Teresa Forcades: "Ada Colau i Barcelona en Comú són l'estratègia més realista cap a la independència"

Monestir de MontserratCom veu el mapa municipal després de les eleccions de diumenge?

El primer a destacar és el gir a l’esquerra, i és fonamental. Hi ha un seguit de decisions polítiques que comencen a passar factura. Això significa que sortim del ‘no hi ha alternativa’. I el cert és que aquestes alternatives s’estan construint. No hi havia alternativa, però ara n’hi haurà. La responsabilitat de construir alternatives no la tenen els qui manen. Hi ha un poder popular en tots els àmbits, que vol dir adonar-nos que no es tracta de jugar segons les normes, sinó de pensar quines normes volem. I això és perfectament escaient en un context de voluntat de construir un país independent. La construcció d’un nou país ha interactuat de forma sinèrgica potent amb la necessitat de replantejar la qüestió del poder popular. Fins ara la gent ens preguntàvem què ens deixen fer, què està permès, què és legal. I ara canviem la mirada i ens preguntem què volem. Això és essencial per a una societat que vol ser lliure. El ‘nosaltres’ com a subjecte de la responsabilitat política té ara unes estructures democràtiques que el frenen, que l’amorteixen, i si poguessin l’eliminarien. No es tracta que apareguin líders i lideresses, sinó que hi hagi un canvi de xip. És un moment excel·lent perquè el poble català el faci. I llavors, quan fem això, els canvis són possibles. Estic molt contenta també pel resultat de Manuela Carmena a Madrid i perquè s'han trencat les majories absolutes al País Valencià i les Illes. Impressionant trencar les majories del PP.

Parla com si el 24-M hagués estat un despertar.

Jo ho interpreto així. Però compte que ens podem tornar a adormir. Tot és possible però res està garantit. El que jo desitjo per al meu país és molt complicat. Sovint parlo d’anticapitalisme, però no es fa d’un dia per l’altre ni només amb un país. Quan parlo d’anticapitalisme intento transmetre que el que necessitem és un canvi radical d’orientació. La política està orientada a l’horitzó neoliberal, d’inhumanitat. No parlen tant clar com Thatcher, però fan el mateix. Cal un gir de 180 graus i mirar a l’altra banda.

Hi ha veus que alerten que la independència té el risc de desembocar en un gir de 360 graus per acabar mirant un altre cop al mateix horitzó que vostè en diu neoliberal…

És així. Jo no vull una Catalunya independent finançada per La Caixa. Amb això sintetitzo la crítica als que diuen que la independència per ella mateixa ja inclou una millor justícia social. No. Que és una oportunitat d’or, és obvi. I jo vull la independència ni que tinguéssim la màxima justícia social dins d’Espanya. Per a mi, la independència té un valor més enllà de la justícia social. A la pràctica, les diversitats culturals i lingüístiques que no han tingut un estat al darrere van minvant i acaben desapareixent. I la diversitat cultural és una responsabilitat.

Vostè ha deixat escrit en una carta a la gent de Procés Constituent que està disposada a fer el pas a la vida política institucional. En què pensa?

