El TC busca consensos per jutjar el procés

MadridMenys d’un mes li queda al Tribunal Constitucional (TC) per complir el seu objectiu. Vol resoldre abans de l’1 de març els tres recursos que va interposar el govern espanyol pel 9-N i el que té pendent des del 2010 per la llei de consultes del tripartit. I, a més, intenta trobar el màxim consens possible entre els seus 12 magistrats per intentar, en aquesta ocasió, sortir enfortit, o almenys indemne, del nou embat que li arriba des de Catalunya. El primer dia de març es compleixen els cinc mesos que la llei preveu per prorrogar o aixecar la suspensió d’una norma autonòmica impugnada pel govern estatal. Aquest dia el TC haurà de pronunciar-se sobre la suspensió que va decretar al mes de setembre per a la llei de consultes i el decret de convocatòria que va emparar en un primer moment la consulta organitzada per la Generalitat.

Encara que podria fer-ho sense entrar en el fons, com en temps no gaire llunyans era la seva pràctica habitual, en aquesta ocasió l’alt tribunal no vol que sigui així. La veritat és que no tindria cap sentit i arribaria “a fregar el ridícul”, segons fonts jurídiques, el fet d’endarrerir més unes resolucions tan íntimament relacionades amb una consulta que es va acabar celebrant fa ja gairebé quatre mesos, i que al president de la Generalitat, Artur Mas, li va costar una querella per diversos delictes, entre els quals el de desobediència.

A la recerca de la unanimitat

El ple del TC es reuneix cada quinze dies i la seva pròxima cita està prevista per a la setmana del 16 de febrer. Hauria de ser llavors quan es resolguin les quatre impugnacions, si es vol complir el calendari sense necessitat de convocar un ple extraordinari només per pronunciar-se sobre el 9-N. La data concreta dependrà de la possibilitat d’arribar al consens entre els 12 magistrats del tribunal. A set se’ls considera conservadors i als altres cinc progressistes, però no han votat estrictament segons aquests blocs en diverses sentències, com la que recentment va avalar la reforma laboral de l’executiu espanyol, que va validar-se per nou vots a tres. En aquest sentit, fonts jurídiques destaquen que el que diferencia l’actual composició del TC d’altres configuracions anteriors és que “és capaç de cedir posicions a canvi d’obtenir majories més àmplies”.

Per assolir la unanimitat que el tribunal va aconseguir quan es va declarar inconstitucional la llei de consultes del Parlament basc, que emparava el pla Ibarretxe o, més recentment, quan es va dictar sentència sobre la declaració de sobirania, el president de l’alt tribunal, Francisco Pérez de los Cobos, ha organitzat un grup de treball. El componen els ponents de les resolucions pendents, més Ricardo Enríquez, que abans d’arribar al TC presidia la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem. A més dels seus coneixements en matèria autonòmica, amb Enríquez s’equilibren ideològicament les deliberacions prèvies al ple, ja que precisament a tres dels quatre magistrats designats ponents se’ls considera progressistes. L’encarregat del recurs que fa més temps que és al TC, el presentat contra la llei de consultes del 2010, és Luis Ignacio Ortega. El del decret de convocatòria del 9-N és Juan Antonio Xiol. A la vicepresidenta del TC, Adela Asúa, li ha correspost la impugnació del procés participatiu, que va esquivar la primera suspensió dictada pel Constitucional. La ponència corresponent a la llei de consultes que donava cobertura al 9-N havia recaigut en el conservador Pedro González-Trevijano.

Precisament, la deliberació més complicada i de la qual els juristes esperen que surtin arguments jurídics més interessants serà la relativa a la llei de consultes del tripartit, ja que haurà d’abordar la competència autonòmica per convocar referèndums i sobre quins temes. La suspensió de la norma es va aixecar després que hagués transcorregut el termini de cinc mesos, tenint en compte que la llei deia que per a la convocatòria de consultes s’havia de comptar amb l’autorització del president del govern espanyol, de manera que el TC va entendre que no tenia sentit mantenir la mesura.

Segons fonts jurídiques, per ser coherents i resoldre definitivament les impugnacions relacionades amb Catalunya, és imprescindible que en el cas de la llei de consultes del tripartit també es dicti sentència ara. I, si pot ser, per unanimitat o per una àmplia majoria. Així, desapareixeria el risc de repetir l’experiència que més ha deteriorat la imatge del TC. En la sentència de l’Estatut, es van necessitar quatre anys d’estira-i-arronses, amb canvis de ponents i recusacions, per al final haver de recórrer a votacions per blocs dels diferents apartats d’una norma ja en vigor. L’objectiu de l’alt tribunal és aconseguir la unanimitat amb què l’any passat va declarar inconstitucional la declaració de sobirania, i això que ni tan sols estava clar que tingués efectes jurídics i, per tant, pogués estar sota el seu control.