Qui trenca les normes?

BarcelonaJornada de debat programàtic del Procés Constituent de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres a La Salle Bonanova. Caram, vols dir que la persona indicada per fer-ne una crònica no és en Cristian Segura? Es preveu un diumenge mogudet al seu estimat Upper Diagonal. ¿Un esdeveniment subversiu a La Salle? La cosa promet. Però bé, no s'hi val l'estretor de mires ni refiar-se gaire de l'incontrolable instint sarcàstic. Val més mirar la història i recordar la Caputxinada de Sarrià o la reunió fundacional dels Setze Jutges al CIC. O preguntar-se què hauria sigut del Maig del 68 sense els seus imprescindibles pijos . Ja se sap que sovint la millor tàctica és la infiltració, la pluja fina, el cavall de Troia. Què va fer el professor John Keating -Robin Williams, vaja- a l'estricta Acadèmia Walton de Vermont? " Oh, capitán, mi capitán ". Doncs això.

A la convocatòria, se'ns recomana portar gorra, barret, paraigua, ventall i protecció solar. Vaja, m'ho he descuidat tot. A la sala d'actes on faran la presentació, la mitjana d'edat és força elevada: pocs, molt pocs són més joves de 30 anys. Bé, cap problema, sempre és interessant la rauxa dels desenganyats amb pedigrí. "Benvingudes i benvinguts", "Totes i tots", "Voluntàries i voluntaris". Teresa Forcades ha pres la paraula. Recorda quins són els trets fundacionals del Procés Constituent i explica la dinàmica de diàlegs múltiples en què s'estructura la jornada: no cal arribar a cap conclusió ni prendre cap decisió, només parlar i deixar parlar. S'han inventat una norma que em té el cor robat: "La llei dels dos peus". Quan un ja en tingui prou, pot aixecar-se i anar a participar en un altre diàleg. Els organitzadors insisteixen molt -massa, potser- en la dinàmica no conclusiva i en el fet de no parlar d'organització ni estratègia. Home, està bé l'esperit assembleari i la discussió viva, però ¿voleu dir que és obligatori no arribar a cap conclusió? Ah, sí, també ens diuen que utilitzem les papereres i que el hashtag és #dialegs14j. Consulto Twitter i la cosa va més de missatges de text.

En total, hi ha deu àrees temàtiques de debat distribuïdes per l'extensa superfície de l'escola: 1) Expropiació de la banca privada. 2) Treball, salaris i pensions dignes. 3) Democràcia participativa. 4) Habitatge digne. 5) No a les privatitzacions del sector públic. 6) Dret al propi cos. 7) Reconversió ecològica de l'economia. 8) Drets de la ciutadania. 9) Mitjans de comunicació sota control democràtic. 10) Pacifisme i solidaritat internacional. Suposo que per deformació professional decideixo anar a la 9. És a dalt de tot, a la pista de bàsquet.

M'afegeixo a un grup que debat sobre censura, manipulació i dret a la informació de qualitat. Resum d'ítems: pareu màquines, autocensura, escriure entre línies, pressió política i econòmica, "qui finança qui?", La Caixa, ERO, "Maruja Torres no se'n calla cap i la van fotre al carrer", no hi ha periodisme d'investigació, "l'únic que ha donat canya al cas Millet ha sigut el Fuentes", piles de diaris al tren i a les universitats. La veu més activa és una senyora que s'identifica com a periodista i que em ve de gust pensar que era amiga de Huertas Claveria.

Independència i Corea del Nord

Llei dels dos peus. A la zona 10 hi sento una gran veritat: "L'únic país independent de veritat és Corea del Nord". A la 9: "Avui dia l'educació ens fa competitius, no ens fa persones". La 7 em fa una mica de mandra. A la 5: "Ara el que cal és que ens sublevem. Si cal, agafar un barco i cap a Cuba!" Penetro a les entranyes de l'escola. Passadís amb les orles dels anys 40. Al·lucinant. Flaire d'antic, aules i pupitres d'abans. Topo amb la sala Les Orenetes, el menjador dels germans de La Salle: taules parades amb amanides, ampolla d'aigua i gerra de vi. Sensació d'ordre, comfort i protecció.

Torno al pati central. Tres angleses que estan com un tren van amb la tovallola sota el braç i enfilen cap a la platja de Barcelona. D'on surten? Ni idea. No sé si són una al·lucinació o un oasi. El sol pica i com que he desobeït no portant protecció solar, faig una última volta. M'agradaria trobar Teresa Forcades, però no ho aconsegueixo. Quan torno a la 10, hi veig Oliveras. Una senyora parla de comerç just i exportacions. "Primer, els de casa", etziba. "Ep! Això ho diu un personatge molt poc recomanable", li recriminen. Canya a l'Anglada.

M'ha entrat gana i marxo xino-xano. No sé si comprar un entrepà a la caseta habilitada per l'organització o fer unes braves al Mandri. Millor un Aquarius i uns Donettes al desballestat Depaso de Muntaner amb General Mitre. Alço la vista i als balcons hi conviuen algunes estelades al costat de força rojigualdas . Vaja, algunes normes es trenquen. Potser la infiltració ja ha començat.