Toni Comín, el pianista més impuntual que porta la política a la sang

BarcelonaQuan a Toni Comín se li pregunta què ha marcat la seva vida, cita el seu pare i el piano. La família i la música. Nascut a Barcelona l'any 1971, el cap de llista de Junts el 9-J recorda haver estat condicionat per les dues coses des que té consciència. Va néixer, diu, a les espatlles d'un gegant: el seu pare, Alfons Carles Comín, líder de l'oposició antifranquista i destacat dirigent del PSUC i del PCE, li va ensenyar què significava militar en una causa des de ben petit. I, de fons, a casa, sempre sonava música clàssica. "Vaig créixer al costat d'un mite", es reafirma en una conversa a l'ARA, i rememora que la política la porta a la sang: el seu avi, Jesús Comín, va ser un alt dirigent carlista a l'Estat.

Comín sempre s'ha relacionat amb personatges de primera línia política. D'exemple posa la plana major de la política catalana i espanyola que va assistir al funeral del seu pare, que va morir quan ell tenia només nou anys. Va ser ell el que el va animar a endinsar-se en el món del piano: "Els que no ens podem dedicar a la música, ens hem de dedicar a la política", recorda que li deia. No en va Comín va viure com un "calvari" quan va haver de decidir entre dedicar-se professionalment a tocar (fins a la universitat estudiava piano vuit hores al dia) o optar per fer una carrera universitària. En aquesta cruïlla vital, va optar per fer ciències polítiques i filosofia, però no va deixar mai la música.

"No és la meva afició. És la meva vocació", matisa. Tant és així que sempre que pot s'agafa a un piano. Quan era conseller de Salut, ja ben entrat el 2017, explica com un migdia ell i un altre gran melòman del Govern, el llavors president, Carles Puigdemont, es van escapar un migdia per tocar junts a la Casa dels Canonges. Comín al piano, un Steinway, i Puigdemont a la guitarra elèctrica. "És un tio brillant", assegura sobre Comín un company de partit, tot i que no s'està d'explicar que és la persona més impuntual que coneix: pot arribar a perdre avions i trens, i no arriba mai a l'hora a cap reunió. El cap de llista de Junts té una relació especial amb el temps, sobretot quan parla: "Quan et diu que ja acaba i que li queda només la darrera reflexió, sempre has de comptar vint minuts més", constata la mateixa font.

Dels moviments antiglobalització a Junts

El candidat de Junts a les eleccions europees és probablement el cap de llista més heterodox que ha tingut el partit en cap contesa electoral: Comín va aterrar a Junts l'any 2019 després d'haver passat per Esquerra i haver militat originalment al PSC. Un dirigent, doncs, fet políticament al marge de Convergència –a diferència de la gran majoria de dirigents de Junts–, però que amb el temps s'ha situat a l'epicentre de la formació per ser la mà dreta de Carles Puigdemont a l'exili. Unes coordenades ideològiques que fan que hi hagi convergents de tota la vida dins de Junts que se'l mirin amb recança.

Comín va iniciar-se en política des de l'activisme, en els moviments antiglobalització. És allà on coneix l'advocat Jaume Asens, amic personal i aquest 9-J rival a les urnes. Pasqual Maragall el fitxa per a la plataforma Ciutadans pel Canvi i s'incorpora com a diputat al Parlament l'any 2003. L'idil·li amb els socialistes dura set anys: el 2010 no va poder repetir com a diputat i va retornar a la seva plaça de professor a Esade. I allà, en el que va semblar una sortida de la política va trobar-hi una nova entrada: entra en contacte amb Lluís Juncà, cap de gabinet d'Oriol Junqueras, i de retruc amb el món d'Esquerra just quan hi ha una part del catalanisme socialista que vira cap als republicans. Comín n'és un: "He viscut en primera persona l'evolució de la societat catalana", diu, i explica que muta a l'independentisme entre el 2010 i el 2012 com a part de la ciutadania a Catalunya.

Però com tothom sap, aquest no va ser l'últim salt de Comín en política. Després de comandar el departament de Salut (per Esquerra) durant la legislatura del referèndum, es va unir a Puigdemont a l'exili, un període dur, però que ha "resistit", creu, perquè la vida ja li havia ensenyat com fer-ho: "L'homosexualitat t'obliga a ser valent". Quan ERC va rebutjar la candidatura unitària per a les eleccions europees del 2019, va decidir que la "unitat" la farien ell i Puigdemont presentant-se junts. Cinc anys després, és Comín qui ha agafat el timó a l'Eurocambra.