Totes les paus han passat per Josu Ternera

BarcelonaJosu Urrutikoetxea Bengoetxea va néixer amb l’al·literació d’uns cognoms que volen dir “casa llunyana” i “casa de baix”, predestinació del que serien els seus domicilis. Una vida de 67 anys, viscuda a l’exili i en la clandestinitat, amb un nom de guerra, Josu Ternera, que ha desplaçat el del DNI d’una nació que sempre ha sentit aliena. L’últim cop que va fer servir el DNI va ser com a diputat al Parlament basc, entre el gener del 2000 i el novembre del 2002. Aleshores el president de la cambra, Juan Mari Atutxa, que s’havia esforçat per detenir-lo quan era conseller d’Interior, va demanar als diputats del PP que no s’hi dirigissin com a Josu Ternera.

Com a Josu Ternera el vaig conèixer l’any 1988 en algun lloc d’Euskadi Nord. Sona a pel·lícula, però és real: només vaig veure el súper on ens citaven -anava amb Josep Playà, avui a La Vanguardia - i un garatge subterrani bunqueritzat, amb un militant de seguretat amb una metralleta. En aquell moment, amb un dels comandaments a distància de les ràdios que hi havia en un panell, el Josu teledirigia les converses de pau que s’escenificaven a Alger.

A Alger hi havia el primer diàleg seriós entre ETA i el govern espanyol, el primer pas del procés de diverses paus, treves i altos el foc, que culmina ara i que tanca ell mateix llegint l’últim comunicat. Perquè ell ha sigut al darrere de tot això; en cada conversa amb governs espanyols, bascos i mediadors internacionals hi havia Josu Urrutikoetxea. També va esperonar una distensió puntual de gran importància per a la història, l’absència d’atemptats als Jocs Olímpics de Barcelona 92, que Playà i jo vam poder anunciar en scoop mundial i en llengua catalana, al diari Avui. No atemptar contra els Jocs era un intent de recuperar, ni que fos una mica, les simpaties catalanes que havien perdut amb la massacre d’Hipercor, i demostrar que tenien capacitat negociadora. La treva olímpica, de facto però no de iure, va ser una operació a gran escala diplomàtica i d’espionatge que tinc pendent de novel·lar, no pas perquè em calgui ficció, sinó només per evitar l’índex onomàstic.

Tres intents d’assassinat

Tots els clandestins arrosseguen una llegenda, i la de Josu Ternera comença amb la realitat del renom en basc, Txahala, que és més hipocorístic que no de carnisseria, en referència al fet que era un noi gras que sempre anava al costat d’un noi molt prim, Argala. Jose Miguel Beñaran, Argala, va dirigir l’únic magnicidi de la història d’ETA, l’atemptat contra el president franquista Luis Carrero Blanco. “El Gras i el Prim” s’associen allà, però el Josu fa l’orni i, en preguntar-l’hi, diu: “Se n’ha escrit molta literatura”. A Argala el van volar amb el seu cotxe, com a clara revenja de la voladura del cotxe de Carrero. Amb Ternera ho van intentar tres vegades sense èxit el Batallón Vasco-Español i els GAL: un paquet bomba al pis de Biarritz on s’amagava, una bomba lapa sota el seu cotxe, que va esclatar mentre l’estaven col·locant, i una fugida en moto amb tiroteig després que erressin el tret amb un dard amb pentotal per segrestar-lo a la siciliana.

El millor que li podia passar en aquelles condicions era el que li va passar: que l’enxampés la policia francesa. No tenia delictes de sang, la presó no hauria de ser gaire llarga, ni tan sols amb l’extradició, tot i que va suposar un plus de dos anys en preventiva per acabar lliure sense càrrecs. Va ser l’etapa de diputat a Vitòria, assegut al costat d’Arnaldo Otegi a l’hemicicle, en una traducció a la basca del binomi irlandès Gerry Adams-Martin McGuinness, immillorable auguri per la pau. Quan es va trencar la legislatura de Lizarra es va tornar a presentar per Biscaia i li vaig seguir la campanya. El maig del 2001 va tornar a ser elegit diputat, però la ultradreta li va ordir la clàssica campanya de pressió als tribunals. El van relacionar amb Hipercor, quan està més que sentenciat que no hi va tenir ni el més mínim contacte; el van acusar d’assassinats dels quals la justícia mai el va imputar; li van encolomar ser “assassí convicte i confés”; el van implicar en l’assassinat de Gregorio Ordóñez, tot i que ell era en una presó de París... Finalment, li van atribuir un dels atemptats més cruels i sagnants de tota la història d’ETA, el de la casa-caserna de Saragossa, l’11 de desembre del 1987. Afirma que no hi va intervenir, però ja l’havien criminalitzat i no volia arriscar-se a una condemna llarga.

Ens vam acomiadar a la basca, amb un bon àpat en un restaurant de cuina tradicional, en un caserío, una mena de bestreta de la clandestinitat que el tornava a esperar, creuada la muga. Vam parlar de cuina, més que una afició per a ell, que s’acabava de diplomar en dietètica i nutrició, i havia publicat un llibre de receptes molt singular: Giltzapeko sukaldaritza (El cuiner de la presó), on demostra com amb productes senzills es pot temptar l’alta gastronomia. Al penal de Fresnes cuinava amb un fornell, i a Muret el van nomenar responsable de l’ office. Vaig recordar un petit detall: parlava d’ETA en tercera persona i quan personalitzava ho feia amb la sigla MLNV, el Moviment d’Alliberament Nacional Basc, extramurs de l’àrea delictiva.

Un any abans que el PSOE tornés a dialogar amb ETA, i que Jesús Eguiguren i ell parlessin, el 2005, un parlamentari socialista amic de Zapatero em va fer un amistós tercer grau sobre unes possibles converses de pau. En aquell moment jo tenia un càrrec al departament de Presidència de la Generalitat, i Pasqual Maragall n’estava informat. Quan va fer lliscar el nom d’Urrutikoetxea, li vaig explicar el que diu aquest article, amb alguns detalls més que la política admet però el periodisme no. Va concloure: “Podria ser el nostre home”. Avui el verb ja es pot conjugar sense el condicional.