Les tensions territorials condicionen cada vegada més la política espanyola

MadridIsabel Díaz Ayuso i ara Ximo Puig són els últims presidents autonòmics que des de les seves respectives comunitats autònomes han encès les alarmes al govern espanyol. El president de la Generalitat Valenciana és l’exemple recent que en la política espanyola els problemes territorials estan guanyant espai als estrictament estatals, en un procés originat per la força dels nacionalismes perifèrics i que amb el pas dels anys ha anat adoptant altres angles. El president espanyol, Pedro Sánchez, posarà esforços en la gestió dels fons europeus, però altres maldecaps venen des de Catalunya –sobiranisme–, el País Valencià –finançament autonòmic–, el centre peninsular –l’Espanya rural– i la Comunitat de Madrid –illa fiscal.  

“La qüestió territorial sempre ha estat rellevant en la política espanyola. El model de l’estat de les autonomies, que no és ni federal ni regional, genera un equilibri políticament inestable”, puntualitza en conversa amb l’ARA el politòleg de la Universitat Carlos III Pablo Simón, però admet que s’ha enriquit en matisos arran del deteriorament del bipartidisme, de la crisi econòmica del 2008 i dels efectes de la globalització. La primera causa va provocar, dins del bloc de partidaris de l’statu quo, una divisió entre els que aposten per la recentralització i els que s’acosten a posicions més descentralitzadores, fins i tot independentistes, afegeix.

La traducció partidista que té això són per exemple els nous postulats de l’espai convergent a Catalunya i l’auge que va tenir Cs a l’Estat. Les noves dinàmiques globals, a més, han portat les zones rurals a percebre que es queden enrere respecte de les més poblades i ara triomfen propostes com el Partit Regionalista de Cantàbria, Terol Existeix i veurem si a les pròximes eleccions Sòria JA!

“És evident que s’ha produït una desconnexió. Formalment els governs autonòmics són Estat i cada cop se’n senten menys. Plantegen batalles a l’Estat com si no ho fossin”, constata la politòloga i professora de sociologia de la Universitat de Saragossa Cristina Monge. Una part de la responsabilitat és que no s’hagi entès la pluralitat i la diversitat com una riquesa, apunta, i considera que el model actual de les autonomies està “esgotat” si es vol seguir mantenint l’Estat com una cosa comuna.

Fons europeus i finançament 

En aquest sentit, anticipa el conflicte que es pot produir amb el repartiment dels fons europeus i també amb la reforma del model de finançament, que Sánchez va prometre en el seu discurs d’investidura i que la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, té previst començar a plantejar aquesta tardor amb la definició dels criteris. “¿Hi haurà una visió d’Estat o cadascú voldrà treure la seva llista d’inversions pendents? Aquesta és la idea clau”, es pregunta Monge.

A falta d’un abordatge profund sobre el model d’Estat, el finançament autonòmic és l’assignatura pendent del conflicte territorial, que fa més evidents les seves mancances ara en situació de crisi. Puig n’agafa la bandera i la principal novetat és que una certa nota discordant amb el govern espanyol apareix des de les seves pròpies files. També arriba a l’equador de la legislatura al País Valencià i amb el segon partit de l’esquerra, Compromís, aixecant la veu de l’infrafinançament a Madrid.

Pel que fa al PP, l’oposició territorialitzada es personifica en la figura d’Ayuso, que vol aprofundir en les condicions de Madrid com a “districte federal”, en paraules de Monge. L’efecte capitalitat que resta a les altres comunitats es denuncia des de l’esquerra i, de moment, Pablo Casado es fa seva l’estratègia de la presidenta madrilenya.