Crec que des de Procés Constituent (PC) ens hem guanyat la credibilitat aquests dos anys d’ocupar un espai que no permet que se separi l’eix nacional i l’eix social. Molta gent em diu primer la independència i després ja discutirem el model social. On he de signar? Si em garanteixen que primer serem independents sense hipotecar entretant ni un mil·límetre del futur col·lectiu del país, signo ara mateix. Però ens diuen, començant pel president de la Generalitat, que no podrem ser independents sense aliances. Aliances amb qui? A canvi de què? Si anem a explicar a Merkel que volem ser independents, ens pregunta si pagarem el deute i li diem que encara no ho hem decidit, que primer volem ser independents i després ja ho decidirem, jo firmo. Però si ja li diem d’entrada que evidentment que el pagarem i encara cobrarà un 'bonus' perquè ens ajudi, s’estarà hipotecant el futur col·lectiu, com veiem a Grècia. Jo no vull contribuir en res a fer que Catalunya avanci ni un sol mil·límetre en aquesta direcció d'hipotecar el futur. L’únic que volem evitar és avançar amb les mans lligades. I plantegem des d’ara mateix la qüestió social perquè és sinèrgica amb la qüestió nacional. No ens creiem, no ens deixem enredar, que això es pot posposar, perquè no s’està posposant: s’estan executant desnonaments i privatitzant la sanitat. Si es pogués posposar un temps breu per fer la independència sense prendre decisions sobre allò que és social, firmaria. Però no es pot posposar. S’està fent simultàniament. Doncs analitzem-ho i decidim amb quins criteris ho fem simultàniament. No em deixo fer xantatge pels que diuen que si volem fer la independència hem de pactar amb les polítiques neoliberals. La clau no la tenen els polítics neoliberals, sinó el poble català. Ara al Govern hi ha un partit neoliberal, i aquesta confusió s’ha generat amb una intenció clara: que no fem enfadar els mercats perquè són molt sensibles. Quina ironia, no fer enfadar els mercats mentre desnonem gent...

Però si el que diem és que els mercats són els que controlen la vida política, a Barcelona no hi ha risc de bloqueig del govern de Colau?

Clarament. L’equip de Barcelona en Comú són prou llestos per no haver fet promeses a la lleugera. La cosa és altament complexa, i no s’ha de dissimular. Amb l’arribada de bona gent a l’Ajuntament de Barcelona no ho tindrem aclarit tot en dos dies. De difícil ho serà molt. Cal que la ciutadania els doni suport no amb una expectativa de canvi màgic, sinó fent-los suport, perquè estem en lluita. Si l’actitud és votar i esperar solucions màgiques, ja avanço ara que no farem res. Amb el marc actual no ens mourem gaire. Farem escena, canviarem el decorat, però l'argument serà el mateix. Per canviar l’argument hem de confrontar pacíficament. La desobediència civil pot començar des dels ajuntaments, i si té suport de la ciutadania tirarà endavant. Com en el conflicte amb els treballadors en lluita de Movistar, sotmesos a explotació laboral, són situacions que no s'arreglen des de l'Ajuntament si no hi ha una ciutadania a punt per forçar el canvi. No es tracta de fer el que és possible, perquè el possible és contrari a la justícia. Es tracta de fer possible l'avenç cap a la justícia. Cal que la responsabilitat se senti compartida, i que la gent que es posi al davant faci la seva feina. Però els altres no ens hem d'esperar a veure què fan.

El cert és que a Barcelona hauran de pactar per governar.

Des de Procés Constituent sento màxima sintonia amb la CUP. Té sentit que en alguns casos no hi hagi confluència amb la CUP perquè des de PC fem pont cap a l'altra banda, entès com un espai on no tothom es declara independentista. També passa a PC. La meva posició és pública i es coneix prou, però en el moviment del qual formo part, PC, hi ha persones que diuen que en un escenari de justícia social no voldrien la independència, però com que veuen complicat tenir la justícia social si no és a través de la independència, estan a punt. Amb la CUP hi ha coincidència i esperaria que hi hagués col·laboració màxima. És interessant el paper d'ERC, també. ERC ha estat donant suport al Govern neoliberal i crec que li passa que hi ha persones dins que estarien en clara sintonia amb els plantejaments que fem i n'hi ha que no, que posen el límit en la socialdemocràcia. És interessant veure la voluntat d'ERC. Amb els socialistes ho veig més lluny. En tot cas, és moment de pactar, però no de fer rebaixes. Perquè llavors quedaríem atrapats. Depèn com, és millor governar en minoria, o intentar-ho. Perquè segons quins pactes traven la llengua i no parlen clar.

Procés Constituent aposta des dels inicis per una confluència amb l'espai de la CUP, ICV, EUiA, Podem... El 24-M reforça aquesta aposta?

