El terreny de joc ja està marcat

BarcelonaUn cop nomenat Pedro Sánchez candidat a la investidura, continua sense quedar clar el preu que està disposat a pagar el líder socialista per engegar un segon mandat a la Moncloa, però sí que està ben marcat el terreny de joc. Es pot parlar d'amnistia, però no d'autodeterminació. El plantejament inicial dels independentistes, per tant, queda rebutjat, i cal fixar-se uns altres objectius. Amb els últims resultats electorals no es pot pretendre que el PSOE accepti la celebració d'un referèndum. I caldrà veure quin és el veritable abast de l'amnistia. Una iniciativa de la qual parlem tots plegats, també Sánchez finalment –sense que el govern s'hagi compromès clarament a anul·lar completament les responsabilitats penals en què, segons el Suprem, van incórrer els líders del Procés i altres persones, en una escala menys greu.

Per tant, no han trigat gaire a caure les primeres pretensions en el sentit que, atesa la necessitat dels vots dels partits independentistes, s'estava presentant una oportunitat històrica, com a mínim per canviar l'estatus de Catalunya a Espanya. Pedro Sánchez ha plantejat una vegada més una cursa de resistència que posa a prova la paciència de tothom. Si es volgués un pacte ràpid, ja podríem estar en una fase més avançada. Sumar té preparat el dictamen dels seus juristes i el presentarà dimarts. Vol una amnistia des del 2013, que inclou els efectes penals –i probablement econòmics– de la primera consulta, la del 9-N.

Caldrà veure el cas que Sánchez fa a Yolanda Díaz. La líder de Sumar fa temps que busca generar lligams d'afecte a Catalunya, però les seves iniciatives no acaben d'agradar als socialistes. A les files del PSOE no va generar precisament admiració la seva anada a Waterloo per trobar-se amb Puigdemont i ara també s'han vist ganyotes quan Yolanda Díaz ha anunciat que ja tenia el seu projecte de llei d'amnistia. És lògic que Sumar vulgui marcar perfil, però el risc és acabar jugant un paper col·lateral que no passi de ser essencialment propositiu.

Mentrestant, continua una faceta del debat que considero tan interessant com probablement inútil. Em refereixo a la qüestió de l'encaix constitucional de la llei d'amnistia. És evident que una mesura tan important com aquesta implica una decisió del tot política, encara que necessita una bona cobertura jurídica. No tinc cap dubte que la nova llei passarà el filtre de l'òrgan de garanties, sempre que el seu president sigui Cándido Conde-Pumpido i es mantingui al tribunal l'actual majoria progressista. No es tracta que Conde-Pumpido vulgui complaure el govern. Es tracta més aviat del fet que té idees clares sobre la constitucionalitat d'una llei que, per consolidar el retrobament amb una part important de la societat catalana, haurà de fer passos decisius i deixar enrere els fets de l'última part del Procés. Els nusos de l'amnistia giren al voltant de dos cognoms, els de Puigdemont i de Junqueras. Quan la Fiscalia va acusar de rebel·lió els principals dirigents del Procés, ho va fer pensant no tant a obtenir llargues condemnes de presó com que aquesta imputació els allunyés de l'exercici de càrrecs públics per molts anys.

Hi ha un tercer cognom que també té un paper important en aquesta partida. És el de Salvador Illa. Els independentistes no el volen per negociar amb ells. Però no haurien de plantejar problemes com aquest. D'entrada, segui o no segui a cap taula, passi el que passi a les pròximes eleccions autonòmiques, Illa serà un personatge influent al llarg de la legislatura vinent a escala de l'Estat. I sigui a la llum del dia o darrere un paravent, l'exministre de Sanitat jugarà en aquesta negociació. Sobretot perquè té la confiança del president del govern. Illa va ser molt útil a Sánchez com a ministre de Sanitat, durant la pandèmia, i després fent que el PSC tornés a aixecar-se. Així, mentre el PP continua pendent de trobar la seva peça fonamental per intentar renéixer a Catalunya, els socialistes han aconseguit una presència i una influència que feia molt de temps que no tenien. Sánchez no pot tancar un acord amb els partits independentistes sense comptar amb el PSC. Això de sacrificar-ne els socialistes catalans per continuar a la Moncloa forma part de temps passats del PSOE.

El terreny que considero marcat, com veieu, no és gaire favorable a la possibilitat que l'independentisme pugui aprofitar el que Puigdemont va qualificar inicialment d'oportunitat històrica. Ara bé, aquesta setmana hi ha hagut una visita a Madrid que ha esquivat els grans titulars, però que pot tenir conseqüències importants. Em refereixo a la visita de la presidenta del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), la irlandesa Siofra O’Leary, que va tenir ocasió de parlar llargament amb Conde-Pumpido. A més, el president del Constitucional la va acompanyar a veure el rei Felip VI al Palau de la Zarzuela.

Pocs dies abans, el tribunal d'Estrasburg s'havia dirigit al govern espanyol per preguntar-li si creia que el Suprem havia aplicat extensivament els delictes de sedició i malversació en la seva sentència sobre la causa del Procés. Una pregunta significativa. Però més encara el clima que O’Leary s'ha trobat a Espanya, amb un debat obert sobre la possibilitat de l'amnistia per als condemnats. És a dir, crec que la justícia europea tindrà motius per mirar-se amb detall el cas i la proporcionalitat de les penes imposades, tenint en compte els canvis posteriors en el Codi Penal i la possibilitat que el Parlament espanyol aprovi una llei d'amnistia. En un discurs al Constitucional, la presidenta del TEDH va parlar de “tendències centrífugues” a Europa i que Espanya “s'enfronta als seus propis desafiaments interns”. Però la pregunta és com es poden explicar i mantenir elevades condemnes en un país que les ha revisat pel doble procediment de modificar primer la legislació penal i acordant més tard mesures d'amnistia, encara que ja veurem si completes o finalment limitades. En altres paraules, espero amb gran interès les conclusions a què pugui arribar el tribunal d'Estrasburg sobre la causa penal del Procés, passi el que passi amb la de moment suposada llei d'amnistia.