Raül Romeva: “T’insulten per coses antagòniques, per a uns ets massa i per a altres, massa poc”

Raül Romeva (1971), exconseller d’Exteriors, doctor en relacions internacionals i en ciències de l’educació i de l’esport, ha publicat una vintena de llibres. L’últim no hauria de passar desapercebut. Es titula Idiota! i és un assaig sobre el respecte que entre tots ens hem perdut. Un text contra els narcisistes que només pensen en ells i es dediquen a queixar-se i a criticar els altres. Contra la normalització de l’insult en la conversa pública, contra el soroll banal d’alguns polítics i periodistes i, sobretot, contra la deshumanització de tot aquell que no pensi com nosaltres.

L’última vegada que ens havíem vist pot ser que fos a la presó?

— És molt probable i amb un vidre pel mig, que avui almenys ens podem tocar, i això s’agraeix.

Quina és l’última vegada que has somiat que encara estaves a la presó?

— Ostres, mai. Pensar-hi, sí; somiar-hi, no m’ha passat mai.

Diries que t’ha deixat seqüeles, la presó?

— Sens dubte, la presó sempre deixa seqüeles. Són gairebé quatre anys. Per dir-ho clarament, ja no estàs per punyetes. Anem per feina, si s’ha de fer, o no em facis perdre el temps, si és que no s’ha de fer. Diria que tinc menys paciència, en negatiu, i que tinc una mica més de determinació, en positiu.

Quina és l’última vegada que has estat a la presó? Hi has tornat?

— Hi he tornat, sí. A la presó vaig fer una segona tesi doctoral sobre l’activitat física a les presons i ara formo part d’un grup de recerca que intenta treballar sobre com, a través de l’esport i de l’activitat física, es poden transformar els centres penitenciaris en un entorn més educatiu que punitiu. O sigui que hi he de tornar, de tant en tant.

El teu últim llibre es titula Idiota! i dius que l’has escrit “per pur instint de supervivència”. Per què?

— Supervivència personal i col·lectiva, hi afegiria. A mi em preocupa molt, i subratllo molt, aquesta deriva que estem vivint de normalitzar la falta de respecte. Estem generant uns climes d’un cert nihilisme, tot és un desastre, no funciona res, jo no em fio de ningú, és que els periodistes no sé què, és que els polítics no sé quantus... Llancem reflexions molt destructives sobre col·lectius i, al mateix temps, hi ha qui se n’aprofita. Davant d’aquesta desesperació, d’aquesta sensació destructiva, qui en treu un rèdit molt important és l’extrema dreta.

Quina és l’última vegada que t’han insultat?

— En persona, no ho recordo; per xarxes, cada dia. 

Però en persona t’hi has trobat. Quin és l’insult més recurrent que t’han dit?

— En persona és més difícil. Sí que és veritat que alguna vegada m’han dit “idiota”. No a la cara, tu vas caminant i sents en una conversa: “Mira, aquest idiota”. A vegades amb intenció que ho sentis i altres no, però ho sents igualment.

Et fa més mal quan t’insulta un adversari polític o algú amb qui vau fer junts tot el Procés i l’1 d’Octubre?

— Ja sé que no t’agradarà la resposta, perquè sembla fugir d’estudi, però és que depèn del context. Hi ha insults que no m’afecten en absolut. Si algú em diu “ets un fals”, li contestes: “Argumenta’m per què”. I llavors veus que no hi ha una base. No m’afecta. A mi m’han dit “fatxa”. Òbviament tu mires d’on ve i acostuma a ser gent que es mou en entorns neofeixistes. Per al neofeixista, el fatxa és qualsevol persona que no pensi com ell. 

Llavors quin insult t’ofèn?

