Tamara i Adri: “Tenien presos de partits i entitats; faltaven els CDR”

BarcelonaAquest dimecres va fer un any que la Guàrdia Civil es presentava als domicilis de Tamara i Adri Carrasco, membres actius dels CDR, per detenir-los sota l’acusació de rebel·lió, sedició i terrorisme. La primera, acusada de planificar una vaga general indefinida bloquejant els principals punts del país, i el segon, de participar en els talls de carretera i en l’obertura de peatges durant la Setmana Santa passada. Un any més tard ella segueix confinada a Viladecans, la seva ciutat, d’on no pot sortir perquè se li mantenen les mesures cautelars tot i que ja no està acusada de terrorisme, i ell, a Brussel·les, d’on no vol tornar si no s’arxiva abans la causa perquè sap que seria empresonat de manera preventiva. “Tant de bo sigui el primer i últim aniversari a l’exili”, confessa el jove d’Esplugues de Llobregat en conversa telefònica amb l’ARA.

Tots dos es veuen com a caps de turc en la voluntat de l’Estat d’escapçar els CDR. “Tenien presos de partits i entitats, només faltàvem nosaltres. La repressió té moltes branques”, coincideixen a afirmar. L’Adri destaca, però, que no ho han aconseguit: “Els talls de carretera s’han repetit”. La Tamara lamenta que s’hagin criminalitzat els CDR també des de l’independentisme: “No pot ser que la gent digui que els que van amb la cara tapada no els representen quan simplement s’estan protegint i la violència sempre ve del mateix lloc”, denuncia la Tamara. I afegeix: “Seguim amb el discurs d’«Europa ens mira», i això no va així”.

La lluita antirepressiva, prioritària?

Els encausats reconeixen la tasca que estan fent els grups de suport, com la manifestació que es va celebrar dimecres a Viladecans per denunciar que la causa segueixi oberta un any després, però fan una crida a lluitar per fer efectiva la República. “Un dels objectius de la repressió és focalitzar tots els esforços en la lluita antirepressiva, que és molt important, però no hem de deixar morir la lluita inicial”, remarca l’Adri, que es mostra taxatiu: “Amb sopars grocs i manifestacions no arribarem enlloc; és necessari tensar la corda”. Ella és del mateix parer: “El llaç groc no em representa; qui em vulgui fer un homenatge que talli carreteres o aixequi les barreres d’un peatge, perquè si ens reprimeixen per això ho hem de fer encara més”.

De motius per intensificar la lluita al carrer, segons l’Adri, en sobren. “Les raons per aturar-ho tot hi són, però no podem pretendre que la lluita no tingui un preu quan ens enfrontem a un estat repressor”. La por per les elevades penes a què s’enfronten els presos polítics consideren que ha fet forat en el moviment. “El Govern és molt tou pel temor a acabar a la presó, tot i que també hi ha un punt d’apoltronament per mantenir el processime”, critica l’exiliat, que reclama deixar pas a qui estigui disposat a fer realitat la ruptura. La Tamara ho veu de la mateixa manera: “Tenen molta por a un nou 155 i estan esperant les eleccions espanyoles per veure el tarannà del nou executiu. L’actitud és més defensiva que activa”.

Defensar el mandat de l’1-O

A diferència dels dos grans partits independentistes, que segueixen reivindicant un referèndum pactat, tots dos consideren que cal defensar el mandat de l’1-O. “Cal aplicar el que ja vam votar, perquè mai hi haurà un referèndum pactat”, ressalta la Tamara, que no tanca la porta, però, al diàleg. Com l’Adri, que sentencia que “el referèndum ja es va fer i és legítim”, malgrat admetre que ningú s’oposaria a una consulta: “Votant ningú ens guanyarà; a cops de porra sí, però votant, no. Però no, no veig factible aquest escenari”.

A l’espera que l’Audiència Provincial es pronunciï després que l’Audiència Nacional es desinhibís i oferís els casos als jutjats catalans, que se l’han anat passant els uns als altres, l’Adri, que continua amb el seu activisme a Brussel·les -ara contra els CIE-, espera poder tornar aviat per lluitar al costat de la seva gent: “Tot plegat és un teatre per atemorir-te que no té cap fonament i que cal arxivar”. “La meva presó és més gran que la dels presos, però no puc sortir d’aquí”, afegeix la Tamara, que revela que l’últim confinat va ser el president d’Unió Democràtica de Catalunya Manuel Carrasco i Formiguera, que va estar set mesos sense poder sortir de Barcelona el 1923 per unes caricatures crítiques amb la dictadura de Primo de Rivera al setmanari que havia creat. “És la conjura dels Carrasco”, afirma rient.