El trencament del tàndem Junqueras-Rovira
Els dos dirigents que han portat el partit als millors resultats de la seva història ara separen els seus camins
BarcelonaEuropa va ser un dels primers llocs on van confluir els camins polítics d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Historiador i habitual dels mitjans de comunicació, Junqueras havia posat un peu a la política el 2009 quan havia decidit encapçalar la llista d'ERC per a les eleccions europees i havia sortit escollit eurodiputat. Llicenciada en dret, un any abans, Rovira havia estat escollida secretària general de l'Aliança Lliure Europea, la coalició europea de la qual forma part Esquerra. Però no va ser fins l'1 d'octubre del 2011 quan el partit va voler que tots dos assumissin un repte conjunt: agafar el lideratge d'ERC per deixar enrere les seves lluites més fratricides i fer remuntar el partit. Els republicans venien de tocar fons el 2010, quan es van quedar amb tan sols 10 diputats al Parlament, i el tàndem Junqueras-Rovira va conduir la formació als millors resultats de la seva història, amb els quals ha anat taponant qualsevol pugna interna.
Tots dos van agafar les regnes quan el Procés tot just començava. Els primers fruits els van recollir el 2012, doblant resultats al Parlament –un any abans havien salvat els mobles al Congrés– i van treure Esquerra de l'ostracisme per convertir-la una altra vegada en clau per a la governabilitat del país. Van dirigir una formació que, de cara enfora, es va convertir en una bassa d'oli. De cara endins, van anar construint les seves afinitats, que es repartien en els òrgans interns sense generar soroll. El binomi es va haver d'empassar anar en coalició amb CDC el 2015 sota la marca de Junts pel Sí –malgrat que no era la seva opció–, i s'han convertit en els dos dirigents del partit que van gestionar l'1-O. Precisament la repressió posterior al 2017 va obligar-los a distanciar-se físicament: Junqueras va ser empresonat i Rovira va emprendre el camí a l'exili. I al llarg d'aquests últims anys, aquesta distància física també s'ha convertit en un abisme estratègic.
La diferència estratègica
Tretze anys després d'aquell congrés de Girona que els va ungir per primera vegada en president i secretària general del partit, Junqueras i Rovira agafaran camins diferents a partir del congrés d'Esquerra previst per al novembre. El líder del partit considera que la presó li va arrabassar més de tres anys de vida política, en què no va poder exercir la presidència tal com tocava, i assegura que ara es veu "amb forces" per reprendre el camí estroncat l'any 2017. Rovira, en canvi, creu que el cicle dels lideratges del Procés ha arribat al final i és el moment de fer un pas al costat. De fet, des que és a l'exili, la secretària general, tot i portar el pes de la vida interna del partit, ja feia temps que apostava per un relleu al capdavant d'ERC. Per exemple, Rovira –a diferència de Junqueras–no ha volgut formar part de les llistes que el partit ha presentat mentre ella ha estat exiliada a Ginebra.
Precisament, la tesi de l'encara número dos dels republicans era aprofitar la llei d'amnistia, que posarà el comptador a zero per als represaliats com ells, per a retirar-se de la primera línia i deixar pas a noves generacions. No ho comparteix Junqueras, que vol continuar al capdavant del partit almenys un temps més i ajornar el relleu al capdavant d'Esquerra. L'avançament electoral, la posterior patacada i la gestió de la desfeta han deixat la seva relació tocada fins al punt que al novembre els seus camins se separaran definitivament.