— M’ofenen els insults que van a desprestigiar des del desconeixement el que tu has fet amb consciència. M’autoesmeno. Aquell insult fonamentat en la mentida, amb la voluntat de construir una imatge equivocada. Fer-te dir coses que no has dit, coses que no has fet. Ho vaig viure molt quan estava a les presons de Madrid i veia els mitjans de l’Estat. Veia una ràbia, un odi en aquells mitjans, atribuint-nos unes accions i unes afirmacions que mai havíem dit ni fet. És la voluntat de construir un marc mental que acaba sent una diana sobre la qual després disparar. Passa amb molts col·lectius, els deshumanitzes i ja justifiques qualsevol cosa que puguis fer contra ells. L’insult fonamentat en la discrepància m’afecta menys. Ara, aquell insult que busca la deshumanització, me’l facin a mi o no, em sembla que és molt perillós.

L'última sensació que he tingut llegint el llibre és: Raül Romeva és una persona que té un alt concepte de la justícia, surt de la presó després d’haver-s’hi passat gairebé quatre anys i es troba en una situació que ell considera profundament injusta que és que l’estan insultant alguns dels seus excompanys de viatge per una cosa que ell creu que havia de fer. I li estan dient “traïdor”, per exemple.

— Ah, això també. Hi ha una situació curiosa, que em passa a mi i a molta gent, que és que t’insulten per coses absolutament antagòniques. És a dir, ets l’objectiu per grups antagònics. T’acusen d’una cosa i de la contrària. Això també és fascinant. Per uns ets massa, per altres massa poc. No té tant a veure amb qui ets, i per això m’afecten menys. Aquí hi ha una cosa que també hem de treballar col·lectivament, que és la gestió de les expectatives. Sí que és veritat que jo he intentat explicar les coses com les veia, sempre buscant no generar aquelles falses expectatives que poguessin després generar frustració. “És que ens heu enganyat”. “Un moment, analitza bé el que jo he dit perquè jo no tinc la sensació d’haver enganyat ningú”. Sempre he dit que això era un procés difícil, lent i dolorós. Sempre. Però que al mateix temps era irreversible. “Ens vau dir que això era fàcil”. No, jo no ho he dit mai. Tenim una certa tendència a parlar d’ells, de vosaltres, de tu, però tenim poca tendència a parlar de nosaltres. En el llibre reivindico parlar més en primera persona del plural. Sempre busquem un culpable i potser no cal buscar culpables, sinó assumir la complexitat de les coses.

Tornem al títol del teu últim llibre. Quina és l’etimologia de la paraula idiota?

— Hahaha. Molta gent utilitza idiota com un insult, però en realitat deriva del grec i a la Grècia clàssica significa l’antítesi del republicanisme. Qui era el republicà? El que es preocupava del bé comú. L’idiota era aquell que només es preocupava del seu interès particular. Per tant, en certa manera, és un sinònim d’egoista, d’egocèntric, de narcisista. Faig servir aquesta reflexió per dir que tenim una societat amb massa idiotes, en el sentit d’egocèntric, i ens falta gent amb mentalitat republicana.

Quina és l’última vegada que tu has insultat algú, i no em diguis que mai?

— No, no, et diria que segurament cada dia cau. Quan veig determinats personatges a les notícies, i sento algú que diu una ximpleria, digues-li Milei, Trump o Abascal, doncs, home, em surten adjectius...

No has insultat cap català?

— Home, alguna vegada també. És important, això. Sempre creiem que nosaltres, aquí a Catalunya, no tenim racistes, no tenim fatxes. Tenim el mateix percentatge que hi ha a tot arreu. Et posaré un exemple molt recent: quan jo he llegit els insults que s’han arribat a generar pels noms dels primers nadons de l’any i he vist el nivell de bajanades perquè el nom era un o un altre, i alguns consideraven que això no eren noms prou catalans, aquí he sentit vergonya. I això passa a Catalunya. 

Completa la frase: “Últimament, la política catalana...”

— Està massa remoguda.

Estava més remoguda el 2017 o el 2016, no?

— Si m’ho poses en comparació, sí, esclar.

Pedro Sánchez diu que tot s’ha calmat.

