Els tres dies que Galícia va ser 'independent'
El juny del 1931 el sobiranisme va proclamar la república gallega a l'estil Macià amb una figura com Antón Alonso Ríos
BarcelonaLes eleccions a Galícia donen l'oportunitat de presidir la Xunta al Bloc Nacionalista Gallec (BNG), però no és el primer cop que el sobiranisme hi té un gran protagonisme. De fet, més enllà del període entre el 2005 i el 2009 en què el BNG va formar part del govern, el galleguisme independentista ja havia tingut un paper destacat durant la II República. Així, va protagonitzar un episodi que ha acabat sent reivindicat: el juny del 1931 es va proclamar la república gallega, en uns fets que van transcórrer entre el dia 25 i el 27, i es va prendre el palau presidencial de Raxoi pel fervor de diversos militants. Com va ser aquesta proclamació secessionista? Quina influència va tenir?
El polític nacionalista i agrarista Antón Alonso Ríos és la cara més visible d'aquells fets. L'historiador Xosé Manoel Núñez Seixas, Premi Nacional d'Assaig, explica que Alonso "es va aprofitar d'una vaga, d'un clima de mobilització en el moment de trànsit de la República a Espanya [instaurada tres mesos abans] i de la força del moviment agrari". Així, va engegar una declaració rupturista que marcava un camí propi per a Galícia al marge de la República espanyola, però Núñez recalca que "va ser un fet aïllat, amb certa repercussió a la premsa". "S'inspira en Francesc Macià, però no va tenir eco popular", afegeix, per aclarir que "qualsevol paral·lelisme amb la proclamació de l'Estat català seria errònia".
Hi coincideix el catedràtic d'història de la Universitat de Santiago de Compostel·la, Emilio Grandío: "Era poc abans de les eleccions constituents [28 juny] i hi havia un buit legal que es va saber aprofitar", afegeix. Va succeir de manera peculiar perquè estava "escassament organitzat": va ser suficient un parell de dies, perquè el 25 de juny es va proclamar a Ourense, però la presa del Pazo de Raxoi a Santiago de Compostel·la va ser el 27 i va durar hores. "Hi va haver certa emulació de Catalunya, però amb menys base". En aquests fets, "hi conflueixen diverses protestes com la del món del ferrocarril, però s'hi uneix la identitat nacionalista", assevera. En aquell moment encara no s'havia creat el Partit Galleguista, la formació de referència de l'espai.
Aquesta declaració no va comportar cap mena de repressió posterior. De fet, Núñez recorda que el Partit Galleguista, formació en què s'integraria Alonso, "mai va fer al·lusió a aquesta proclamació com a element fundacional de la República". I no només va ser aquest partit, sinó que en tot el nacionalisme de llavors va ser poc transcendent. Va ser més tard quan van canviar les coses, segons Grandío: "El nacionalisme va construir un relat durant la Transició en què va tenir una gran importància, recuperant una imatge tan forta com la presa del Palau de Raxoi". Ara bé, "va ser poc influent en el que va acabar passant en la II República", remata.
Qui va ser Antón Alonso Ríos?
Alonso havia estat un emigrant gallec a l'Argentina que s'havia socialitzat en el socialisme d'aquell país i als anys vint es va integrar al nacionalisme, un moviment "amb pes" en la comunitat gallega al país americà. De fet, va accedir a la Federació de Societats Gallegues, una peça clau, rellevant en els sindicats agraris i el contacte amb escoles de Galícia. "Li havien arribat a dir el Macià gallec, però no ho va ser", explica Núñez Seixas.
Aquest líder gallec té una peculiar trajectòria vital, sobretot durant la Guerra Civil. Després del cop d'estat i el fracàs de la resistència a Galícia, es va amagar al territori disfressat de pidolaire, parlant un gallec aportuguesat, fent-se passar per un tal "siñor Afranio de Amaral", nom d'un naturista brasiler. Va rondar per la zona, vivint de l'almoina durant més de dos anys del conflicte i va aconseguir arribar a Portugal l'agost del 1938, on va obtenir un passaport fals per aterrar a l'Argentina el juny del 1939. "Els últims anys es va especular que podria ser el Tarradellas gallec", recorda Núñez, perquè presidia el Concello de Galícia –l'òrgan gallec de l'exili–, després de la mort d'Alfonso Castelao, el gran referent del nacionalisme gallec. Però la majoria de la UCD a Galícia en les eleccions de 1977 ho va frenar. Alonso, que va morir el 1980, es va radicalitzar molt a les acaballes de la seva vida arribant a dir "Al diable amb Espanya".
El pes del nacionalisme
El nacionalisme mai ha estat majoritari ni hegemònic a Galícia, però sí que va experimentar un gran creixement durant la República. "L'esclat de la Guerra Civil talla de soca-rel l'auge", explica Núñez. Quan es constitueix el Partit Galleguista va ser "una gran força catalitzadora de l'espectre republicà i impulsor de l'autonomia" i va ser capaç de passar dels màxims exigits a la defensa de l'autogovern. El cop d'estat i la victòria feixista "va fer molt de mal" i el Concello de Galícia no va tenir gaire potència, gens comparable al govern català o basc a l'exili.
De totes maneres, per què el nacionalisme mai hi ha estat hegemònic? Grandío subratlla que "el nacionalisme es comença a convertir en un partit de masses el 1936 amb la campanya a favor del referèndum per a l'Estatut", alhora que cal tenir present la dualitat de sentiments imperant de gallec i espanyol "pel relat sobre Galícia construït des del segle XIX". En aquest sentit, Núñez recalca que "ha faltat una burgesia que donés pas al nacionalisme com va passar a Catalunya i Euskadi, l'Església n'ha estat reticent perquè neix de l'esquerra i el PP va integrar el galleguisme cultural en el seu tarannà".