Quan tot el TC, menys un magistrat català, va rebutjar que Catalunya és una nació
Eugeni Gay va ser l'únic dels membres del TC que van dictar sentència sobre l'Estatut que va avalar el terme
BarcelonaBona part de les discussions sobre l'Estatut de Catalunya (EAC) van girar al voltant del reconeixement de Catalunya com a nació. Ara, aquest concepte s'ha tornat a colar en les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez, tot i que no com a element principal de les converses. En el projecte d'Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre de 2005 amb 120 vots a favor de 135 afirmava de manera solemne en el seu article primer que "Catalunya és una nació". Al final, després d'una àrdua negociació amb el PSOE, es va optar per una solució descafeïnada, però que semblava òptima per passar el filtre del TC. La menció de Catalunya com a "nació" es va treure de l'articulat (única part amb valor normatiu) i es va traslladar al preàmbul amb una fórmula que més que afirmativa era una mera descripció: "El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària." Problema resolt? Doncs no.
A la sentència, aprovada per un ajustat 6 a 4, els magistrats van creure necessari, en el seu primer paràgraf, deixar clar que la menció dels termes "nació" i "realitat nacional" del preàmbul no tenien cap "eficàcia jurídica", ja que l'única nació existent és l'espanyola. I al llarg de la sentència es repetia un cop i un altre que l'adjectiu "nacional" aplicat a les institucions catalanes derivava del terme "nacionalitat", reconegut per la Constitució, i no de cap nació catalana. Aquest va ser un dels debats més candents entre els magistrats, fins al punt que quatre d'ells, els conservadors que van votar-hi en contra, van emetre vots particulars molt crítics amb l'ús d'aquests termes i fins i tot el de "ciutadania catalana" o "poble català".
Els vots particulars conservadors
Així, el magistrat Jorge Rodríguez-Zapata va arribar a escriure que el preàmbul "subverteix la decisió essencial de tota la Constitució espanyola". "L'afirmació del preàmbul de l'EAC que el Parlament de Catalunya ha definit Catalunya com a nació permet afirmar un poder constituent autonòmic complementari o alternatiu al del poble espanyol", afirmava.
El magistrat Javier Delgado també va considerar que el concepte de "bilateralitat" entroncava directament amb el de "nació": "Es tracta de situar les relacions entre l'Estat i la Generalitat en el terreny polític, és a dir, entre la Nació espanyola i la Nació catalana, en un mateix nivell –una mena de sobirania compartida que dona lloc a relacions entre iguals–, propi no ja de l'Estat federal sinó del confederal, cosa que resulta evidentment inconstitucional".
Un tercer magistrat conservador, Vicente Conde, criticava que es parlés de "nació" però també de l'adjectiu "nacional": "Nacional és l'adjectiu qualificatiu corresponent al substantiu nació, i si jurídicament es diferencien en l'art. 2 CE, com a ens diferents, els de nació (única) i nacionalitats (diverses), no és possible, sense lesió de la lògica jurídica, aplicar aquest adjectiu qualificatiu a una realitat substantiva diferent de la nació", afirmava. O sigui, que parlar de la "ràdio nacional de Catalunya" o del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) seria, a parer seu, inconstitucional.
Per la seva banda, Ramón Rodríguez Arribas es va mostrar escandalitzat perquè de la lectura del preàmbul "es desprèn de manera literal que aquells valors i principis s'inspiren en la concepció d'una nació catalana". I que l'assumpte era "tan greu" que s'havien de declarar nuls tots aquests paràgrafs del preàmbul.
La punyalada de Gay
El cinquè vot particular de la sentència el va emetre l'únic magistrat català que hi havia, Eugeni Gay, i ho va fer amb la motivació contrària a la dels seus companys conservadors: per subratllar que no calia dir que el preàmbul no tenia "eficàcia jurídica". Primer perquè els preàmbuls no en tenen i segon perquè "és indubtable que Catalunya, com afirma el preàmbul de l'Estatut, és fruit d'un procés històric “de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures”, origen d'un “poble” que ha expressat la seva vocació d'autogovern, de tal manera que la definició de Catalunya com a nació resulta lògica en el context en el qual així es manifesta".
Així doncs, el que per a uns era l'obertura de les portes de l'infern, l'aparició de la paraula nació en el preàmbul de l'Estatut, per a Gay era una cosa lògica en aquell context que no col·lidia amb la Constitució. I és que per al magistrat català la sentència "denota en certs moments un academicisme més propi del segle XIX, centrat en el debat entre el positivisme i l'historicisme i allunyat en qualsevol cas de la realitat jurídica del món contemporani, en què les sobiranies són difícils de distingir i els Estats no són sobirans en el sentit ple del terme". Aquest paràgraf era una punyalada de Gay als seus companys, conservadors però també progressistes, als quals ve a acusar de tenir una visió ancorada en el nacionalisme del segle XIX que els impedia acceptar les reivindicacions de la Catalunya del segle XXI.
