Terminator Sánchez, el polític invulnerable

MadridL'ovació que s'ha sentit a l'hemicicle del Congrés, gairebé com el rugit d'un lleó, quan Francina Armengol ha confirmat que Pedro Sánchez tenia els vots necessaris, ha sortit de ben endins de les boques dels diputats i diputades socialistes. Ha sigut com marcar un gol al darrer minut en una final de la Champions, i tot seguit, les emocions s'han desbordat i Pedro Sánchez, a peu de l'escala, s'ha dedicat a abraçar un per un tots els seus diputats, que l'han aclamat com el que és, el seu gran salvador. A l'altra banda, els diputats del PP es miraven l'escena amb un punt d'incredulitat. Com si miressin algú que no és real, com si nostre senyor els hagués enviat un càstig diví, una penitència pels seus pecats, les set plagues d'Egipte personificades en una sola persona.

L'articulista d'El Mundo Jorge Bustos, un dels que tampoc s'acaba de creure el que passa, recull una frase d'un dirigent popular que expressa a la perfecció com se senten. Comentant que Alberto Núñez Feijóo havia estat molt bé en la seva intervenció, i que havia atacat Sánchez per tots els angles possibles, concloïa, apesarat: "És difícil fer mal a algú al qual no li fa mal res". I és aquí on funciona l'analogia amb el personatge de James Cameron interpretat per Arnold Schwarzenegger. Pedro Sánchez és per a la dreta un Terminator al qual no paren de tirar-li bombes, granades i tota mena de projectils sense fer-li ni una petita rascada. És invulnerable, tot li rebota, ja sigui els pactes amb els independentistes, la pandèmia, els indults, la derogació de la sedició, la pujada de la inflació o ara l'amnistia. Cada vegada el PP ha pensat que ja havia trobat l'arma definitiva i ja es veien guanyadors, Sánchez n'ha sortit viu. I a sobre se'n riu d'ells a la cara, com dimecres.

L'error de Feijóo

Una altra característica de Terminator que Sánchez comparteix és la seva determinació gairebé inhumana, una fredor analítica i un instint guanyador fora del comú. És molt possible que la nit del 28-M només ell en tot el PSOE cregués, de veritat, que no tot estava perdut i que encara hi havia partit. Vist amb perspectiva, la jugada d'avançar les eleccions li va sortir rodona. En el seu cap tenia clar que el PP acabaria pactant amb Vox en ajuntaments i comunitats i que Feijóo no ho evitaria. Però, per què? Per què Feijóo no va forçar una dilació dels pactes? La intuïció de Sánchez va resultar ser bona: Feijóo no tenia prou autoritat interna ni el caràcter suficient per enfrontar-se als seus barons, que van actuar pensant en ells i no en el seu líder.

La seva intuïció amb Junts també va ser bona, tot i que ja sabia amb antelació que hi havia aigua a la piscina. Com que la dependència de la formació de Carles Puigdemont era una hipòtesi plausible, el seu infatigable escuder Santos Cerdán ja es va reunir amb ells al mes de març, dos mesos abans de les municipals i quatre abans de les espanyoles. D'alguna manera, la nit del 23-J, enmig de les especulacions, Sánchez ja sabia que seria president perquè tenia un trumfo a la mà: l'amnistia, i uns possibles socis disposats a jugar la partida. I quan va posar en marxa l'operació investidura, va anar fent passos endavant i seguint el seu pla sense cap vacil·lació, com Terminator. De fet, el mes que Feijóo va tenir per preparar la seva investidura li va anar de perles per anar preparant el terreny i convencent el seu electorat del pas que calia fer. I és que, d'alguna manera, i sense saber-ho, els seus adversaris sempre acaben treballant a favor seu o cometent els errors que ell ja ha previst.

L'única cosa que diferencia Terminator de Pedro Sánchez és que ell sempre se n'acaba sortint, no com el robot assassí que lluita contra l'espècie humana. Però per la resta, i vist amb ulls d'un diputat del PP de la província de Toledo, Sánchez no pot ser humà. Per força ha de ser una creació del diable, o un malson del qual algun dia aquest pobre diputat espera despertar.