MadridEl debat sobre la investidura de Pedro Sánchez ha sigut un acte parlamentari seriós, molt seriós –sobretot per les seves conseqüències–, però com tots els d’aquesta espècie, permet una versió tragicòmica. Si l’hagués d’encarregar en format de guió cinematogràfic, pensaria en Billy Wilder –el de Primera plana, sense anar més lluny–, i si es tractés d’una adaptació teatral possiblement millor que Albert Boadella no hi hauria gaires candidats. En tot cas, aneu amb compte, perquè aquest és un país amb més inclinació natural al drama o la tragèdia.
Per alleugerir aquesta tendència el més adequat és constatar la ressonància que han tingut les brometes i la comunicació no verbal en aquesta funció. A part de l’insult d’Isabel Díaz Ayuso al candidat, en el capítol de gestos, burles i posats, un dels moments estel·lars del debat va ser quan Sánchez va citar Feijóo per dir: “Així que vostè no és president perquè no ha volgut, ha, ha, ha, ha! Perquè no ha volgut, diu vostè, ha, ha, ha, ha!”. Sánchez potser en va fer aquí un gra massa, mentre es caragolava agafant-se la panxa a la tribuna d’oradors. Però la veritat és que la suposada renúncia de Feijóo per no pagar preus elevats als independentistes és la versió per al públic infantil.
Les seqüències d’òpera bufa d’aquest debat d’investidura podrien ser moltes. Gairebé tots els participants han tingut un joc i un contorsionisme exagerat. Pensem en Santiago Abascal i la gent de Vox. Dies enrere van tirar sobre els escons del banc blau del govern els aparells de la traducció simultània utilitzats ara per escoltar els diputats que parlen en català, euskera o gallec. I durant aquest debat el que van fer és ni tan sols quedar-se a escoltar les intervencions. Abascal va pujar, va parlar de cop d'estat, ens va avisar de les plagues que estaven caient sobre Espanya i va sortir al carrer a participar en primera línia en les protestes contra l’amnistia. Tot un exercici de parlamentarisme de primer nivell.
Però no ens aturem aquí. Ja és costum que el PNB faci les seves gràcies. Fa anys va ser el tractor d’Aitor, en referència a Aitor Esteban, el portaveu d’aquest partit al Congrés, i ara la metàfora de la trainera per explicar la dificultat de remar tots a la vegada, sent tan diferents com són les forces polítiques que han acordat navegar amb el PSOE. Però l’autèntic humor negre el va utilitzar el mateix representant del PNB quan va deixar caure que algun dia explicaria el que li va oferir el PP per tal de fer possible una majoria que decantés la investidura a favor d’Alberto Núñez Feijóo.
Psicodrama
Sort que aquest article és per desintoxicar-nos una mica del psicodrama viscut aquesta setmana al Congrés. Però la denúncia d’Aitor Esteban, en termes d’insinuació, és de les que podrien anar seguides de raonable indignació. S’està explicant la investidura de Sánchez com el resultat que ell i tot el PSOE hagin traït els electors, s’està parlant de compra de vots i d’un episodi d’indignitat insuperable, i resulta que el PP ha estat fent presumptes oferiments als nacionalistes bascos que és millor no revelar, encara que ja sabem que es tractava que els jeltzales giressin la truita i provoquessin una gran sorpresa general.
Tot això em recorda l’episodi del diputat Alberto Casero, que va salvar la votació de la reforma laboral perquè es va equivocar a l’hora de prémer la tecla del seu ordinador en el vot telemàtic. El PSOE va evitar llavors una derrota que hagués tingut efectes molt lesius per a Pedro Sánchez i la seva estimada vicepresidenta, Yolanda Díaz. Però si el PSOE va guanyar la votació no va ser perquè els populars deixessin de fer altres maniobres, com les d’aconseguir els vots dels dos diputats d’Unió del Poble Navarrès (UPN) a canvi de fitxar-los més endavant per engrossir les files del mateix PP. Aquí tornem a les tragicomèdies. Estem parlant de pactes indignes i ningú no se’n recorda del que va estar a punt de tombar una reforma que ha millorat el mercat de treball i la contractació indefinida, salvades perquè un diputat del PP es va equivocar a l’hora de tocar una tecla, hem de suposar que realment per error.
Els acords del PSOE i Bildu
A qui possiblement no se li ha escapat mai una broma és a Mertxe Aizpurua, la portaveu de Bildu al Congrés. La gràcia, si és que en va tenir, la va fer Feijóo quan es va preguntar quin és “el pacte encaputxat” amb el líder d’EH Bildu, Arnaldo Otegi. La societat espanyola va viure molts anys sota l’amenaça d’encaputxats disposats a matar com per jugar ara amb les paraules i les imatges que van provocar tant dolor. Ja veurem quins han sigut els acords amb el partit d’Aizpurua i si mereixen una crítica severa. Però de moment un dels seus mèrits és que va quedar clar des del primer minut que no jugarien a l'estira-i-arronsa amb aquesta investidura.
Pel que fa a l’àmbit independentista català els episodis de perfil tragicòmic no són pocs, perquè tothom donava per suposat que hi hauria acord, però calia no afluixar la corda. Junqueras va venir a les portes del Congrés més d’un cop per llançar advertències, mentre Yolanda Díaz feia un viatge a Waterloo per trobar-se amb Puigdemont quan els socialistes encara no havien començat a pair la necessitat d’aquest tipus de visites. I després a Brussel·les hi va haver d'anar el número tres del PSOE, Santos Cerdán, a qui van fer seure sota la fotografia d’una de les urnes prohibides de l’1 d’Octubre. Quin refinament per fer patir la gent, sabent que hi ha molta militància socialista que, com el seu líder, ha votat el pacte “donades les circumstàncies” i per fer “de la necessitat virtut”, expressions del mateix Sánchez.
Tampoc van estar malament les advertències de Gabriel Rufián a Junts, ni les de Junts al PSOE, ni les d’ERC a Sánchez, tot un seguit de desfogaments que van mostrar fins a quin punt són tots els participants en aquest psicodrama polític els que estan necessitats de comprensió. Va ser un conjunt d’admonicions que van servir perquè el líder socialista posés la seva millor cara de primera comunió i prometés fidelitat als pactes, de moment tan inconcrets en matèria de redefinició de la distribució territorial del poder. El segon acte de la representació comença ara. Tant de bo ens quedem en tragicomèdia, i evitem el drama.
