Susana Díaz estudia emular El model del PSC a Andalusia
La maniobra buscaria evitar noves ingerències des de Ferraz
SevillaL’hivern colpeja la moral del socialisme andalús justament quan irromp aquesta primavera carregada d’estiu en què Pedro Sánchez, encara president, pot ser-ho encara més després del 28 d’abril. L’ofensa, per al socialisme andalús, ha sigut greu: les llistes de les eleccions generals les ha decidit la direcció de Ferraz, de manera que les candidatures que anhelava Susana Díaz per col·locar els seus afins han quedat enterrades sota el criteri de Pedro Sánchez. Aquesta situació alimenta la hipòtesi a l’interior de la federació andalusa que potser seria millor que el PSOE-A es transformés en una mena de PSC, circumstància que conservaria el lligam entre els partits però evitaria la ingerència estatal.
La idea és factible en la mesura en què concorrin dos factors. El primer és que Sánchez efectivament guanyi les pròximes eleccions i, a més, governi. La primera variable sembla a l’abast -sempre a tenor dels pactes postelectorals-, mentre que la segona quedarà sotmesa a l’atzar del revolucionat panorama polític. El segon factor és que Díaz, que no entén el pas a l’oposició com un fet inaudit, retingui les palanques de l’aparell regional. Un extrem factible sempre que María Jesús Montero, ministra d’Hisenda, continuï a Madrid, ja que es tracta de l’única dirigent que pot fer-li ombra.
Per forjar la nova marca andalusa -de moment una idea sense concretar- Díaz haurà d’anar amb compte, perquè el seu discurs entrarà en contradicció amb els seus vells principis, els que la van portar a anhelar el comandament de Ferraz: el PSOE, sense apèndixs, ha sigut sempre el motor de la seva existència política. Llançar un PSA -un partit socialista andalús amb autonomia respecte al PSOE-, incloent-hi l’aval d’alguns històrics socialistes a la comunitat, elevaria el repte comunicatiu. Paral·lelament, Andalusia existeix en la feliç duplicitat d’identitats, sent Espanya, per a una immensa majoria, no una capa excloent o superior sinó complementària, de manera que la nova marca no suposaria per se una ofensa o amenaça per als defensors d’aquesta harmonia.
Una alternativa a liderar el PSOE
El rerefons d’aquest relat és la lluita entre Díaz i Sánchez, variable durant els anys. En aquest moment l’andalusa lluita per la seva supervivència política, i el president espanyol, abans desterrat, busca ampliar el seu poder. Díaz ha d’entendre per lliurar aquesta batalla que les seves opcions de conquerir algun dia Ferraz han mort. Si és així (i així sembla ser), serà com Boabdil, assetjada en la seva bella talaia andalusina fins que el cos aguanti. La configuració d’un PSA, que robaria les sigles al veritable Partit Socialista d’Andalusia (o PA, el ja extint nacionalisme light andalús), seria una audaç maniobra, tan audaç que trencaria amb l’habitual tarannà previsible de l’expresidenta de la Junta i la col·locaria, si es consumés, entre els veritables confabuladors d’aquest país. Sánchez, per la seva banda, ha dictat sentència.
Quin és l’estatus dels socialistes catalans?
Amb la fundació del PSC el 1978, els socialistes catalans van signar un protocol d’unitat amb el PSOE que defineix les bases de la relació federal entre els dos partits. El document fixa la “competència exclusiva” del PSC per establir la seva estructura, línia política i programa a Catalunya, i la seva “sobirania” per participar en els òrgans de decisió del PSOE. El març del 2017, després de la crisi entre les dues formacions pel fet que el PSC mantingués el noa Rajoy-contra el criteri del comitè federal-, les dues direccions van signar una actualització del protocol per blindar el poder de decisió del PSOE sobre els temes de “naturalesa constitucional” i la investidura del president espanyol. El text també va sotmetre la política d’aliances del PSC al consens del PSOE.