Les tres mentides de Feijóo
MadridLa nit del 23-J, en plena commoció pel resultat electoral, Alberto Núñez Feijóo va prendre la decisió de no concedir la derrota i va anunciar, davant les persones congregades davant de la seu del PP a Génova que, com a candidat més votat, obriria el diàleg amb la resta de partits per obtenir la investidura. "És el que ha passat sempre", va citar com a font d'autoritat després de repassar el nom de tots els presidents del govern. Però els números no donaven. I el públic, conscient que estava al davant d'una escenificació política condemnada al fracàs, li va aixafar la guitarra interrompent el seu discurs cridant "Ayuso! Ayuso!", mentre la presidenta madrilenya feia cara de pòquer. Tothom va interpretar que allò era una fugida endavant de Feijóo per tapar el seu fracàs, guanyar temps, i consolidar-se com a líder del PP. Però no.
El que va passar llavors és que el joc se li'n va anar de les mans, i ara hem sabut que, en algun moment li va passar pel cap negociar de forma seriosa amb Junts posant els indults a sobre de la taula. No va ser només un cafè o un intercanvi d'impressions, com ara intenten fer veure. Van escoltar propostes, i les van respondre. El líder gallec estava tan convençut que per justícia històrica li tocava governar que no va preveure que obrint la porta a dialogar amb la formació de Carles Puigdemont s'estava cavant la seva pròpia tomba. El seu error va ser voler ser president costés el que costés amb una aritmètica impossible (amb Vox per una banda, i PNB i Junts per l'altra). I davant del no rotund dels penebistes, va voler comprovar si a la piscina de Junts hi havia aigua, i va caure en la trampa de Puigdemont. L'expresident ha buscat durant tots aquests anys ser reconegut com a interlocutor, i de sobte es trobava que PSOE i PP trucaven a la seva porta. Bingo! Millor impossible. Deixant-se estimar i administrant els silencis, va deixar que el PP anés entrant a poc a poc a dins del parany, i els populars, assedegats de poder i pensant-se que havia tornat la CiU de tota la vida, no van veure que els portaven mansament cap a l'escorxador.
Després, un cop constatada la impossibilitat d'una operació que Vox no hagués permès mai, a Génova van construir el discurs del "no sóc president perquè no he volgut", és a dir, intentava fer creure a la ciutadania que si hagués donat l'ok a l'amnistia, Junts l'hauria fet president, com va passar amb Sánchez després. Però aquest discurs era fals. Si Feijóo s'hagués compromès amb l'amnistia, Vox li hauria retirat el seu suport i, per tant, no hauria tingut els vots. L'hi va recordar des de la tribuna del Congrés Aitor Esteban: "Si vostè vol sumar els vots del PNB, abans ha de restar els de Vox". Especialment cruel amb Feijóo va ser Pedro Sánchez durant el debat d'investidura, que se'n va riure a la cara.
El PSOE ja tenia la munició perfecta per contrarestar els atacs del PP: els populars no podien criticar el seu acord amb Puigdemont perquè ells també hi havien negociat.
Feijóo, doncs, va enganyar els seus propis votants dos cops. Primer fent-los creure que podia ser president. I després convencent-los que no ho era perquè no havia volgut cedir davant dels independentistes. Les dues coses eren mentida, però per alguna estranya raó han colat entre els seus i ningú de nivell, ni polític ni opinador, li ha retret. L'excusa era que, davant l'escàndol de l'amnistia que estava negociant Sánchez amb els independentistes, calia fer pinya amb ell i perdonar-li totes aquelles estranyes maniobres. I a veure si amb una mica de sort la legislatura embarrancava i es tornava a les urnes.
Però ves per on que hi havia una tercera mentida que ara ha aflorat gràcies a la seva patinada davant dels periodistes. No podia ser president, és fals que no ho sigui perquè no va voler i, a més, no pensa res del que ha estat defensant públicament aquests mesos, ni respecte als indults, ni respecte a l'amnistia (que va valorar durant 24 hores i va rebutjar per una qüestió legal i no de principi) ni respecte a si hi va haver terrorisme durant el Procés. I en política, quan tota l'estratègia es fa pivotar sobre mentides, tard o d'hora t'explota a la cara. I a Madrid ja se'ls ha acabat la paciència amb Feijóo.