Tamara Carrasco: “La venjança no és justícia”

Barcelona“Ara dic als meus amics que quan pugin a la muntanya de Sant Ramon posin cintes per delimitar quina part pertany a Sant Boi, quina a Sant Climent i quina altra a Viladecans per no equivocar-me”. Així, amb ironia, és com es pren Tamara Carrasco la reclusió a la qual viu sotmesa des que l’Audiència Nacional va dictaminar que no podia sortir del seu municipi com a mesura cautelar després de ser acusada de rebel·lió i terrorisme com a integrant d’un CDR.

El motiu de l’acusació: enviar un àudio als seus amics -que va circular per les xarxes i que no sap qui va filtrar- en què detallava els passos a seguir per convocar una vaga general indefinida arran de la detenció del president Carles Puigdemont, una mobilització que es va traduir en talls a les carreteres i barreres aixecades en alguns peatges per Setmana Santa.

El seu confinament ja fa tres mesos que dura, i només se’l salta els dilluns per personar-se als jutjats de Gavà per demostrar que continua estant aquí. “Faig turisme per Gavà”, bromeja mentre mira el Ramon, que l’acompanya cada setmana. Ell, com bona part del poble, està indignat. “La Tamara no ha fet res i les mesures cautelars són una venjança pura i dura, és un cap de turc perquè es va produir just després de la sortida en llibertat de Puigdemont”. Portaveu de Podem a Viladecans, admet que el cas l’ha remogut: “No soc independentista, però últimament gairebé me’n podria considerar, perquè tot plegat és una injustícia”. El Rubén, amic del barri, també sent el mateix: “Abans no era independentista, però amb la regressió de drets m’he adonat que això no té solució. Si fins i tot un company de la feina que és de Madrid em diu que hem de fotre el camp, i li dono la raó quan veig els Jordis, gent de pau, a la presó”.

La indignació a la ciutat no para de créixer després que aquesta setmana l’Audiència Nacional hagi rebutjat per segona vegada traslladar el seu cas a un jutjat català i aixecar-li les mesures cautelars per visitar el seu advocat, Benet Salellas, a Girona, o la seva mare, que s’ha trencat un peu, a Sant Vicenç dels Horts. “És una vergonya que no pugui sortir de Viladecans i que polítics que han robat continuïn en llibertat”, lamenta el Rubén, que recorda que veïns de totes les ideologies es van aplegar el dia 12 a la plaça de l’Ajuntament de Viladecans per rebre-la. “La venjança no és justícia i amb mi i amb l’Adri [l’altre activista perseguit per la vaga, ara exiliat] es vol atemorir els CDR, però el més greu és que em puc passar en aquesta situació mig any més si es manté el cas a l’Audiència, perquè la meva mare ja estarà millor d’aquí dues o tres setmanes i podrà venir cap aquí”, subratlla la Tamara.

La solidaritat s’ha estès fora del municipi. Des que dilluns va saber que no li aixecaven les mesures cautelars, gent d’arreu del país s’ha ofert per acompanyar-la o per fer una cadena humana entre els dos pobles, separats per uns 20 km, perquè la pugui veure. La Tamara, que s’havia plantejat no acatar la decisió, ha decidit no jugar-se-la: “Si poso un peu fora de Viladecans em tancaran dos anys en presó preventiva. La desobediència ha de ser col·lectiva, per a un benefici pel conjunt de la societat catalana i no personal”. Però la repressió no l’ha atemorit per mantenir la seva lluita política. “Soc més activa que abans, i arribarà el moment que caldrà desobeir”, deixa clar la Tamara, que considera que “el Govern ho ha de fer acatant el mandat de l’1-O”. Per donar suport als represaliats polítics acaba de fundar l’associació Prou Repressió!, mentre mira de veure el cantó positiu a la seva situació processal: “Tinc la sort de poder estar amb la gent que m’estima, però no és fàcil assumir que hi ha un poder superior que et dicta el que pots i no pots fer quan saps que no has fet res”.

Sense intencions institucionals

Simpatitzant de la CUP, no amaga el seu malestar amb la situació política: “Tinc la impressió que hem donat la cara per a res, i estic descontenta amb la carta d’Oriol Junqueras [en què ressaltava els mèrits d’Esquerra en la preparació del referèndum], perquè l’1-O va ser obra de tot un poble, no d’un partit”. Ella no farà, de moment, el salt a la política institucional, malgrat que el seu nom havia sonat per ser la cap de llista dels cupaires a les municipals: “No ens presentarem perquè no volem cremar les sigles de la CUP. Viladecans és molt unionista i aquí s’ha de picar pedra. Volem esperar a tenir la certesa que obtindrem uns bons resultats”.

La seva popularitat no ve d’ara. La Tamara és una persona respectada pel seu activisme en lluites com la campanya per salvar l’hospital de Viladecans, i fins i tot tenia bona relació amb gent de Cs abans de l’1-O, tot i que després de la seva detenció la portaveu del partit va dir que no la coneixia de res. Això explica que alguns llaços grocs estiguin tunejats amb la bandera espanyola, més present als balcons que no pas l’estelada, però que la pintada a pocs metres de casa seva que li van fer el dia de la seva detenció, amb un cor immens i el seu nom, estigui intacta. “M’ha donat suport molta gent que no és independentista, perquè veuen que el que em fan és una barbaritat”, anota la Tamara.

Veïns de Viladecans com el Fabián, que defensa la seva honradesa, o el David, que atribueix la persecució de la Tamara a la deriva repressiva de l’Estat per criminalitzar els CDR: “Quan et toca de prop sents molta ràbia perquè penses que pot acabar com els joves d’Altsasu o l’Alfon”. Ja han passat tres mesos des que la Guàrdia Civil irrompia al seu domicili i els mitjans estatals reproduïen el relat oficial de la violència, tot i que l’únic botí que es van endur els agents va ser una màscara de Jordi Cuixart, un xiulet groc i un mapa de la ubicació de la comissaria de Travessera Gràcia per no perdre’s. “La resta de capses eren attrezzo ”, explica. “Demà pots ser tu”, diu l’eslògan antirepressiu. La Tamara mai va pensar que un dia li tocaria a ella.