Una alerta impossible d’ignorar

Periodista“La nostra revolució no serà tan alegre” Andreu Nin, 14 d’abril de 1931

Quan un fet es repeteix en el temps deixa de ser extraordinari, es tenyeix de rutina i de nostàlgia. La Diada ja no mira amb recança les llibertats perdudes el 1714, sinó l’optimisme rutilant de les primeres Diades d’aquesta dècada, en què el sobiranisme descobria no només la seva capacitat de convocatòria, sinó també un esperit enèrgic, un relat guanyador, una estètica impecable. El 2012 o el 2015 tot semblava possible; encara més, semblava impossible que el Procés no tingués un final feliç, després d’unes demostracions públiques tan poderoses; després de fer-ho tot tan bé i -esclar- sense llençar ni un paper a terra. Uns anys després, ja sabem que, a Espanya, la mobilització popular i pacífica no espanta els poders fàctics i pot ser olímpicament ignorada pels poders mediàtics. Suposo, doncs, que per als manifestants d’enguany ha estat molt més complicat sentir-se motor de la història. Ha estat més un acte de testimoniatge que d’impuls.

I, malgrat tot, la manifestació ha estat, novament, un gran èxit organitzatiu i popular. No és un tsunami, però sí que és una mobilització que difícilment es pot veure en cap altra ciutat europea. La resiliència de les bases del sobiranisme és sorprenent, tenint en compte l’atmosfera depressiva a causa de la situació dels presos i els exiliats, i la divisió entre partits com a teló de fons. És remarcable que en aquest context tants centenars de milers de persones s’apleguin al centre de Barcelona, ordenadament i en pau, com sempre; i que la discòrdia creixent entre els partits no s’hi hagi reflectit de manera agra. En un moment que alguns definirien com de calma abans de la tempesta, aquest recompte d’efectius segur que deu haver resultat útil -i encoratjador- per als partits sobiranistes.

Expectatives

Malgrat tot, les coses no duren per sempre, i el format actual de la Diada no és sostenible. No pot continuar sent una demostració massiva, pletòrica, si no té expectatives que li serveixin com a esperó. Podria ser, com vaticinen des de fa anys els altaveus unionistes, que les Diades del futur tendeixin a la innòcua festivitat dels anys 80 i 90. Però, tal com està el panorama, és més probable que donin pas a demostracions més irades, si la classe política no ofereix solucions. No es tracta de ser alarmista, sinó de fer front a la realitat: la ferida que pateix aquest país des de l’1 d’Octubre porta massa temps oberta i si els consensos que apleguen la majoria -que són, pel cap baix, la llibertat dels presos i el dret a decidir- no s’encaren d’una manera decidida i sense línies vermelles, molts ciutadans moderadíssims tindran tot el dret a sentir-se indignats.

Aquest és un dels missatges de la Diada d'aquest dimecres; i no va dirigit, principalment, als partits independentistes, sinó al PSC i el PSOE, a Podem i als comuns, que ara estan distrets amb el seu ridícul espectacle en un Congrés de Diputats moribund. Els seus dirigents haurien de ser els primers interessats a evitar que aquest volcà pretesament adormit entri en erupció. És possible que quan es faci pública la sentència pel judici de l’1-O no passi res de l’altre món. Però també és possible que molts catalans es resisteixin a tolerar allò que en qualsevol democràcia homologada és intolerable, i que les protestes testimonials es considerin insuficients, no pas sense justificació. Hi ha massa greuges acumulats i hi ha hagut massa menyspreus. L’alarmisme no és una bona eina política, però la indolència -ho sap prou bé Mariano Rajoy-és un remei encara pitjor.