Clarament. A vegades ens diuen que Procés Constituent s'ha d'aclarir perquè hem estat presents en una trentena de candidatures municipals i més o menys en la meitat anem amb la CUP i en l'altra meitat amb espais semblants a Barcelona en Comú. La consigna general de PC ha estat que nosaltres afavorim la confluència. I per tant, dins d'aquestes sensibilitats socials i nacionals que hem comentat, anem amb la gent que vol anar junta, amb la màxima confluència. Si en algun lloc algú es despenja de la confluència, ens quedem amb qui fa més pinya. La ciutadania ha premiat la confluència. Hi ha una intel·ligència popular que diu que si no anem junts, no ens en sortirem, ni del tema nacional ni social. És un moment de prioritats que fan possible la unió des de la diversitat. No desitjo un partit únic a Catalunya o una uniformització dels matisos diversos. Prefereixo que anem tres pel mateix i cadascú a la seva manera, mentre no privi l'acció conjunta estratègica. La unitat d'acció és fonamental. L'espai de confluència és l'ideal per a això.

Podem imprimia ahir un gir en el seu discurs i, després del 24-M, obre la porta a una confluència a escala nacional. Una Catalunya en Comú.

Que sigui Capgirem Catalunya en Comú, per unir-ho amb la CUP, que desitjaria que hi fossin.

Podem postula Albano Dante Fachin de candidat. Això entra en contradicció amb el pas que vol fer vostè?

La candidatura d'Albano Dante per a les primàries de Podem és una excel·lent notícia. En el manifest que va fer per presentar-se com a candidat a les primàries de Podem diu literalment que a Catalunya s'ha d'obrir un procés constituent no subordinat, que no hem d'esperar que ningú des de Madrid ens doni permís. Això significa un canvi que faria possible la confluència. Perquè des de Procés Constituent no hi ha possibilitat de confluència amb algú que no estigui disposat a reconèixer la unilateralitat del procés català i la possibilitat de la desobediència institucional. Si aquesta possibilitat s'obre, emergeix un escenari molt positiu.

Albano Dante Fachin seria un bon candidat d'aquesta confluència? I Antonio Baños, que s'ha postulat per la CUP?

Per a mi l'objectiu no és que sigui un o altre el candidat, sinó que aquest espai conflueixi. A Procés Constituent tenim assemblea general el 14 de juny. Podem i la CUP han de resoldre les seves primàries. Es tracta que els diferents espais tinguin primer clar el marc general amb què volen concórrer a les eleccions autonòmiques, que el president es decideixi a convocar-les, i després entrem a debatre si la confluència és una possibilitat per a tots, que seria l'escenari ideal. Jo sí que crec que el punt essencial no és qui lidera, sinó el que anem a fer. Haurem de ser creatius.

Que la CUP no hagi volgut sumar-se a la confluència barcelonina, entela les possibilitats de confluència amb l'esquerra independentista a escala catalana?

Només l'entelaria si la CUP no volgués participar en la confluència nacional. La CUP té un criteri d'autonomia de les assemblees locals i la decisió sobre Barcelona es va prendre a escala local. Jo veig oberta la possibilitat.

S'han sentit veus, com la del mateix Mas, que diuen que amb una força no nítidament independentista governant la capital, el procés es complica, s'encalla.

Si tinguéssim la percepció generalitzada que en un referèndum d'independència es guanyaria clarament, o fins i tot amb un 51%, llavors podríem parlar amb aquesta contundència. Si en canvi, com sembla, estem en un escenari en què hi ha un bloc de persones indecises que poden ser crucials per guanyar la independència, que no són antiindependentistes, que diuen que encara els falten elements que els convencin, que sense contingut social no volen fer aquest camí perquè veurien una oportunitat desaprofitada, l'estratègia per guanyar aquestes persones passa per obrir un procés constituent que comenci a posar contingut a la independència. I si el contingut que hi posem sedueix aquesta gent, vindran. No perquè els agradi la independència, sinó perquè els agrada el contingut. Entenc que l'estratègia per assolir la independència inclou la centralitat de les opcions que representa Barcelona en Comú, que no és antiindependentista i permet aquesta confluència d'indecisos. El que sí que és antiprocés és bloquejar en els llocs significatius institucionals l'entrada d'indecisos dient-los que si no estan amb nosaltres estan contra nosaltres. Fent això ens arrisquem a quedar com Escòcia i el Quebec, que s'hi han quedat a les portes per molt poquet. Em sembla absurd córrer aquest risc quan tenim a l'abast una estratègia que ens l'estalvia.

