Juan Antonio Xiol: "Al TC em vaig trobar una mentalitat, i no només dels conservadors, que no coincidia amb la meva"

BarcelonaJuan Antonio Xiol (Barcelona, 1946) arriba a l'ARA amb aire relaxat després de nou anys convulsos al Tribunal Constitucional en què ha exercit una mica d'outsider, ja que només ell i la magistrada María Luisa Balaguer van discrepar de la sentència del Procés. Tot i això, el seu to és afable i tranquil i no dirà una mala paraula sobre els seus ja excompanys. La seva ha estat una vida dedicada al dret i, en especial, al TC des que hi va entrar com a lletrat quan es va crear. Ha exercit de jutge en diferents sales del Tribunal Suprem i de vocal del CGPJ. Ni els més ideològicament contraris li poden negar la seva autoritat com a jurista.

¿Se sent alliberat un cop fora del Tribunal Constitucional?

— Un cert sentiment d’alliberament sí perquè ser-hi comporta una sensació molt forta de responsabilitat, per la càrrega que suposa la voluntat d’encertar amb unes decisions que poden ser molt compromeses i que poden tenir molts efectes en el tema jurídic. Però també una sensació de satisfacció per tota una carrera dedicada al món del dret.

De quina sentència seva se sent més orgullós?

— La sentència de la qual vaig ser ponent en què vam confirmar la constitucionalitat del Codi Civil català. No és la que tingui més ressò polític, però des del punt vista jurídic seria aquesta.

Com veu el desprestigi de la institució?

— Sempre que el TC ha hagut de resoldre sobre temes molt polítics s’ha dit que es desprestigiava, i probablement deu ser veritat. Ara bé, penso que el gran èxit del TC és la seva pervivència com a institució. En el moment de néixer no es veia tan clar que la democràcia es consolidés.

No em negarà que el TC s’ha convertit en un camp de batalla política, no?

— Això és un fenomen negatiu, indiscutiblement, que sempre depèn de la personalitat de cada magistrat, perquè moltes vegades ens consideren poc o més afins a un partit polític o una determinada ideologia. I no sempre és així. És cert que tenim la nostra sensibilitat, però això no vol dir que hagués de votar sempre en un determinat sentit. He fet molts vots particulars, però rarament amb el bloc progressista sencer.

¿Hi ha algun sistema que garanteixi que aquesta politització del TC no sigui tan extrema?

— Primer, que es respectin els mecanismes legals i constitucionals per fer la renovació. I després, hi ha mesures indirectes, com per exemple passa a Alemanya, que és que no tingui la seu a la capital de l’estat. La té en una ciutat apartada [Karlshrue], i això és important perquè estableix un cert allunyament entre el món polític i el món jurídic. Això també facilita que els membres del TC puguin pertànyer o procedir de diferents indrets del país i contribueix a garantir l’objectivitat. En els primers esborranys que es van estudiar aquí es va pensar en una solució d’aquest tipus, però al final es va decidir que la capital és la capital.

Per exemple, dels membres del TC de la seva època, quants eren de Madrid i quants venien de fora?

— Si són de Madrid o no és molt complicat de saber-ho, perquè hi ha molta gent que va a Madrid i s’hi estableix.

I quan s’estableix allà s’assimila al món polític madrileny.

— Exacte. Jo m’he esforçat perquè no em passi. Setmanalment anava i venia a Barcelona perquè és la meva terra i no puc prescindir-ne. Soc de Barcelona i, per tant, de Catalunya. Això no és freqüent, normalment els que van a Madrid el que fan és traslladar-s'hi amb tots els ases i bous.

Amb la idea de fer carrera allà.

— És inevitable i s’ha de comprendre, però probablement priva d’una visió més general i objectiva. A vegades la gent es pensa que els jutges només tenim davant la llei, i l'hi tenim, però també la societat.

Vostè ha estat nou anys en un TC de majoria conservadora. De quina sentència se sent més allunyat de les que hi ha hagut els darrers anys?

— En temes socials he fet vots particulars una mica dolorosos en alguna resolució que he trobat massa favorable als poders econòmics. També vots particulars en què he dit que tenia la sensació que s’estava produint una mena de reversió de les competències territorials. I després, un tercer punt que em va produir una preocupació important, que és la mesura cautelaríssima que es va adoptar recentment per paralitzar un procediment parlamentari al Senat, que implica un problema des del punt de vista de l’equilibri en els poders de l’Estat.

¿En aquest cas concret no es va veure molt clarament la fractura política entre uns i altres?

— Hi ha moment en els quals es produeix una divisió exactament pel que es poden considerar blocs. Jo vaig defensar la meva posició.

¿I en aquest cas creu que eren arguments jurídics o va veure que hi havia alguna cosa més?

— Això no ho podria dir, penso que no. No vull creure que els meus companys, que els conec de fa molts anys… No em passa pel cap. Tenien les seves raons, però sí que em resultava una decisió molt cridanera amb la formació que jo tinc. La deliberació va ser absolutament correcta.

Què li sembla el TC actual de majoria progressista? La lectura que es fa des dels mitjans és que Pedro Sánchez controla el TC.

— Per a mi seria realment molt sorprenent que fos així, perquè conec les trajectòries d’aquestes persones. Conde-Pumpido és un jurista d’una peça, un penalista important amb un coneixement del dret molt seriós i, per tant, dir que està al servei de qui sigui jo no ho puc acceptar. Sincerament, no m’ho crec.

¿Com ha interpretat el primer missatge de Conde-Pumpido, que va estar dirigit a deixar clar que a la Constitució no hi cap la independència ni un referèndum d’autodeterminació?

