Teoria i pràctica de la inestabilitat

MadridHem sentit dir moltes vegades que tenim un govern espanyol paralitzat per culpa de les dificultats per gestionar les relacions amb un Parlament força compartimentat, però la realitat és que la legislatura avança sense entrebancs insalvables. El més important és que el país gaudeix d'una estabilitat relativa, sense angoixes preelectorals i amb bones perspectives econòmiques i de xifres d’ocupació. De soroll, n'hi ha tant com vulgueu, amb tota la raó en molts casos, com el de l'exministre socialista José Luis Ábalos i les prebendes de la seva exparella. Però a un altre nivell els equilibris entre els socis del pacte d’investidura es mantenen amb recomposició dels acords. A part, les enquestes van donant lleugeres variacions, sense que s'instal·li un clima que permeti aixecar acta d’un canvi de tendència a favor d’una alternativa clara de govern. Tenim la sensació que poden passar moltes coses, però no hi ha una impressió generalitzada sobre com evolucionaran les preferències de cara a les pròximes eleccions generals, ni quan se celebraran. La intuïció general és que s'ha de produir una situació molt imprevisible i greu perquè pugui caure el govern de Pedro Sánchez.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder

Inscriu-t’hi

A molts socialistes, especialment entre els veterans, els preocupa enormement quin serà el futur del PSOE quan el seu líder actual plegui, ja sigui de manera voluntària –és un dir, perquè això no passarà mai– o obligada pel veredicte de les urnes. És fàcil imaginar Sánchez dirigint-se a alguna destinació europea, però sempre dedicat a la política. Ho esmento perquè amb l'actual secretari general socialista tenim un exemple d’hiperlideratge que ha tingut dos efectes principals. En primer lloc, deixar el PSOE hibernat, fent un viatge espacial com el d’algunes pel·lícules de ciència-ficció, en les quals els astronautes naveguen durant desenes d’anys sense despertar-se fins a arribar a la galàxia de destinació. És per això que els socialistes de tota la vida estan tan preocupats, perquè diuen que ara no hi ha debat intern al partit i que res és com abans, quan se celebraven reunions periòdiques del comitè federal del PSOE –el seu màxim òrgan entre congressos– i “podien passar coses”.

Ara tot el que és important es pensa i es fa des del Palau de la Moncloa. Com a exemple, el dia que Sánchez va convocar un d'aquests comitès només per defensar l'amnistia als líders independentistes i buscar suport per aprovar que s'havia de fer “de la necessitat virtut”. Jo, que segueixo el PSOE des dels anys 80 i vaig conèixer Txiki Benegas al capdavant de la secretaria d'organització del partit, no havia vist mai un comitè federal tan pacífic i entregat com el que va avalar la necessitat del perdó als impulsors del referèndum de l'1 d'Octubre per aconseguir la normalització política a Catalunya.

No tenir rival

El segon efecte de l'hiperlideratge de Pedro Sánchez i la concentració de poder a les seves mans ha estat dificultar sensiblement l'aparició i la consolidació d'una alternativa, en forma d'opció sòlida des del centredreta. Feijóo, l'home que va arribar des dels boscos de Galícia, és qui ho ha patit i ho pateix més. En l'etapa precedent, amb Pablo Casado, Sánchez s'ho va trobar tot molt de cara. De fet, no va tenir rival. Casado estava molt per fer. El líder socialista es permetia el luxe de dir-li en privat: “Quan em prenguis el lloc comprovaràs…” És a dir, li feia creure que l'imaginava a la Moncloa. I, certament, no hi va arribar.

Alberto Núñez Feijóo: l'aspirant que no volia ser polític

El final de Casado va ser terrible i amb una diferència respecte de Sánchez: aquest últim va poder tornar a primera fila, amb molt d’esforç i treball, mentre que l'exlíder del PP va quedar cremat, probablement per sempre. Així va la política espanyola, amb acumulació de polítics incinerats, mentre el líder socialista flota i perviu, amb una especial capacitat per convertir en cendres els que poc abans havien volgut condicionar-lo o prendre-li el lloc. Dic tot això perquè si a Casado el va fer caure la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que no va permetre que la perjudiquessin els negocis del seu germà ni la crisi de les mascaretes a preu d'or, a Feijóo li està fent molt de mal la continuïtat de Carlos Mazón a la Generalitat Valenciana.

No penso ni molt menys que el líder del PP hagi de caure per aquest motiu. Això no passarà en cap cas. Però la permanència de Mazón al capdavant del Consell és per al PP una càrrega més pesant cada dia que passa. No veig fàcil que la justícia penal arribi a dictar una sentència sobre les responsabilitats d'aquest ordre per la gestió de la DANA el 29 d'octubre passat a València, com no ha pogut passar una cosa semblant amb relació a les 7.291 morts d'avis a les residències de Madrid durant la pandèmia. Però el càstig és polític, també per la via de l’actuació judicial, en aquest cas de la jutgessa de Catarroja que investiga els fets. Cada interlocutòria de la magistrada és un cop més dur per a Mazón i la seva continuïtat en el càrrec. El problema pel PSOE és que per a una moció de censura no suma amb Compromís, mentre que el PP pot resistir atrinxerat mentre compti amb Vox.

"L'aigua li arribava al coll quan van enviar l'alerta": el relat dels familiars dels morts per la DANA

El perdó als deutes

Els populars tenen un altre problema important amb la proposició de la vicepresidenta María Jesús Montero pel perdó de deutes de les comunitats autònomes. Mentre Catalunya continua esperant el desenvolupament dels acords que van permetre la investidura de Sánchez, la resta del país s'embolica amb el debat sobre aquesta aportació important, prèvia al nou model de finançament autonòmic. Al final, tothom beurà aigua d'aquesta font. Però ara cal fer escarafalls, com ha passat sempre. Després vindrà allò que s'accepta la proposta perquè no es poden menysprear els beneficis de l'operació. Però s'haurà deixat el rastre d'un debat mal portat, que ha conduït a qualificar d'engrunes les xifres d'algunes comunitats. Un escenari que en el fons beneficia els aliats del PSOE. Junts i ERC estan en temps de collita. Simplificant-ho molt, diríem que els primers es dediquen a les superestructures i a col·locar peons d'alta qualificació, i els segons a les infraestructures i les coses de menjar. Amb l'afegit, en el cas de Junts, del final de l'episodi tacticista de la qüestió de confiança a la qual Sánchez no s'hauria sotmès mai. Un cas per fer un bon curset de teoria i pràctica de la inestabilitat política.