Per què Torra no ha aconseguit la República?
SubdirectorUn dels errors persistents d’un cert independentisme és pensar que aconseguir la República depèn exclusivament de tenir uns polítics concrets, independentistes de debò, i que això per si sol canviarà la correlació de forces amb l’Estat i el context internacional. És a dir, els que consideren que si no es va aconseguir la independència l’octubre del 2017 és perquè Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no van estar a l’altura.
L’habilitat i la determinació dels líders és, certament, una variable important en els processos d’independència, però ni de bon tros és la més decisiva. Per posar un exemple històric conegut, hi ha cert consens que els pares fundadors dels Estats Units (Washington, Jefferson, Franklin, Adams, etc.) eren persones brillants i molt preparades. Però també és evident que els colons nord-americans mai haurien pogut derrotar l’Imperi Britànic amb les armes sense comptar amb l’ajut de França i la col·laboració puntual d’Alemanya i fins i tot d’Espanya, que van veure en aquell conflicte una oportunitat per afeblir el seu enemic comú. Per tant, la independència americana no va ser un procés unilateral sinó multilateral, en què els nord-americans van saber jugar bé les seves cartes i, per descomptat, van assumir un cost elevadíssim en morts i destrucció.
En el cas català, la variable de tenir un president i un Govern disposats a assumir un cost personal ja s’ha portat a terme, i tenim presó i exili. També es fa difícil pensar en un president més independentista que Quim Torra, però això, a la pràctica, no s’ha traduït en res. I és lògic, perquè els polítics fan política, però no miracles. Ni que hi hagués un Obama català seria capaç, per si sol, de canviar la realitat.
75 clons de Torra
I quina és la realitat? Doncs una societat en què independentistes i unionistes estan dividits al 50% i, sobretot, un estat inserit en les estructures internacionals que es nega a reconèixer Catalunya com a subjecte polític i té la capacitat de fer servir el monopoli de la violència en aquest territori. I ni un president ni 75 diputats clons de Quim Torra podrien canviar això. Per molts discursos i proclames que es fessin.
Una de les lliçons dels darrers anys és que la variable de quina estratègia se segueix té molta més incidència que no pas les persones concretes que l’han d’executar. Però això contrasta amb els relats historiogràfics, que tendeixen a subratllar el paper dels líders perquè és d’aquesta manera que es creen els mites nacionals. I no ens enganyem, és molt més fàcil creure en alguna mena d’adveniment messiànic, cosa que descarrega de responsabilitat els ciutadans, que enfrontar-se a la crua realitat i discutir una estratègia a llarg termini. I molt menys èpic, esclar.
