De "terrorista" a "sac de merda": els insults en política han vingut per quedar-se?

Barcelona"Esquerrà de merda", "terrorista", "criminal", "fill de puta [sic]" o "sac de merda". Tots aquests són insults proferits per líders polítics de primer nivell com Javier Milei, Santiago Abascal, Isabel Díaz Ayuso o Óscar Puente. Els insults en política cada cop estan més estesos i fins i tot normalitzats per part de dirigents polítics, ministres o presidents, com la madrilenya, que fins i tot els ha convertit en un lema polític fent veure que va dir "m'agrada la fruita". Aquesta manera de fer política, en què es perden els estreps, no és exclusiva de la dreta radical, tot i que sigui part del seu ADN. Cada cop va penetrant més també en l'esquerra i en tots els espais polítics. Per què regna la política de l'insult i des de quan el respecte ha saltat pels aires de l'arena política? A tot Europa i Amèrica, els improperis han vingut per quedar-se?

"L'insult impregna la vida política, és el reflex d'una certa violència en la conversa social", sosté el director de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, Oriol Bartomeus, que afegeix que "lliga amb la polarització". A parer seu, la dreta i sobretot l'extrema dreta "fan servir aquest discurs perquè no els fa nosa; com més polaritzats més legítimes són les expressions", però això no impedeix que l'esquerra s'hi hagi sumat amb polítics com Puente. Hi coincideix Guillem Suau, professor de la Universitat de Lleida, expert en comunicació política, que argumenta que la tendència "ve d'un cert populisme de dretes que va fer servir aquesta fórmula per donar la imatge de conservador rebel, però l'esquerra s’hi està sumant amb l’excusa que «m’han atacat primer i ara desqualifico jo»". En aquest sentit, la professora de ciències polítiques de la UOC Ana Sofía Cardenal recalca que "va molt lligat al fenomen de la polarització afectiva, que mesura el disgust que produeix l'adversari i el grup que vota l'adversari. Quan deixem que l'adversari polític sigui personal, l'insult hi té més cabuda, un pas més cap a la deshumanització", etziba.

Ara bé, quin n'és l'origen? Els tres experts consultats coincideixen a assegurar que les xarxes socials han contribuït a augmentar l'insult en la política pels factors d'anonimat, de descentralització informativa amb possibilitat que els usuaris comentin, sumat al fet que afavoreix la cultura de la burla. A més, apunten que s'han donat episodis que han afegit llenya al foc al Principat: la crisi econòmica del 2008 o el Procés. Bartomeus afirma que hi ha diversos orígens, però situa "un canvi en la conversa pública evident a partir de l'aparició de les xarxes socials, amb l'origen anterior del trencament dels codis d'educació i del capteniment públic amb la televisió de Berlusconi, els anys 80". El politòleg exposa que hi ha un canvi social a finals dels 80 de "trencament de costums heretats del segle XX", que ja es va veure el Maig del 1968.

Llarga vida als insults?

La normalització i l'in crescendo de la falta de respecte a l'altre respon a lògiques profundes difícils d'aturar, segons tots els experts. Suau assevera que "el Parlament ens parla de com som" i que la societat està "perdent capacitat de debatre", perquè "quan li dius a algú fill de puta [sic] no has de contrarestar res perquè ja l’has desqualificat". A més, constata que "cada cop es porta més l'autopromoció [del polític], remarcar els sentiments" i l'insult "ha vingut per quedar-se, fins i tot en l'àmbit municipal, on també s’estén".

Bartomeus recorda que en les eleccions presidencials franceses del 2021 una enquesta ja evidenciava que les generacions més joves acceptaven molt més el fet d'insultar un polític que les més grans, que hi eren més reticents. Encara en fase "àlgida", creu que perdurarà temps perquè "el polític que insulta no només no és castigat, sinó que la gent veu que parla com ells", i fins i tot parlar de males maneres és vist com una lluita contra l'statu quo, tal com sempre ha dit Donald Trump. De fet, Cardenal relata que "no només no té costos electorals, sinó que mobilitza els seus electors, i un cop ho fa una banda, l'altra es pregunta per què no pot fer el mateix". Una circumstància que fa preveure que va per llarg, juntament amb "el trencament general de consensos polítics i de les regles del joc".

Com es pot lluitar contra l'insult

Lluitar contra l'insult com a part de la política és una comesa complexa. Segons Suau, "caldria que hi hagués menys polarització i que augmentés el respecte cap a les idees dels altres" per deixar enrere la dinàmica, mentre que Bartomeus creu que és "difícil actuar contra això perquè la política està presa d'un mercat per l'atenció", i la prova és que el ministre de Transports, Óscar Puente, habitual en les desconsideracions, "és molt més conegut que la ministra d'Educació". Precisament, l'exemple de Puente fa aflorar la reacció i Cardenal diu que "s'ha anat estenent perquè era una guerra molt asimètrica: la dreta fa servir mètodes que fins ara l'esquerra no havia fet servir per escrúpols".