Tu també pots acabar a la presó

Barcelona“Entrar avui dia a la presó és molt fàcil”, lamenta Raül Romeva quan ja fa una estona que parla davant una vintena de persones en una aula de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Ha vingut a explicar la seva experiència personal però, sobretot, com li ha canviat la manera d’entendre els centres penitenciaris. “No és el mateix veure la presó que viure-la”, resumeix, i a partir d’aquí arrenca una exposició de pràcticament una hora en què, com fa en el seu últim llibre,A l’altra banda del mur (Ara Llibres), qüestiona el sistema penal de l’Estat per haver abusat de la reclusió i haver oblidat el seu compromís constitucional d’orientar la presó a la “reeducació i la reinserció social”. I intenta conscienciar de la importància d’afrontar aquest debat. Perquè la presó són els altres fins que un dia hi ets tu.

“No cal ser mala persona per acabar a la presó”, defensa Romeva. Podries, diu recordant un company de presó, cometre un error fatal. Sortir una nit de festa, beure una mica més del compte, agafar el cotxe i atropellar mortalment algú. I és aquí quan llança una pregunta a l’aire sobre la que pivota tota la seva exposició: “Deu anys de presó ajudaran a la teva reinserció?” Per a ell, la resposta és no. Perquè durant el seu pas per Estremera, Soto del Real i Lledoners, Romeva ha tingut temps de conèixer de prop molts casos particulars, i n’ha extret la següent conclusió: “Sovint el delinqüent no entra a la presó, es fa a la presó”. I defensa que “entre la presó i la impunitat hi ha una gamma gegant de possibilitats”.

El paper dels jutges i els fiscals

Romeva, que durant la seva estada a la presó ha llegit en profunditat el que han escrit sobre el model penitenciari autors com Angela Davis, critica que, malgrat el que digui la Constitució en el seu article 25.2, a Espanya el model penitenciari no està enfocat a la reinserció sinó al càstig i l’aïllament, i identifica tres factors principals que ho expliquen: una judicatura amb un component estructural “tardofranquista” en què uns quants privilegiats “tenen el poder de decidir qui va a la presó sense tenir ni idea de què significa anar-hi”, uns poders legislatiu i executiu víctimes del “populisme punitiu” en què molts cops es legisla en calent i sota l’esperit “que es podreixin a la presó”, i un “simplisme mediàtic” que només parla de les presons quan hi ha violència o hi entra algú controvertit. Un còctel que, segons Romeva, explica en part que a Espanya els jutges i fiscals tinguin una predisposició a enviar gent a la presó superior a la d’altres països de la Unió Europea i que les penes siguin molt elevades fins i tot en delictes no de sang.

La meitat de la classe ja ha passat, i arriba el torn de les preguntes dels assistents a la conferència, que agraeixen a Romeva la seva xerrada com a ex pres polític, però que l’interpel·len també per la seva condició de dirigent d’Esquerra, partit que governa actualment la Generalitat amb Junts: li qüestionen que el mateix executiu català contribueixi a omplir presons demanant penes de més de cinc anys quan es persona contra manifestants, o que l’actual departament de Justícia hagi anunciat la voluntat de modificar el protocol d’actuació a les presons davant de situacions de tensió per deixar sense efecte la circular de l’anterior Govern, que impossibilitava la contenció mecànica. Li recorden, en definitiva, que encara hi ha molt camí a fer.