Tensió... arterial

Dona de Joaquim FornNo és el guió d’una pel·lícula, és el relat del que visc en primera persona, i ho explico; no perquè tingui especial interès sinó perquè m’entengueu aquells que, quan em pregunteu com estic, no sé què respondre-us. Diumenge una altra visita a la presó de Soto. Trobem la porta espatllada i resulta que els diumenges no hi ha servei de manteniment. Cinc funcionaris, com si fossin enginyers, dirigeixen l’operació obrim les portes. Crec que un CDR ho faria millor. Finalment entrem. Em poso a la cua d’entrada de “Paquetes” (li duc les camises planxades i algun llibre de regal, dilluns va ser el seu aniversari).

A la cua una noia que parla un castellà molt justet intenta fer-se entendre: “¿Nombre del interno?” “Escríbalo”. “Pues no me consta”. “Número de NIS?”

S’agrupen 4 funcionaris per dur a terme la investigació del fenomen desaparició d’intern. Per fi, cara de triomf professional, ho troben: “ Fue extraditado el viernes ”, li etziben. Mare meva! Extradit ! La noia marxa amb cara de perplexitat. ¿Com és possible que ni els familiars ho sàpiguen? ¿Que no hi hagi ningú per atendre-la, per explicar-l’hi?

Un noi amb un paquet per entrar-li al seu germà és el següent. Ens enfrontem a un nou enigma: “ Nombre del interno? ”“ No consta ”. Aquest cop el misteri queda resolt ràpidament: “ Está en tránsito ”.

Així és com són tractats els trasllats de les persones de presó a presó, com una compra d’Amazon. “ Ha pasado la noche en Navalcarnero ”. Un altre que marxa amb la bossa i la cua entre les cames. Quan ens omplim la boca amb la llei val la pena, també, que pensem per on falla i on queden els drets i la dignitat de les persones. I m’arriba el torn, creuo els dits, a veure quina me’n trobaré. Cap sorpresa.

Passem el control, tres cops per l’arc de seguretat i sense sabates. Un cop a la cel·la, el Joaquim ens explica com s’ha trobat aquests dies de malament, com es mareja durant els trasllats i els nervis que passa a les sessions del Tribunal Suprem. Dijous, tot just arribar a la presó, va anar a la infermeria. La pressió disparadíssima, i li diuen: “Posi’s la píndola sota la llengua i quedi’s una estona reposant i tranquil”. A la sala d’espera un pres molt inquiet el va posant en tensió. De cop i volta el pres agafa carrera i s’estimba contra la paret, i del cop s’obre el cap, d’orella a orella. La sangada és sensacional, se l’enduen corrents, l’espectacle és l’ideal perquè un es tranquil·litzi. I continuem amb les anècdotes, aquesta la protagonitza el mossèn de Soto, tan culer que ha de fer missa amb la bufanda del Barça per compensar el blanc de la sotana.

I, mentrestant, a Catalunya comença una nova campanya que aplaudeixo: Ni1euro.org, objecció fiscal perquè amb els meus impostos no es financin ni monarquia ni cúpula del poder judicial...

Al Suprem poques novetats, la massa humana organitzada agredint la Guàrdia Civil, les víctimes convertides en botxins, mentides i declaracions contradictòries que evidencien que el “ Prometo decir verdad ” s’assembla més a una frase de telenovel·la que a un propòsit. Arribo a casa i rebo la citació de la Santa i Sagrada Junta Electoral: Joaquim Forn i Chiariello ha estat escollit per fer de president de mesa electoral. Això és Espanya! Potser el jutge ho considerarà, aquest cop sí, un bon motiu per deixar-lo en llibertat.