— Ell pot dir el que vulgui, hi té tot el dret. La meva impressió és que a la política –a Catalunya també– hi ha massa soroll, un excés de soroll, respecte al que per a mi seria desitjable. Ens aniria molt bé apartar una mica el soroll i veure el fons de les coses. No anar tant a les anècdotes i a les frivolitats, i més als què i als perquè.

En això també ens toca el rebre als periodistes, en el teu llibre. Quina és l’última tertúlia radiofònica que has escoltat?

— Ara quedaré molt malament, és que fa temps que no escolto tertúlies. N’he quedat una mica esgotat. Així com abans era un malalt d’escoltar-ho pràcticament tot, ara potser escolto el principi i desconnecto. Diria que fa potser dies, si no setmanes, que no escolto voluntàriament tertúlies. No perquè no hi hagi gent interessant a les tertúlies, compte. No tinc un problema amb les persones que hi surten, sinó amb el propi gènere, que també ha anat derivant cap a un excés de soroll i un dèficit de reflexió. Estem generant unes dinàmiques en què l’objectiu no és aprofundir, donar eines o arguments perquè la gent puguem tenir la nostra opinió, sinó que és generar soroll. A mi, això em sembla una pèrdua de temps. 

El soroll creus que és l’objectiu últim de polítics i periodistes?

— D’alguns periodistes i d’alguns polítics. Quin problema té això? Que acaben retroalimentant-se. Què és primer, l’ou o la gallina? Hi ha un sector de la comunicació, però també de la política, a qui això li va molt bé, que és qui viu de la banalització. I, per tant, provoquen soroll. Durant molt de temps, dèiem: “És que els programes del cor generen aquestes figures, perquè llavors així les podem criticar”. Generes personatges i després et dediques a criticar aquests personatges que tu has generat. És que ara amb la política passa el mateix, és que amb l’esport també, amb l’espectacle, amb la cultura cada vegada més. Llavors sembla que si tu no alimentes polèmiques, no generes interès. I aquí és on em sembla que tenim un problema com a societat.

Tens ganes de tornar a la política. T’agradaria que et traguessin la inhabilitació i tornar a exercir de conseller, per exemple, o precisament el que vols ara és allunyar-te de tot aquest món de la política institucional?

— Jo tinc ganes de fer coses. No descarto res. Et pots sentir molt útil quan ets diputat o ets conseller, he fet coses que m’han omplert molt. Però també m’he sentit molt útil quan treballava a Intermón Oxfam, i ara que estic donant classes a la universitat, i quan treballava a les Nacions Unides. La inhabilitació, en el meu cas, és absoluta. No puc tenir cap ingrés públic. No puc estar en un grup de recerca que tingui recursos públics. Tens ganes que et treguin la inhabilitació per poder fer coses? Sí. Necessàriament això ha de passar per un càrrec institucional? No necessàriament. Jo tinc ganes d’aixecar la mirada. Què passa amb la política actual? Que és molt de mirada curta. I això em fa mandra. El retret, la sospita, la declaració, la contradeclaració, això, ara com ara, no m’atrau gaire. Tinc ganes de seure i pensar. 

A Catalunya, en quin moment ens hem perdut el respecte? Hi ha un moment fundacional?

— Puc ser dolent? Catalunya és un concepte molt gran, molt abstracte, però sí que hi ha un moment que és determinant: quan entra Ciutadans al Parlament de Catalunya. Jo havia viscut un cert fair play dins del Parlament, en el tracte entre els mitjans de comunicació i els diputats i diputades. Llavors entra Ciutadans i determinats mitjans que busquen crispar la situació, amb una manera d’interpel·lar que fins llavors no existia. Per mi hi ha un canvi, a partir d’aquell moment.

Les dues últimes són les mateixes per a tothom. Una cançó d’El Último de la Fila.

— Soc més de Quimi Portet. Et diré un disc seu, Hoquei sobre Pedres. El Último de la Fila l’escoltava, però no n’era molt fan. En canvi, el Quimi en solitari m’ha enganxat molt.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves, acaba-ho com vulguis.

— Moltes gràcies.