Ada Colau és enemiga de la independència?

Absolutament no. Jo crec que Ada Colau i Barcelona en Comú són una estratègia millor, més clara i realista cap a la independència, que no separar nítidament donant caràcter plebiscitari a unes eleccions qui és i qui no és independentista. I si no sumem què? Va ser una mica penosa l'entrevista al president Mas en què va dir que comptarem diputats i no vots. Només falta que quedem per sota en nombre de vots i intentem forçar aquest pas cap a la independència. Si ens ho podem estalviar, no només de cara a la comunitat internacional, sinó també en l'àmbit intern, millor.

La clau de la victòria independentista, per tant, és més el procés constituent i el referèndum ratificatori que el 27-S?

Ho entenc així. Obrir un procés constituent a Catalunya unilateralment sense esperar permís ja és, 'de facto', una declaració d'independència. Seria prendre's la sobirania total seriosament. Però ho faríem de manera que no s'espantarien els indecisos. Donem entre tots contingut al procés, i a mesura que ho fem veurem com les persones que tenen la prioritat i mirada fixada en la qüestió social, quan vegin quin tipus de societat comencem a dissenyar junts i juntes, s'engrescaran. I jo crec que Barcelona en Comú i Ada Colau estan situats en el lloc correcte per fer això. I no ho estan les persones que tot i semblar més favorables a la independència perquè parlen sense embuts que la independència és el millor per al país i no admeten dubte i l'hem de tenir ja, volen saber ja qui hi està a favor i qui hi està en contra. En aquest cas potser es guanya, però potser es perd.

En el programa de l'eventual confluència –Capgirem Catalunya en Comú, en deia vostè– la independència hi ha de constar?

El que hi ha de constar és el referèndum per la independència. Nosaltres tenim propostes per al debat, i falta que en fem programa, si és que ens presentem. Crec que ha d'incloure el compromís de fer el referèndum per la independència en el moment més adequat del procés. Potser no cal fer-lo al final de tot del procés constituent, perquè si ja hem conformat suficientment els trets essencials d'aquest nou país, potser que ho preguntem abans. El referèndum per la independència ha de ser un compromís explícit.

Aquest referèndum podria ser el que el full de ruta acordat fins ara preveu per ratificar la Constitució? És vàlid?

Sí. Però no és l'única manera de fer-ho. També hi ha qui defensa que primer cal una DUI perquè sinó no tindrem el marc legal per fer-lo. I hi ha un entremig, que passa per obrir el procés constituent i assegurar que durant el procés hi haurà un referèndum per decidir-ho. I a partir d'aquest moment s'acaben de conformar les estructures de l'estat independent.

Si no hi hagués una única confluència, Teresa Forcades i Procés Constituent mantenen la voluntat d'anar a eleccions?

La proposta que fem diu que és fonamental deixar aquesta possibilitat oberta. Depenent com vagi el procés, pot ser que es vegi plausible. Si ara tanquéssim aquesta possibilitat perdríem força per negociar. Depèn com vagin les coses. L'aposta és per la confluència, que s'ha vist que té possibilitats guanyadores i ha estat premiat pels votants aquestes municipals.

L'han pressionat des del Vaticà perquè deixi de fer política?

A mi no. Vam parlar amb sor Lucía Caram per telèfon i em va confirmar que havia rebut una carta de la nunciatura, no de la congregació. A mi no m'ha arribat res. No he tingut cap pressió.