De Tintín a Mandela, el canvi de relat de Puigdemont
BarcelonaSi alguna cosa va fer mal a la imatge de l’Estat espanyol després de l’octubre del 2017 va ser la combinació de presos polítics i exiliats en un país de la UE. La presó, no cal dir-ho, és més dura que l’exili a escala personal, però servia una munició molt útil a la causa dels exiliats. El millor exemple d’això és la imatge dels eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín amb un cartell de Free Junqueras.
Tot i l’evident bon funcionament del binomi presó-exili, des d’alguns sectors de Junts, durant els últims anys, s’ha intentat contraposar els dos mètodes de lluita. El missatge era que la presó era inútil (entregar-se a l’enemic) mentre que l’exili era la millor via per doblegar l’estat espanyol. I això que el mateix secretari general de Junts, Jordi Turull, és un ex-pres polític beneficiat pels indults.
Carles Puigdemont també ha alimentat aquest discurs justificatiu de l’exili, però, en canvi, ara branda la presó com una arma política igual de vàlida per confrontar amb el govern espanyol. Algú hi veurà un canvi d’estratègia, i és possible que alguns dels seus partidaris no entenguin que, després de set anys d’exili, ara s’arrisqui a posar-se en mans dels jutges espanyols i oferir-los la imatge que fa tants anys que persegueixen. Però en realitat no és cert. La carta de Puigdemont deixa ben clar que l'exili i la presó són dues estratègies igual de bones, i que la seva activació depèn del context. De fet, a la carta l’expresident afirma que ell estava disposat a tornar ja el 30 de gener del 2018 si hi hagués hagut ple d’investidura, un retorn que hauria comportat, amb tota seguretat, el seu empresonament. Per tant, si Puigdemont torna ara és perquè pensa que en aquest moment la presó pot ser políticament més útil.
L’exemple de Cuixart
La qüestió a dilucidar és si efectivament ho és, i aquí és on a Junts poden aflorar els dubtes. Primer perquè no és tan fàcil passar del relat del president intrèpid i l’advocat brillant que humilien la justícia espanyola per tot Europa (una mica a l’estil Tintín), a un altre més de tipus mandelià quan, insisteixo, alguns dels seus ha menystingut durant anys, per exemple, en la figura de Jordi Cuixart. El principal repte de Puigdemont és, doncs, saber fer aquesta transició de relat amb èxit i sense perdre suports, una mica com ja va fer amb l’acord d’investidura de Pedro Sánchez.
El que no pot passar en cap cas és que s'enganyin a ells mateixos. L’objectiu és denunciar que la justícia espanyola no aplica la llei d’amnistia (malgrat que se li van donar mil voltes al redactat), però això no li assegura un pas breu per la presó. Un Tribunal Suprem amb set de venjança i en guerra amb Pedro Sánchez no deixarà anar tan fàcilment un ostatge tan valuós.