Una taula de diàleg per conviure amb la tensió

Barcelona“No ens hem de defensar de res: hem d’atacar aquest estat espanyol injust”. La frase, del president Quim Torra -matisada la setmana passada en parlar d’“acusar” i no d’“atacar” l’Estat-, és una mostra clara d’un dels elements que continuarà protagonitzant la política catalana dels pròxims mesos: la tensió. La polèmica pels llaços grocs, atiada pels grups que els retiren, i el contenciós judicial per les delegacions a l’exterior són dos exemples d’una llista que tindrà la Diada, la commemoració de l’1 d’octubre i el judici contra els líders del Procés com a protagonistes. Però l’independentisme majoritari té clar que haurà de conviure amb altres escenaris més pragmàtics, i per això planteja articular un espai per al diàleg en què vol incorporar PSC i comuns.

Torra advoca per “obrir un diàleg sense condicions” amb el govern espanyol que, de moment, s’ha materialitzat en una reunió entre presidents i una altra de la Comissió Bilateral. De fet, tot i l’abisme que separa la Generalitat de la Moncloa, el diàleg és l’altre element d’aquesta nova etapa. I, tot i la tensió, els partits ja es preparen per crear estructures que el facilitin.

Estructures que fonts consultades per l’ARA afirmen que necessàriament hauran d’anar més enllà de l’independentisme. Però a curt termini el setembre serà un mes “calent” en què es prioritzarà la unitat independentista. L’estratègia unitària dins el sobiranisme és una de les assignatures pendents. Ara bé, el Govern, conscient que el país està partit pràcticament per la meitat entre partidaris i detractors de la independència, fa passos per tornar a generar consensos més amplis. I aquí és on comencen a explorar-se les mateixes complicitats que hi ha hagut els últims anys. El 2013 i el 2014 va ser el Pacte Nacional pel Dret a Decidir el que va unir partits i entitats sobiranistes per reclamar un referèndum pactat. Els comuns, els sindicats i algunes patronals eren al costat del món independentista. Fins i tot hi havia algun membre del PSC -que aviat faria les maletes-. A finals del 2016 es va recuperar la transversalitat amb el Pacte Nacional pel Referèndum, un òrgan amb els mateixos objectius i amb els mateixos resultats: la Moncloa va fer com si sentís ploure. Fonts de les diferents formacions reconeixen que hi torna a haver moviments, tot i que encara és aviat per saber si n’acabarà sortint un nou pacte nacional, ara centrat en el diàleg.

El 5 de juliol JxCat, ERC i Catalunya en Comú-Podem votaven a favor d’un dels punts de la moció del PSC que apostava per obrir una etapa de diàleg amb l’Estat i un espai estable de contacte entre el Govern i els presidents dels grups parlamentaris. Acostumats a les minses majories dels últims mesos, dos terços del Parlament defensaven conjuntament una via pactada. “L’important és poder establir canals de comunicació que fins ara eren inexistents”, expliquen fonts socialistes a l’ARA. De fet, com el 2013 i el 2016 l’independentisme torna a estar interessat a sumar els socialistes a la taula de negociació. Però de moment el PSC només està disposat a “escoltar” quan es parli de dret a l’autodeterminació, perquè la seva proposta passa per una reforma constitucional que millori l’encaix de Catalunya a Espanya. “El punt de sortida és poder parlar de tot. Qui sap què passarà d’aquí a uns mesos”, apunten fonts sobiranistes.

Múltiples propostes

La proposta del PSC és una de les múltiples opcions que podrien acabar convertint-se en una mena de pacte nacional. Els comuns també en tenen una de registrada al Parlament, tot i que es manté en stand-by. Es tracta d’una comissió d’estudi centrada en el diàleg, en què volen vehicular les propostes de partits i entitats sobre la relació entre Catalunya i Espanya. “L’interès és sumar-hi com més veus millor per buscar temes de consens”, destaquen fonts dels comuns. Ells tornaran a defensar el referèndum acordat i consideren que, si l’independentisme deixa de banda el “suposat mandat de l’1-O”, el PSC s’hi podria acabar sumant.

Dins l’independentisme el president del Parlament, Roger Torrent, també està impulsant un fòrum de debat, en el seu cas centrat en la defensa dels drets i les llibertats. Les referències als presos polítics no incomoden als comuns, però sí als socialistes que, ara per ara, se’n mantenen al marge.

El 26 de juny del 2013 es va crear al Parlament el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Va aconseguir sumar més de 3.000 adhesions d’entitats partidàries d’un referèndum pactat, però el consens es va trencar quan, a causa de la negativa de la Moncloa a parlar-ne, el Govern va emprendre la via unilateral. La consulta del 9 de novembre del 2014 va posar tensió a les costures d’un òrgan que va passar a ser irrellevant.

La unilateralitat, que va continuar amb les eleccions del 27 de setembre del 2015, va tenir un breu parèntesi abans de l’1-O amb el Pacte Nacional pel Referèndum, un últim cartutx per reivindicar la via pactada. Va recollir més de mig milió de signatures -tant de catalans com de personalitats espanyoles i internacionals- però tampoc va trobar receptivitat a Madrid. Amb el referèndum de l’1 d’octubre es va tornar a trencar el consens pel dret a decidir i el país va comprovar el 21 de desembre que les forces entre els partidaris del sí i els del no continuen molt ajustades.

L’esquema del 2013 i del 2016 ara es torna a repetir -afegint-hi presos i exiliats-. La diferència més important és que a l’altra banda ja no hi ha el PP de Mariano Rajoy sinó el PSOE d’un Pedro Sánchez que necessita els independentistes per aconseguir majories al Congrés.

El diàleg és sobre la taula del Govern i dels partits independentistes, però no estan disposats a excloure la unilateralitat del full de ruta. “No ens atraparan en una teranyina malèvola: el diàleg és l’antítesi al «no a tot» de l’Estat”, explicava Eduard Pujol (JxCat) durant la votació del 5 de juliol al Parlament. La diferència, apunten fonts sobiranistes, és que en la nova fase de tensió i diàleg no s’han marcat terminis per començar a negociar.

Els precedents

Dret a decidir

El 26 de juny del 2013 es va constitur al Parlament el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. 40 entitats i partits polítics en van ser els promotors i s’hi van sumar 3.000 entitats més. Joan Rigol va ser-ne el coordinador fins que la consulta del 9-N va posar-hi el punt i final.

Referèndum

La reunió constitutiva del Pacte Nacional pel Referèndum, també al Parlament, es va fer el 23 de desembre del 2016. Coordinat per Joan Ignasi Elena, es va presentar com l’últim intent d’aconseguir un pacte amb l’Estat. Va aconseguir 500.000 signatures.