Teoria de la conspiració premeditada
Els mitjans de comunicació han utilitzat, per pedagogia, el verb processar o la fórmula fer seure al banc dels acusats per informar sobre la interlocutòria del jutge Álvaro Martín. També el president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, ha parlat de processar en resposta a les preguntes dels periodistes. Tècnicament, però, el jutge Martín ni ha processat ni ha fet seure ningú al banc dels acusats. Ha acabat la investigació, transformant les diligències prèvies en procediment abreujat. ¿I això què vol dir? Que hi ha motius per anar en contra d’una part dels imputats, i també per exonerar l’altra. Aquesta interlocutòria és l’última peça rellevant, i es pot recórrer davant l’Audiència de Sevilla. Un cop sigui ferma i les acusacions elevin els seus escrits de qualificació vindrà l’obertura de judici oral. I serà després del 26-J.
Per tant, es tractava de crear la imatge virtual del banc dels acusats ara mateix, abans de les eleccions. Però per al PP els jutges només incorren en una acció “inusitada” o “estranya” -Cristina Cifuentes o Jorge Fernández Díaz dixit - quan adopten decisions que afecten el PP durant la investidura o les eleccions. Ja era hora, després de cinc anys d’instrucció, que es tanquessin les diligències dels ERO. I en l’Espanya real aquella regla no escrita del Tribunal Suprem segons la qual els jutges no han d’interferir en la política -ajornant, si cal, l’anunci de decisions processals- hauria de ser confinada al museu de les antiguitats.
El jutge Martín assumeix la teoria de la jutge Mercedes Alaya i del magistrat del Tribunal Suprem Alberto Jorge Barreiro. El fons creat -entre el 2000 i el 2011- per ajudar empreses que entressin en expedients de regulació d’ocupació, a través de subvencions i prejubiliacions per als seus treballadors, era des que es va posar en marxa un esquema fraudulent de subsidis.
Com les ‘meigas’
Aquest és l’enunciat, però en la peça processal no hi ha un relat d’indicis que ho avali. El magistrat del Suprem Albert Jorge Barreiro parlava d’una quantitat de 854,8 milions d’euros. Sostenia que una part s’havia concedit de manera legal, però que no es podia quantificar la part il·lícita o il·legal. El jutge Martín, per la seva banda, xifra “les partides pressupostàries destinades a ajudes sociolaborals i empreses en una quantia no determinada, però no inferior als 854,8 milions d’euros, que van ser objecte d’un repartiment discrecional o, fins i tot, arbitrari”. No distingeix. I, no obstant, s’ha estimat que al voltant de 6.000 treballadors van tenir accés a les ajudes legals, on va anar la major part dels fons. Com en les meigas, de frau haberlo, haylo, però en la interlocutòria no hi ha rastre dels diners.
El jutge Martín repeteix la mateixa fórmula per a tots els imputats -encara que a alguns els acusi de malversació de fons públics- en relació a l’existència d’una intencionalitat delictiva per concebre el pla. “Van assumir -diu- l’eventualitat que els fons destinats fossin objecte de disposició discrecional, si no arbitrària, i fins i tot amb finalitats alienes als interessos generals als quals estaven destinats, eludint la fiscalització prèvia de la intervenció general de la Junta”. Això és, si no dol directe, com a mínim dol eventual. Sabien, ve a dir, que el risc existia i el van assumir. S’haurà de provar.