La derrota del 155
PeriodistaEs pot mirar de moltes maneres. Primera: l’independentisme, en una situació adversa, resisteix i revalida la majoria absoluta. Segona: el vot unionista es concentra i es rejoveneix a l’entorn d’Inés Arrimadas. Tercera: no hi ha hegemonies fortes, i per tant caldrà diàleg. Quarta: el guanyador del bloc independentista és Carles Puigdemont, un pròfug de la justícia espanyola. El xoc entre legalitat i legitimitat va quedar plasmat ahir, de manera més diàfana que mai, al centre de Brussel·les. Per tot això, el resultat d’ahir és un malson per al govern espanyol, i per al PP, condemnat al grup mixt. Els populars han rebut una bufetada democràtica sense precedents, la qual cosa hauria de comprometre -com a mínim- el futur de García Albiol i Enric Millo, però qui sap si també el del mateix Mariano Rajoy, tret que delegui la culpa en la seva vicepresidenta.
Un problema dels grossos
La renovada majoria independentista exigeix la retirada de l’article 155, de la intervenció de l’autonomia i de les intimidacions i els abusos de poder a què ens hem hagut d’acostumar en aquest funest interregne. Després, caldrà entendre que, tot i que el resultat sobiranista és molt meritori, el seu percentatge continua al voltant del 48% i, vistos els precedents, caldrà ajustar el full de ruta, revisar les estratègies i mirar a banda i banda a la recerca de socis. Però abans de tot això, cal dilucidar el futur de Puigdemont i el seu govern. I aquesta és una qüestió enverinada que, si no s’afronta, pot bloquejar la situació política. Espanya té un problema. Un problema dels grossos.
Les dades han donat la raó a ERC en una cosa: dues llistes separades podien sumar més que Junts pel Sí. El que no esperaven els republicans era quedar en tercera posició, quan fa un mes totes les enquestes els pronosticaven una victòria clara. Sens dubte, l’absència d’Oriol Junqueras ha passat factura en una campanya electoral fluixa. En canvi, la llista de Puigdemont ha desafiat tots els vaticinis, la qual cosa reforça personalment Puigdemont i planteja alguns interrogants. El primer, què farà el president cessat; el segon, qui gestionarà l’èxit i quin paper tindrà -si en té cap- el PDECat. No oblidem que un Govern sobiranista, encara que estigui presidit per JxCat, haurà de buscar suports per la banda esquerra.
Inés Arrimadas, una política hàbil i amb ganxo electoral, no serà presidenta de la Generalitat, precisament perquè el seu èxit ha xuclat la major part del vot unionista, que potser ahir, amb una participació rècord, va descobrir el seu sostre. En aquest sentit, és possible que Ciutadans reculli els fruits d’aquesta victòria fora de Catalunya. Al Parlament català, després del vendaval, torna la democràcia.
