Jordi Cuixart: "La taula de negociació està condemnada al fracàs si no s'escolta la gent"

Dossier 60 anys d'Òmnium Desplega

1

60 anys d’Òmnium: De la resistència cultural a l’eclosió política

2

"La taula de negociació està condemnada al fracàs si no s'escolta la gent"

3

El testimoni dels socis d'Òmnium: "Treballo en un barri deprimit on el català ha patit un retrocés"

4

La història d'Òmnium en dotze efemèrides

5

Test | Què en saps dels orígens d'Òmnium Cultural?

BarcelonaEl president d'Òmnium, Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975), rep l’ARA al poble de les Garrigues, on s’està amb la família després de recuperar la llibertat.

Vostè em va dir a Lledoners que volia sortir de la presó com a president d’Òmnium. Ho ha fet i celebren els 60 anys.

— Sí, és veritat, recordo la conversa i sí que estem de celebració, estem d’enhorabona, i tant.

Què és el que es fa més estrany de la llibertat?

— Els primers dies em va sorprendre molt el munt de coses que fa la gent amb llibertat física, els impactes, el ritme frenètic. Ara tinc feina per trobar mitja hora per poder fer la meditació i estar amb mi mateix i sol.

¿Com es reconverteix la relació amb la resta de presos després de tant de temps junts? Es truquen?

— Jo els trobo molt a faltar. He estat més anys amb ells que amb els meus dos fills, i me’ls estimo molt. Ho fèiem tot junts i no ens passàvem el dia parlant de política perquè no hauria sigut saludable. Els polítics van ser capaços de dir “D’acord hi ha dissensos, però en el dia a dia hem d’estar junts”. I jo ho vaig agrair molt.

Vostè diferencia entre els presos polítics polítics. Vostè en teoria no és polític...

— No, i en la pràctica tampoc. Jo soc un activista i, per tant, tinc molt clar que el que fan els activistes és pressionar els poders, els governants, els polítics perquè escoltin la veu de la ciutadania. Jo no soc polític però sí que és cert que nosaltres intentem incidir en la política amb el màxim d’eficiència possible.

Quin sentit té Òmnium 60 anys després?

— Molt. Els nostres fundadors, Riera, Millet, Carulla i Cendrós, creen uns imperis industrials però al mateix temps tenen la generositat de complicar-se la vida. Aquests homes eren activistes. I igual com ells van exercir la desobediència civil formant mestres de català quan no es podia fer, nosaltres hem exercit la lluita no-violenta i la desobediència civil quan ha sigut oportú en defensa també dels drets fonamentals.

¿En algun moment va tenir por que el poguessin il·legalitzar?

— Sí, al començament patia però crec que no s’han vist amb cor d’il·legalitzar Òmnium i això és mèrit de la societat catalana. Que no es veiessin amb cor d’anar contra TV3, contra el model d’escola catalana... Vol dir que la gent té molta més força de la que es creu. Aquí hi ha moltes més victòries que amb el pas dels anys les acabarem posant en valor. Va ser un encert també quan vam decidir tornar les subvencions públiques i tenir un pressupost 100% privat.

¿Òmnium ha hagut de recuperar més perfil polític que fa 20 anys?

— Òmnium, és a dir la llengua i la cultura catalanes, ha estat tant al servei de la cohesió social com de la vertebració del catalanisme. Per això aquest catalanisme és tan transversal i inclusiu en una societat com la nostra, on el fet migratori és estructural, i no ens hem tirat la llengua i la cultura pel cap, al contrari. Som un sol poble, i aquest poble està en construcció permanent. Per això és inevitable que Òmnium sigui una entitat polititzada, però no un partit polític.

¿Creu que en algun moment s’ha posat en perill aquest un sol poble?

— És evident que a l’estat espanyol hi ha hagut una estratègia per intentar-nos fracturar com a societat. I com es fa? Doncs per exemple fent que es perdin llocs de treball. És una animalada el que va fer l’Estat de potenciar que empreses poguessin marxar d’un dels seus territoris.

Els indults són una victòria?

