De com Cuixart salta el mur i un taxista admira Junqueras
Marchena imposa un final abrupte del judici després d’una jornada amb emotius al·legats dels acusats
MadridSer a dins de la sala del Tribunal Suprem té alguns avantatges. El discursos se senten igual a dins que a fora, però la presència física permet assistir a una col·lecció de moments impagables. Dels viscuts dimecres em quedaria amb un. Després de l’al·legat de Santi Vila, Marchena ordena un recés de 10 minuts, i mentre desfilem veig com Txell Bonet està a punt de passar per davant d’on hi ha Jordi Cuixart repartint somriures i salutacions. Entre ells dos s’interposen dos homes de capacitat toràcica notable, que tenen la missió d’impedir el contacte físic entre familiars i acusats a dins de la sala. I llavors, Cuixart fa de Cuixart, salta el mur invisible i allarga la mà per tocar-li la panxa a la Txell. És només un segon, perquè el president d’Òmnium torna a la seva posició inicial sense deixar de somriure. Els vigilants semblen desconcertats. No hi ha dubte que, si hi ha un mètode Cuixart per fer les coses, és aquest. Un somriure d’orella a orella i endavant.
La recol·lecció de moments ha començat de bon matí. Al mateix taxi que em portava al Suprem. Allà el taxista em deixa anar: “Aquest, com es diu, Junqueras, no?, s’està fent un nom a tot Espanya”. No m’ho puc creure perquè el taxista diu, amb paraules senzilles i clares, el que molts reputats analistes polítics de la capital no s’atreveixen a posar en negre sobre blanc: que Junqueras a la presó s’ha convertit en un problema gros per a l’estat espanyol. “Si volien fotre’l han aconseguit tot el contrari”, conclou.
Junqueras, contra la son
Pocs minuts després veig Junqueras en persona, en el moment d’entrar al saló de plens. Sempre aprofita per parlar amb Carles Mundó abans de retirar-se al seu racó preferit, darrere d’Andreu Van den Eynde. Allà se’l veu traginar amb papers i, de tant en tant, com ahir a la tarda, lluitar contra la son. Penso en el contrast entre el seu aspecte inofensiu i el grau d’amenaça que representa per a l’Estat.
No hi ha dubte que Junqueras s’està cultivant una imatge que supera les fronteres estrictes de l’independentisme. Com a mostra, la seva intervenció de dimecres, en què pronuncia una frase a mig camí entre l’autocrítica i la declaració d’intencions: “Tot polític comet errors, però cal tornar a la bona política”.
Una tercera postal del dia. La famosa Piedad renya davant meu Gabriel Rufián perquè fa soroll amb el mòbil. La tal Piedad sembla imbuïda de la missió de boicotejar qualsevol moment emotiu o transcendent. Mentre parlen els acusats, ella remena gots i fa soroll. Quan Rull està agraint el suport d’amics i familiars, s’acosta a Marchena per dir-li alguna cosa. La seva és una lluita constant contra la creació de qualsevol atmosfera d’empatia amb els acusats. Però avui fracassa absolutament, i potser per això està més nerviosa del que és habitual.
Ser a dins de la sala em permet escrutar la cara dels magistrats mentre escolten els al·legats. Ells tenen prohibit mostrar qualsevol sentiment. Però em sembla detectar algun moviment en el rostre d’Ana Ferrer, la magistrada més progressista, vídua d’un famós magistrat militant del PCE, quan escolta Dolors Bassa. Potser és només que està fixant millor la mirada, però de sobte deixa de ser freda per agafar un cert to càlid. Si l’objectiu últim de l’al·legat és introduir el dubte en els jutges, sens dubte el de Bassa és el discurs més efectiu, el que té més possibilitats de tocar alguna fibra. El seu relat és el d’una dona sindicalista, sense estudis de dret, però és la que transmet millor la idea que la sentència marcarà les pròximes generacions.
El discurs més ben travat potser és el de Jordi Turull, de llarg el parlamentari amb més experiència. Cap inflexió en la veu, cap dubte en la dicció ni en el vocabulari. Com si estigués a la tribuna del Parlament, es troba a faltar diputats amb la seva experiència. En canvi Forcadell dispara a matar contra la Fiscalia. Sense concessions, lluny del lirisme de Josep Rull o l’èpica de Jordi Cuixart o Jordi Sànchez.
La polsereta d’Ortega Smith
A Laura Borràs li costa reprimir una llàgrima, i se l’eixuga amb el mocador. Quim Torra i Roger Torrent observen des del banc de les autoritats. Es veu d’una hora lluny que no estan gens a gust. A l’altra banda, a la bancada de l’acusació, Javier Ortega Smith juga amb la polsereta de la bandera espanyola que llueix. Avui no interacciona amb les advocades de l’estat, que són ara la víctima predilecta dels hiperventilats espanyolistes. Al matí he detectat un noi musculat amb un polo amb la rojigualda envoltat de tietes amb llaços grocs. En realitat, si ho penses, no dones l’abast per retenir-ho tot.
Al final vaig a la sala de premsa. Tothom espera la intervenció de Marchena. Aprofitarà per llançar algun missatge. De sobte diu “Vist per a sentència” i el monitor s’enfosqueix. I de fons se sent un “Oooh” de decepció.