La trainera del PNB i la judicial

MadridDe tot el maremàgnum de reaccions i declaracions després del pacte entre el PSOE i Junts, em quedo per començar amb la compareixença de divendres passat del president del PNB, Andoni Ortuzar, quan va comparar la situació de la teranyina d’acords per arrencar la legislatura amb la navegació d’una trainera. Aquesta gent sap fer política, i els seus dirigents també saben idear bones metàfores per simplificar i descriure moments delicats, com els de la darrera setmana. I així, quan li van preguntar sobre les expectatives de la nova etapa, va contestar: “No som il·lusos, és un gran desafiament per a Sánchez i el seu equip ficar-nos a tots en una mateixa trainera i que els rems vagin en la mateixa direcció, de manera que no hi hagi xoc de pales i s’enfonsi”. Fantàstica construcció. Aquí qui corre més risc és Sánchez, no el PNB, que de l’ocasió en treu un bon profit, i per això ha pujat a la barca. A part, si s'enfonsa la traineraal final sempre serà més culpa dels altres, i sobretot de qui ens ha ficat a tots dins, sent tan diferents com som i tenint interessos tan diversos. Li va faltar dir: "A qui se li ha pogut acudir aquest despropòsit?"

Però no, no deu ser un despropòsit quan tothom a qui s'ha convidat ha acabat sumant-se a l’aventura. I qui més qui menys, posant bona cara, com si li hagués tocat la loteria, encara que només sigui un modest premi per tapar forats. No és el cas del PNB, i ho demostra l’especial litúrgia de la firma dels acords, obligant Pedro Sánchez a comparèixer al costat d'Ortuzar. Poc després els representants de Coalició Canària s’havien de conformar amb la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que de passada va matisar l’abast del pacte amb els nacionalistes bascos sobre la Seguretat Social. Els socialistes sempre s’han resistit a desmuntar la caixa única, i no han faltat pressions al llarg dels anys.

S’haurà de comprovar fins on han arribat ara els acords en aquest capítol. Vista la reacció de Montero, es pot pensar que l’Estat se segueix resistint a fer passes en aquesta direcció. Segons com es faci, transferir el règim econòmic de la Seguretat Social al País Basc en un termini de dos anys obriria un nou capítol de denúncies sobre la fi del dret a la igualtat. Segur que només s’ha parlat de la gestió en aquest àmbit, i que seguirà en mans de l’Estat la capacitat normativa. Per al PSOE, d’instruments com aquest depèn la cohesió social del país. En qualsevol cas convindria molt fixar-nos en el joc de cames del PNB, perquè encara que ara té molta competència pel costat de Bildu, els jeltzales porten molts anys d’avenços en l’autogovern que no es deriven només del privilegiat sistema de finançament basc, a través del concert i el pagament –és un dir– d’una quota a l’Estat.

Reconeixement nacional

Dit això, el document dels acords amb el PNB fa mal als ulls. Diu, entre altres coses, que s’estudiaran fórmules per al “reconeixement nacional” del País Basc i per establir canals de relacions bilaterals, tot això en un termini no superior a un any i mig des de l’inici de la nova legislatura. L’horitzó electoral basc, l’any que ve, apareix clarament en aquest apartat dels pactes.

Caldrà felicitar-los, si ho aconsegueixen tot. Però al pas que anem no m’estranyaria que en poc temps els llibres de text expliquin que Espanya és un estat plurinacional constituït per setze nacions i una regió, Catalunya, que s’ha de lligar curt per evitar temptacions separatistes. D’acord, ja sé que exagero. Però les ironies de vegades no són més que una versió edulcorada de la realitat. Paraules que aplicades a altres pobles i territoris d’Espanya s’accepten sense escarafalls, quan fan referència a Catalunya provoquen grans malestars. Recordem només les controvèrsies per l’aparició de la paraula nació al preàmbul de l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional el 2010.

En aquest context i amb aquests antecedents, no se’m fan gens estranyes reaccions com les de l’exconsellera Clara Ponsatí davant dels acords de Junts amb el PSOE. La pregunta és si es podia esperar gaire més. Jo ja us dic que no, de cap manera. Dies enrere vaig utilitzar la comparació amb la novel·la i la pel·lícula Il Gattopardo i aquella frase de “si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï”. Hi haurà molta feina perquè pugui notar-se que els pactes signats suposen verdaderes modificacions del repartiment del poder.

Jo que em tinc per moderat, no utilitzaria mai la paraula traïció. Conec les limitacions dels interlocutors dels partits independentistes. Els socialistes han arribat tan lluny com es podia demanar. L’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), que dona un creixement d'1,7 punts al PP en les darreres setmanes, ho posa de manifest, més enllà de les concentracions davant de la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid, que són greus però no representatives de la societat espanyola. Una altra cosa seran les manifestacions convocades per aquest diumenge en moltes ciutats d’Espanya. Aquest malestar sí que té molt a veure amb els canvis d’expectatives electorals.

González i Page

De fet, és el rebuig d’una part important de la societat espanyola a la idea d’una llei d’amnistia el que explica les recents declaracions de Felipe González i del president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, en contra d’aquest acord. El que han fet és tractar d’estendre una xarxa per si el trapezista Pedro Sánchez fracassa i s’estimba durant la pròxima legislatura. García-Page pot estar pensant en el seu futur, o no. Però González ja no busca salvar-se ell, busca salvar el partit si els compromisos del PSOE amb ERC, Junts i el PNB acaben sent un camí sense sortida. Tant de bo que no hi hagi catàstrofes.

Em pregunto si és veritat que els jutges creuen que no hi ha hagut cap cas de lawfare –d'instrumentalització política de la justícia– durant els darrers sis anys. Dono suport a la seva reivindicació de la separació de poders, òbviament, però que mirin com van anar les decisions de la Fiscalia i l’Advocacia de l'Estat durant la instrucció i la vista oral de la causa del Procés, i que pensin si tot va ser clar i net. Allò sí que va ser una trainera sacsejada.