— Que nosaltres avui puguem estar aquí fent aquesta entrevista sota aquest bedoll és una victòria del conjunt de la societat catalana perquè l’estat espanyol no ens ha pogut mantenir més temps a la presó. Però l’indult no és la solució perquè tenim més de 3.000 represaliats i estem veient com la repressió no només no s’atura sinó que va a més.

¿Com es pot pressionar per aconseguir l’amnistia?

— Des de la societat civil hem de seguir pressionant els nostres polítics perquè trobin la manera de donar-hi resposta. Vam entrar amb dues-centes mil signatures al Congrés i anirem insistint i persistint en la idea que part de la solució del conflicte és la fi de la repressió i això demana una llei d’amnistia.

¿La societat catalana està mobilitzada o és mobilitzable en aquest moment com ho va ser el 2017?

— Jo soc optimista. Nosaltres veiem com la gent mes rere mes reafirma el seu compromís amb l’entitat i com cada any rebem noves altes de socis. El covid està fent estralls i això no ens permet mobilitzar-nos al carrer com ens agradaria. Però quan afluixi haurem de tornar a sortir a les places i carrers per pressionar els poders, tots, el judicial també.

¿I la gent seria receptiva a aquestacrida a sortir al carrer?

— Hem de seguir amb tota la cura que demana la situació de pandèmia, però nosaltres confiem en tornar a tenir un 11-S en què la mobilització torni a mostrar que la gent segueix volent exercir els drets condemnats per l’estat espanyol. L’indult també persegueix enviar un missatge a la societat catalana: “Ep, a aquests els hem perdonat però vigileu que si vosaltres us manifesteu potser no tindreu tanta sort”. L’única manera de combatre aquest efecte és sortint al carrer i tornant a protestar.

Vostè ha fet fortuna amb el seu “Ho tornarem a fer”. Què és el que tornarem a fer?

— Exercir drets fonamentals. A mi se m’empresona per haver convocat una manifestació, per haver exercit la llibertat d’expressió i perquè he pressionat els nostres polítics perquè fessin un referèndum. Quan li dic al Suprem “Ho tornarem a fer”, ni és xuleria ni es pedanteria, sinó dir que estic exercint els meus drets. La sentència el que diu és que tu tens dret a manifestar-te sempre que no influeixis en els polítics. Home, vostè em diu que no guanyi mai, i quan jo em manifesto contra el canvi climàtic és perquè vull revertir-lo.

¿Vostè és avui en llibertat per la pressió internacional, pels interessos del PSOE al Congrés o per tot?

— Ha sigut la suma de factors però per a mi el més determinant ha sigut la pressió internacional i la de la societat catalana. La pressió internacional per a mi és l’exili i els tribunals europeus, que s’han expressat de manera claríssima, i el Consell d’Europa o l’ONU. Ni els que es creuen forts estan tan forts ni els que podríem tenir la temptació de creure’ns que estem en una situació de debilitat, no ho estem. Una prova d’això és que el senyor Pedro Sánchez havia dit “No habrá indultos” i, ja veurem quant dura, però n’hi ha hagut.

Què vol dir quant duren? ¿Es veu a la presó de nou?

— La sala tercera del Tribunal Suprem encara ha de decidir coses. Per a mi tornar a la presó no és una opció gens descartable. I seria un error que això condicionés la nostra acció com a activistes.

¿La presó no condiciona la mirada?

— No en tinc ganes, d’entrar a la presó, però també tinc la gran sort que ja sé el que és. Jo ja li he perdut la por i no serà un límit a la meva actuació. El que demanem és que tampoc ho sigui per al conjunt del moviment. De fet, jo em movia amb el paràmetre de complir tota la pena. M’alegro d’haver-me equivocat.

Continuarà la batalla judicial.

— Soc l’únic ciutadà de la UE que ha perdut el dret a una segona instància judicial perquè no estava aforat. Doncs, senyors, si volen em tornen a tancar i ens veiem a Europa. I quan arribi la sentència legitimarà tot el que hem fet i el moviment encara trindrà molta més força.

Quin és el mandat de l’1-O?

— L’1-O és un patrimoni col·lectiu del qual emanen les decisions que han de prendre els polítics. És molt important que tots sapiguem estar al lloc que ens pertoca. No és el mateix un activista que el president de la Generalitat. Per a nosaltres l’1-O és això: un acte de desobediència civil exemplar a Europa.

