Tres lliçons sobre trencar un govern a Catalunya

BarcelonaCatalunya té una llarga experiència en convocar eleccions anticipades però, en canvi, té molta menys tradició de veure com es trenquen els governs a mig mandat. Només ho han fet dos executius des que es va restaurar la democràcia: el primer tripartit (2006) i l'últim govern de Convergència i Unió (2015). Ara aquest segon fenomen torna a prendre força des que el nou full de ruta de Junts preveu la possibilitat de sortir de l'actual Govern amb la legislatura en marxa. Queda temps per madurar la decisió, però de les dues experiències anteriors se'n poden extreure algunes lliçons.

Què va passar?

El relat és sempre que la culpa és de l'altra part

Quan el 2006 ERC va decidir –forçada per les bases– cridar a votar no a l'Estatut, el president Maragall va expulsar els republicans del Govern. Va ser una decisió “dolorosa”, però va defensar que no tenia cap altra sortida si ERC insistia en el seu rebuig al text estatutari. Josep-Lluís Carod-Rovira, després de reunir-se amb Maragall a Palau, va lamentar el “greu error” del president. L'objectiu, d'un i altre, carregar la culpa a l'adversari. Nou anys després, el 2015, els retrets van ser els mateixos. Llavors va ser Unió qui va decidir sortir del Govern per la “pressió intolerable” a la qual els sotmetia Mas perquè abracessin els postulats independentistes. Des de Convergència es va culpar els democristians no només de trencar l’executiu, sinó de fer inviable la continuïtat d’una federació com CiU, amb 37 anys d’història i nombrosos triomfs electorals. “El projecte polític de CiU s’ha acabat”, diria Josep Rull el dia del trencament.

Trobar un nou soci?

És quasi impossible evitar unes elecciones anticipades

El president Aragonès sempre ha mostrat la seva voluntat d'esgotar la legislatura, però si Junts surt del Govern serà quasi impossible que trobi un nou soci per aguantar a Palau. Quan Maragall va veure l’11 de maig del 2006 que s’acabava el primer tripartit només dos anys, quatres mesos i 27 dies després del Pacte del Tinell, no va tenir cap més alternativa que convocar eleccions perquè no tenia un soci alternatiu possible. El màxim que va poder fer el president socialista va ser endarrerir les urnes uns mesos fins a la tardor, amb l’excusa que abans s’havia de fer el referèndum de l’Estatut. Això sí, va deixar el seu segell en la data escollida: el dia de Tots Sants, un dimecres festiu enmig d’una setmana laborable. Mas, en canvi, va tenir menys problemes i no li va caldre ni preocupar-se per trobar un nou company de viatge. Quan Unió va decidir sortir del Govern –dissabte que ve farà set anys–, ja feia temps que s’havien convocat eleccions per al setembre d’aquell mateix any. Tothom tenia la maquinària electoral en marxa.

Qui hi surt guanyant?

Cap partit n'ha tret un rèdit electoral evident

Ja hem vist que quan es trenca un govern, cada part en disputa intenta controlar el relat. Sigui com sigui, l’única manera d’establir si hi ha un clar guanyador és amb els resultats en mà de les següents eleccions. En els dos trencaments, les urnes no han donat clars vencedors en el divorci. A les eleccions del 2006, dels tres partits integrants del tripartit, els dos que clarament havien protagonitzat el divorci –PSC i Esquerra– van perdre suports. Els socialistes van passar de 42 a 37 diputats, i els republicans, de 23 a 21. L’únic que va guanyar vots va ser el germà petit d’aquella coalició, ICV-EUiA, que va passar de 9 a 12. Sigui com sigui, van reeditar un segon tripartit. El cas del 2015 és més difícil mesurar-lo. No pas per Unió, que en les següents eleccions es va quedar sense diputats i va emprendre el camí de la dissolució. El que és complicat de discernir és el cas de CDC. Va passar de 52 a 62 diputats, sí, però no pas en solitari, sinó anant de la mà d’ERC amb la marca JxSí. Si abans d’aquelles eleccions Mas depenia d’ERC per governar, després d’aquells comicis va quedar en mans de la CUP i el seu rebuig a fer-lo president. No repetiria en el càrrec.