Tornar a guanyar credibilitat

Relació Catalunya-Espanya

No existeix una relació Catalunya-Espanya per la senzilla raó que Espanya no reconeix el subjecte polític Catalunya. Sota monarquies, dictadures i repúbliques, el que defineix l’estat espanyol és la unitat indissoluble de la pàtria espanyola. En l’actualitat, aquesta unitat està garantida per la Constitució, el poder judicial i, en darrer terme, l’exèrcit.

Per això la majoria social del poble de Catalunya va empènyer un procés d’independència que va tenir el moment fundacional en les eleccions del 2015, quan tots els partits independentistes van concloure que l’única via d’emancipació nacional era la via unilateral. Proclamada la independència, i no aplicada –greu error–, quedava una única via: convertir l’amnistia política i el dret a l’autodeterminació, costés el que costés, en l’objectiu polític inalterable de l’independentisme.

Malauradament, això no va passar. I la pregunta a fer-nos i que algú haurà de contestar algun dia és per què no es va fer? El cost reputacional i de credibilitat de tot el moviment independentista se n’ha ressentit profundament i greument.

Qualsevol intent de reformar l’Estat està condemnat al fracàs perquè atempta contra la mateixa existència de l’Estat. Al meu parer cal el següent: contra la legalitat espanyola, democràcia; contra la sobirania estatal, cobertura internacional; contra una Constitució, una altra, la Constitució de Catalunya. Des de la decisió del tribunal Internacional de Justícia de la Haia de 22 de juliol del 2010 sobre la declaració d’independència de Kosovo hi ha un full de ruta internacional perfectament acceptable al món. Un camí dificilíssim, sacrificat i arriscat, el mateix que han recorregut tots els pobles lliures del món.

Si el moviment independentista arriba a la majoria social en aquests darrers anys és perquè posa sobre la taula arguments, dades, raons sobre la inviabilitat d’un país al segle XXI que pateix un dèficit fiscal insuportable i que no té eines legislatives per poder assumir els formidables reptes que qualsevol país del món té en aquests moments. Senzillament, la ciutadania va adonar-se que tindria més possibilitats d’un benestar, una justícia i una igualtat més grans si hom disposava dels seus propis recursos i si des de Catalunya es dictaven les pròpies lleis.

Vaig poder viure-ho molt de prop en la gestió de la pandèmia de covid: vaig ser el president d’un país que, per protegir la seva població, volent tancar les seves fronteres, no va poder fer-ho; que volent implantar mesures econòmiques de suport als treballadors i empreses, no va poder fer-ho; que volent legislar sobre qüestions de salut pública, no va poder fer-ho. Tant se val, qualsevol exemple pot servir-nos: la xarxa ferroviària, la gestió de l’aigua, la protecció de la llengua, els fons europeus o la política mediambiental. En cap d’aquestes qüestions les autoritats catalanes no tenen capacitat de decisió.

El principal repte del país

El principal repte de Catalunya és tornar a guanyar la credibilitat del projecte independentista. Perquè la dependència ens porta a la decadència (insisteixo, un país amb un dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros no pot arribar mai a ser un país), ens confina dins la cleda de la gestió subordinada i ens fa perdre milers d’oportunitats a tots, dels empresaris als pagesos.

L’independentisme busca el perquè, l’unionisme en té prou en agitar l’espantall del com. Hem perdut moltes batalles, però aquesta, la dels arguments per a la independència, l’hem guanyada. Aquí és d’on no hem de sortir.