¿En algun moment va témer que hi hagués més violència?

— Els estats acostumen a provocar el moviment no-violent perquè hi hagi gent que trenqui la disciplina no-violenta. Penso que aquí també tots plegats hem de començar a distingir entre pacifisme i lluita no-violenta, que són coses diferents. La lluita és senzillament acció que no és violenta, però és acció: és mobilització, és treure la gent al carrer, és impedir amb el teu propi cos que la policia et pegui. ¿Com pots garantir que algun dels centenars de milers de persones que estan rebent els cops de porra de la policia trenqui la disciplina no-violenta? És un risc, però una vegada més es va demostrar que la societat catalana va actuar amb una actitud exemplar.

Vostè diu que JxCat i ERC no estan tan lluny. ¿Poden acordar una estratègia comuna?

— L’objectiu que tenim és tornar a redefinir una estratègia compartida. Entre altres coses perquè ni la CUP ni Junts ni ERC ni els comuns no estan tan lluny. La taula de negociació està condemnada al fracàs si no s’escolta la gent. Si intenten fer una taula que només respon als interessos conjunturals, electorals o del tipus que sigui però sense escoltar la veu de la ciutadania, no ens en sortirem.

Creu que pot no fracassar?

— Tinc plena confiança que els polítics faran de polítics i per a mi la bona política és aquella que és capaç d’escoltar la ciutadania. Jo estava a Soto del Real i sentia els polítics que es presentaven a les eleccions espanyoles: “Yo no voy a dialogar, yo no voy a sentarme a hablar...” Escolti, senyor polític, és que vostè té l’obligació de parlar amb tothom, amb aquells amb qui està d’acord i sobretot amb aquells amb qui no ho està.

¿Pedro Sánchez té algun marge amb el PP pressionat per Vox, amb un sistema judicial polititzat, etc.?

— Té totes les eines al seu abast. ¿O què ens hem pensat que és això de la política? És prendre decisions valentes. ¿O resulta que com que hi ha el PP i Vox renunciem a la democràcia? Davant el repte de l’extrema dreta el que no pots fer és cedir terreny. Doncs, senyor Sánchez, vostè ara té possibilitats reals de revertir la situació.

¿Hi ha un problema de qualitat democràtica a Espanya?

— Espanya és una democràcia però potser ho era menys del que ens pensàvem. Hi ha un Tribunal Suprem que controla absolutament tota la vida política de l’Estat, i això no és normal.

¿Troba a faltar més veus espanyoles que diguin “La qualitat democràtica no és suficient”?

— Jo estic molt agraït als meus amics Trueba, Sánchez-Cuenca, Alberto San Juan... però també hi ha hagut silencis clamorosos. Ostres, ¿a ningú li sorprèn que el president d’una entitat cultural pugui estar a la presó? També van veient que no és que nosaltres haguem despertat la bèstia del feixisme, és que ja hi era i ara els ataca a ells. Jo no tinc cap problema per confraternitzar amb tots els demòcrates de l’estat espanyol i del món sencer, però no podem renunciar a les nostres conviccions en nom d’una certa fraternitat.

¿Li van sorprendre les reaccions a la seva abraçada amb Iceta?

— El primer que vaig fer com a president d’Òmnium va ser anar-lo a veure i dir-li: “Escolta, aquí tenim un gran consens de país al voltant de l’escola catalana i la llengua. El PSC hi serà, oi?” Ell em va dir que sí. Per això tinc molt clar que quan veig el senyor Miquel Iceta el veig a ell i a tots aquests grans acords i, per tant, jo no jugaré amb foc i a confrontar-nos entre ciutadans de Catalunya.

¿Ha pensat en dedicar-se a la política, en fer aquest pas?

— No. No m’hi dedicaré, a la política. A mi ser activista em fa molt feliç i ser polític crec que no me’n faria.

Quina és la seva prioritat, ara?

— Seguir sent útil a la fàbrica però també retornar als meus fills tot el que la presó els ha pres. Han estat les víctimes reals de la repressió perquè jo he seguit fent de president d’Òmnium però a ells els han pres un pare durant quatre anys. I estic segur que el dia de demà també entendran que ho vaig fer perquè els estimo.