota la dreta sociològica, inclosa la del món jurídic. Quan escolto els més motivats en tota mena de tribunes públiques em fa l'efecte que es creuen obligats a parar allò que el govern ha concedit als independentistes. Ara bé, aquest sector deu ser una elit política i professional. Ho dic perquè la concentració convocada pel PP el 26 de maig no va ser un gran èxit. El fenomen del cansament, quan es persegueixen objectius que en una fase històrica concreta no es poden assolir, afecta a tothom, no només als defensors del dret a l'autodeterminació.
Repte electoral
La qüestió és si aquesta suposada falta de motivació per tornar a anar a una manifestació contra les concessions a Junts i ERC tindrà o no traducció electoral. Aquest cop el Centre d'Investigacions Sociològiques –i el seu director, José Félix Tezanos– ha anat més lluny que mai: ha pronosticat una victòria socialista per cinc punts. No cal dir que Pedro Sánchez ho firmaria encantat, amb la qual cosa li agrada clavar agulles i ninots als adversaris, sobretot des de la tribuna del Congrés –per això sí que hi aniria– i sobretot a l'esquena de Feijóo, des que li va atribuir ser víctima d'una enrabiada per no haver aconseguit la investidura malgrat haver tingut el primer torn per intentar-ho, després de ser designat com a candidat pel rei Felip VI.
Sembla que fa molt d'això, però va ser a l'inici del curs, el 29 de setembre –dia de la segona votació–, i des de llavors estem gastant el temps en lluites polítiques d'escassa rendibilitat electoral. Per al PP, cada campanya és un maldecap. No acaba de trobar el punt. Colla pel costat dels casos que afecten el PSOE i estan oberts als tribunals, però no aconsegueix fer forat. I al PP no tothom està convençut que sigui un encert el focus posat en Begoña Gómez, per la seva relació amb empreses que van obtenir subvencions públiques. En tot cas, als populars no els ha anat malament a Catalunya, tenint en compte d'on venien i que, un cop desaparegut Ciutadans, tenien terreny per créixer. D'altra banda, el líder popular català, Alejandro Fernández, ha sabut adaptar-se al terreny i a les circumstàncies. Com a conseqüència, el congrés dels populars catalans trigarà a celebrar-se. La direcció del PP té pendents assumptes més urgents, com la campanya en curs per a les europees. Feijóo necessita fer un bon resultat, guanyar encara que no sigui per gaire. Per al PSOE un empat tècnic ja seria un èxit. Més que el reconeixement de l'estat de Palestina, el que pot beneficiar l'estratègia socialista és la fotografia del líder de Vox, Santiago Abascal, amb el president israelià, Benjamin Netanyahu, perquè permet al PSOE tornar a especular sobre com seria la política espanyola, en aquest cas en la branca d'exteriors, si el centredreta guanyés unes eleccions generals.