Els tres motius pels quals Sánchez ha fet president Illa
BarcelonaLa decisió que va fer decantar la balança entre la militància d'ERC sobre la investidura d'Illa va ser la llum verda del PSOE al fet que l'Agència Tributària de Catalunya recapti tots els impostos, una transferència de competències a la qual sempre s'havia oposat i que ha provocat un sotrac a les files socialistes. En efecte, aquest compromís havia estat votat pel PSC el 2005 al Parlament, quan es va incloure en el projecte d'Estatut, però en la negociació posterior amb el PSOE es va rebaixar a un "consorci tributari", que és el que consta en l'Estatut actual. Per tant, és Pedro Sánchez, donant el seu vistiplau a aquesta cessió, qui ha fet possible la investidura d'Illa. I per això cal preguntar-se: per què? D'entrada hi ha tres raons.
La primera i principal és que Sánchez considera estratègica per al seu projecte l'aliança amb ERC. En un mapa polític bipolar entre l'esquerra i la dreta, Sánchez necessita refermar la relació amb els republicans. Per això ha deixat que es puguin penjar la medalla del concert. Tot i que actualment el president espanyol també depèn de Junts al Congrés, sap que a la llarga la relació pot trencar-se, perquè no hi ha sintonia ideològica més enllà de l'oposició al PP i Vox. El pacte també neutralitza l'intent de Carles Puigdemont d'incloure ERC en una candidatura conjunta per formar una mena de front patriòtic. Amb la decisió, ERC referma la seva autonomia estratègica respecte a Junts.
El segon motiu és que Sánchez sabia que tard o d'hora hauria d'afrontar la petició del concert per part de les forces independentistes catalanes. Si no era ara hauria estat pels pressupostos. I avançant el moviment (en ple agost, per cert) col·loca Junts en una posició difícil, ja que el concert era la seva principal demanda per aprovar els comptes. Aquesta és una de les característiques de Sánchez: accelerar quan considera que això li atorga un avantatge estratègic.
Illa, contrapès d'Ayuso
La tercera raó té a veure amb la importància que suposa per al PSOE governar la segona autonomia més poblada i també la segona pel que fa a volum de PIB. Catalunya és el contrapès que Sánchez necessitava en el tauler autonòmic per equilibrar el poder del PP en aquest àmbit, que compta amb la Comunitat de Madrid (Ayuso), Andalusia (Moreno Bonilla) i el País Valencià (Mazón). Salvador Illa passaria a ser alguna cosa més que un baró, seria el puntal del sanchisme en el mapa autonòmic i una mena de vicepresident in pectore. A Sánchez li interessa que a una Catalunya governada per les esquerres li vagi bé per contraposar el seu model al de Madrid.
A les raons de Sánchez cal sumar-hi les raons d'Illa. Tot i que es tracta de personatges molt diferents, hi ha una cosa que els uneix: la voluntat de poder, d'ocupar tots els espais possibles de poder. Això els porta a dir a avui i b demà sense despentinar-se, i a variar l'estratègia sobre la marxa si cal. El PSC d'Illa ha sigut espanyolista i propatronal quan ha calgut (quan li ha interessat pescar en els caladors de Cs i l'antiga CiU), i ara enarborarà la bandera de l'esquerra i reivindicarà el tripartit i el seu catalanisme. I és aquesta flexibilitat i adaptabilitat, juntament amb la visió a llarg termini de la jugada, el que fa del PSC una maquinària de poder especialment temible per als seus adversaris. I fa d'Illa un líder al qual costarà descavalcar.
