Com ha pogut aturar el TC la reforma judicial si el 1985 va perdre el control previ de les lleis?

Barcelona"Arriba una esmena in voce amb la cal·ligrafia del senyor Peces-Barba, que sol·licita afegir que les Corts Generals són inviolables". Era l'1 de juliol del 1978 i la Comissió d'Afers Constitucionals i Llibertats Públiques del Congrés debatia l'article 61 de la Constitució encara en projecte –finalment acabaria sent el 66–. Per unanimitat, els 36 diputats van acceptar l'esmena del portaveu socialista sense ni tan sols debatre-la. ¿Com poden no ser inviolables les Corts si representen directament la sobirania popular? Amb el temps, però, la pregunta ha deixat de ser retòrica. Aquesta setmana el Tribunal Constitucional (TC) ha suspès –i a la pràctica, anul·lat– la reforma judicial que impulsava el govern espanyol a les Corts per canviar les majories i els procediments necessaris per reformar el mateix TC. I, tot i acatar la decisió, l'executiu estatal ha sortit en tromba a acusar el TC d'extralimitar-se en les seves funcions. Per què? Segons el PSOE i Unides Podem, perquè amb la seva decisió el TC s'ha convertit de facto en una tercera cambra legislativa.

Hi ha dos moments en la història democràtica d'Espanya als quals apel·la la Moncloa per rebutjar la decisió del Constitucional. I en tots dos hi va tenir un paper Gregorio Peces-Barba. El primer, l'esmena in voce del 78 amb què pretenia blindar la llibertat del Congrés i del Senat per legislar i debatre sense límits. El segon no el va protagonitzar directament: ell era el president del Congrés quan el PSOE va impulsar la reforma de la llei del TC per eliminar els recursos previs d'inconstitucionalitat.

Va ser l'octubre del 1984 quan aquella proposició va arribar al plenari de la cambra, amb una esmena viva del Grup Popular –el predecessor del PP– per garantir que el TC pogués continuar suspenent lleis abans de ser publicades. La facultat no li havia atorgat directament la Constitució sinó la llei orgànica promulgada un any després quan encara era el centredreta i no el PSOE qui tenia majoria parlamentària. "El que pretén el Grup Popular és que una vegada votat per les cambres, que representen la sobirania del poble espanyol, un projecte de llei no arribi a publicar-se al BOE", es queixava un encès Luis Berenguer Fuster, diputat socialista, amb arguments molt similars als que estem sentint aquests dies per part del PSOE. "Del que es tracta és de restituir la sobirania d'aquesta cambra", exclamava encara més encès el també socialista Hilario López Luna, acusant la dreta "d'obstruccionista" i d'haver convertit el TC en "colegislador". Fins a vuit recursos previs de constitucionalitat va registrar Aliança Popular en la II legislatura –el PSOE no n'havia presentat cap en l'anterior–, l'últim precisament per intentar aturar aquella reforma de la llei del TC.

Però el TC va desestimar el recurs dels populars. Ho va fer el 23 de maig del 1985, i la reforma va poder ser finalment publicada al BOE sis mesos després que el Senat l'hagués validat. Entre els arguments de la dreta per defensar la continuïtat del recurs previ hi havia el d'evitar que una llei amb sospites de ser inconstitucional pogués entrar en vigor, encara que fos només durant uns mesos. "¿Vostès imaginen el que hauria estat que la Loapa hagués entrat en vigor, afectant gravíssimament drets autonòmics reconeguts en la Constitució i en els Estatuts d'Autonomia, provocant tremendes tensions polítiques i conflictes competencials?", havia defensat Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón en aquell ple de l'octubre del 1984, recordant que va ser un recurs previ d'inconstitucionalitat el que va posar fre a la recentralització pactada per UCD i el PSOE el 1981. El TC va respondre que portant-ho al límit significaria que els magistrats haurien de revisar "totes les lleis" i van rebutjar el recurs recordant que el Congrés, per la seva "connexió directa amb la voluntat popular", és l'òrgan que gaudeix de més "presumpció de legitimitat".

Sense qüestió de constitucionalitat

El TC va renunciar, doncs, a la seva potestat per aturar lleis abans de ser aprovades. I així, doncs, ¿com és que el 2022 ha aconseguit aturar la reforma impulsada pel PSOE i Unides Podem? La resposta també es va donar l'octubre del 84 al Congrés i ho va fer un dels portaveus socialistes, tot i que el govern espanyol ha preferit obviar aquesta part a l'hora de recordar l'hemeroteca. "Amb el recurs d'inconstitucionalitat a posteriori, el recurs d'empara i amb la qüestió de constitucionalitat promoguda pels jutges no hi ha prou garanties? Doncs aquest és el sistema de garanties constitucionals establert a la nostra Constitució", va recordar Berenguer.

I és precisament al recurs d'empara al que ha recorregut el PP. Els magistrats del TC, de fet, no analitzaran la constitucionalitat de la reforma plantejada –o no ho haurien de fer– sinó la possible lesió als drets de participació política dels diputats en cas que s'hagués aprovat mitjançant el procediment que s'havia triat: una esmena que no tenia res a veure amb el text original, centrat en la reforma del Codi Penal.

En el rerefons de tot plegat hi ha la batalla política entre PP i PSOE, com també hi era el 1984, i l'intent de tots dos bàndols de fer servir totes les eines al seu abast, afectin o no la credibilitat i la legitimitat de les institucions. Ara fa 38 anys, Berenguer Fuster arribava a una conclusió que probablement encara és vigent avui dia: "Cada vegada em fa més la sensació que estem en un autèntic diàleg de sords".