— Jo en aquest punt soc aristotèlic. Aristòtil deia que el judici deliberatiu es refereix al futur, és a dir, és un judici polític, però això no és tasca dels jutges. Els jutges tenen el deure de mirar cap al passat. En el moment que tens el problema jurídic és en el moment que has de decidir. Fer declaracions d’aquestes no té gaire importància. Només expressen una opinió personal.

Per tant, és una declaració més política que jurídica?

— Això tampoc ho diria.

Vostè i la senyora Balaguer van emetre vots particulars en el cas de la sentència del Procés. Aquí van trencar la unanimitat que hi havia al tribunal en tot allò relacionat amb la qüestió catalana. Com va anar allò?

— En el moment que es va plantejar el tema que tocava més els drets constitucionals es va plantejar el problema des del punt de vista del dret a la participació política i la llibertat d’expressió. La majoria deia que la Constitució garanteix la unitat d’Espanya, i que allò era una activitat contra la unitat d’Espanya amb uns desordres públics d’unes certes conseqüències, i que per tant es podia penalitzar com a delicte de sedició amb penes altes. Nosaltres vèiem que hi havia un problema democràtic de dret de participació política, i ens recolzàvem en una sentència relativament recent del Tribunal Europeu de Drets Humans, el cas Demirtas.

La majoria del tribunal incloïa bona part dels suposats progressistes.

— Exacte, això també s’ha de dir. Ells deien que aquí no hi havia un problema de llibertat d’expressió. Deien que el que està condemnat està fora de la llei i que, per tant, no té cap protecció del dret. Nosaltres, amb jurisprudència de pràcticament del principi del segle passat, crèiem que el fet que estigui penat no vol dir que no sigui un exercici del dret de llibertat d’expressió. Una altra cosa és que es pugui castigar o no amb un determinat límit, però és un exercici de llibertat, i s’ha de tenir en compte en el moment de veure si les penes que s’apliquen són proporcionals. Al TC em vaig trobar amb una mentalitat, no només del grup conservador, que no coincidia exactament amb la meva i vaig fer molts vots particulars en matèria de llibertat d’expressió. Fins ara els temes que han arribat al TEDH me’ls han confirmat. Hi ha set o vuit casos.

És a dir, que el TEDH li ha donat la raó.

— Que han donat la raó al meu vot particular. No hi ha hagut cap cas, que jo sàpiga –i em puc equivocar–, que jo hagi fet un vot particular i hagi perdut. Això et dona una certa satisfacció. En dret no es pot dir mai que estiguis encertat o equivocat, però si el TEDH et dona la raó, dius: «Home, tan equivocat no ho dec estar pas!»

Això vol dir que els recursos del Procés al TEDH tenen moltes possibilitats de prosperar…

— El TEDH sempre estudia els vots particulars perquè són com un complement de la sentència que explica a vegades fets que la sentència no ha subratllat o no ha tingut en compte, però això no vol dir que donin la raó als vots particulars. El que sí que té el TEDH és un fenomen que històricament ha sigut molt important en el món del dret: que és que els tribunals que tenen una visió més general normalment són més objectius.

¿Vostè sí que ha considerat que en la resposta penal al Procés per part de l’Estat hi ha hagut una derivada d’erosió de drets fonamentals?

— Als vots particulars vam considerar que les penes eren desproporcionades pel fet que hi havia un exercici de drets fonamentals, el dret a l’expressió política. Amb diferents graus segons els casos, perquè no tots són iguals.

¿Podem dir que una sentència que contradigués la del TC seria un cop dur per al sistema constitucional espanyol?

— Jo penso que no. Penso que és totalment normal. Els juristes estem molt acostumats que ens revoquin i ens anul·lin les sentències. Al contrari, és un símptoma de salut del sistema jurídic.

Però estic segur que molta gent s’ho prendria malament a Madrid.

— Cadascú és amo de les seves emocions. Considero que és totalment normal en el món del dret. Fem sentències al Suprem, ens la porten al TEDH i ens l’anul·len tranquil·lament. Això ha passat amb sentències de la sala tercera a la sala primera…

Com va veure tot el procés judicial?

— El processament per rebel·lió no ens va tocar veure'l. El que sí que vam veure és que les penes eren exagerades i que la presó provisional era desproporcionada, però nosaltres respectàvem la decisió de l’instructor de processar per aquest delicte, perquè el TC no mira si hi ha indicis o no hi ha indicis.

Com a jurista, com veu la derogació de la sedició?

— Puc tenir la meva opinió com a jurista però m’estimo més no emetre judici sobre això. Potser s’interpretaria malament.

Sí que deu tenir una opinió sobre el CGPJ, que està bloquejat des de fa quatre anys.

— Això sí que em sembla preocupant, penso que els partits han de fer un esforç. La democràcia depèn de les institucions. En el moment que desequilibrem les institucions estem posant en perill el sistema democràtic. Això és seriós.

¿El marc constitucional actual podria permetre algun referèndum o consulta per a Catalunya, sobre el seu estatus polític?

— Això si es planteja, s’haurà de decidir en un moment donat. Fins ara no s’ha plantejat mai directament. L’únic que hi ha és la primera de les sentències sobre el Procés, en la qual jo vaig participar, que era sobre el dret a decidir. Vam dir que la declaració de sobirania no estava dins la Constitució, però que el dret a decidir no era inconstitucional en la mesura que es considerés com una aspiració política per la qual es podia lluitar i es podia treballar dins del marc constitucional. Això ho vam dir per unanimitat.

¿Però vostè diria que dins de la Constitució es podria trobar una sortida, un encaix, al problema català?

— Per part meva seria realment molt atrevit, excessivament atrevit, dir qualsevol cosa sobre això, i més estant en aquesta situació meva ja de jubilat. Reconec que són punts molt importants per a la societat, però jo a partir d’ara em limitaré a contemplar-ho com a ciutadà.