Josep Lluís Trapero, l'home que va concentrar les contradiccions del Procés
SubdirectorJosep Lluís Trapero és l’home que ha concentrat en ell mateix totes les contradiccions del Procés sobiranista. Aquest fill del barri de la Guinardera, a Santa Coloma de Gramenet, és un policia de carrera (el primer “pura sang dels Mossos” segons Ernesto Ekaizer) que, tot i no ser independentista, va defensar a ultrança les competències i el marc legal del cos durant el Procés tant davant dels tímids intents d’ingerència del govern de Puigdemont, que hi va enviar Joan Vidal de Ciurana per sondejar-lo, com de l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat.
Trapero es va trobar entre dos focs i va maniobrar amb habilitat per sobreviure, però va topar amb el fet que l’Estat profund no practica la clemència quan es tracta de la unitat d’Espanya. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena i el coronel Diego Pérez de los Cobos no li van perdonar mai el seu orgull de mosso i que no volgués cedir davant els requeriments del ministeri de l’Interior. Trapero va actuar amb el que podríem definir com a “lleialtat federal” en un Estat que no ho és. Tampoc li perdonaven que hagués convertit els Mossos en una policia de primer nivell internacional arran de la gestió dels atemptats del 17-A. Per a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, els Mossos sempre havien sigut una policia de segona, i aquells dies d’agost es van incomodar.
La mala sort de Trapero és que es va convertir, per haver actuat de forma professional, en l’heroi dels independentistes, i es van arribar a imprimir samarretes amb la seva resposta a un corresponsal estranger que es va queixar de l’ús del català a les rodes de premsa: “Bueno, pues molt bé, pues adiós ”. Tampoc el va ajudar coincidir amb Puigdemont en la famosa paella de Cadaqués a casa de Pilar Rahola.
Però aquest mateix Trapero va ser el que es va posar a disposició de la Fiscalia el dia 26 d’octubre i el que va ordenar que es preparés un pla per detenir Puigdemont i el seu Govern. Heroi o traïdor? L’independentisme no n’ha acabat de fer un diagnòstic comú, tot i que la majoria ha acabat per acceptar que no podia haver fet una altra cosa. I el major s’ha convertit en el millor símbol de l’arbitrarietat judicial espanyola.
El drama de Trapero
El drama de Trapero és que el mateix sistema que ell sempre ha defensat, l’imperi de la llei, és el que l’ha fet viure un calvari propi d’un estat totalitari. La democràcia espanyola l’ha tingut tres anys acusat de rebel·lió i condemnat a viure en l’ostracisme, en un autoexili forçat. I acusat pels qui fins fa quatre dies, com Baena, eren companys en la germanor de les forces de l’ordre.
Però és que Trapero era la peça que necessitaven per quadrar el relat de la rebel·lió, i no els ha importat mentir, manipular i ocultar informació. El major ha sigut víctima, irònicament, d’un macromuntatge policial ordit des de les més altes instàncies de l’Estat, i que només l’honradesa i capacitació tècnica del jutge progressista Ramón Sáez Valcárcel ha permès desarticular.
Però el mal ja està fet. Ara Trapero ja sap que hi ha jutges, als quals ell sempre ha servit, que el voldrien veure a la presó. Que hi ha companys de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional que voldrien la desaparició dels Mossos. Ara només falta veure si les autoritats catalanes sabran estar a l’altura i valorar l’home que, segons la sentència, només va intentar fer bé la seva feina en una situació molt complicada.