Susana Díaz busca el camí més plàcid cap a la Moncloa
De les vies d’aterratge, prefereix que Sánchez investeixi Rajoy i esperar a Ferraz per ser candidata
SevillaLa desfeta del PSOE en les eleccions del 20-D contrasta amb l’ajustat triomf sobre el PP de la seva federació a Andalusia, que aporta 22 dels 90 escons socialistes al Congrés, una quarta part. Aquest triomf dins del fracàs generalitzat, encara que discret, ha despertat la fam de Susana Díaz, i la presidenta autonòmica més poderosa d’Espanya -amb un pressupost anual de 31.000 milions i una aurèola d’imbatibilitat que va acompanyar 19 anys l’avui imputat Manuel Chaves- ja somia en la Moncloa. Díaz va ser clau perquè Pedro Sánchez s’imposés al ja exdiputat Eduardo Madina al PSOE el juliol del 2014, però ara ja no té gens de sintonia amb el seu secretari general. La debilitat de Sánchez fa que Díaz es plantegi tres vies d’assalt: deixar que intenti formar govern amb les regles que ella li marca (no negociar amb Podem fins que no renegui del referèndum català) o que s’empetiteixi a l’oposició en un Congrés italianitzat; disputar-li el lideratge al congrés del març i assumir ja tot el poder al partit, o patrocinar un tercer nom com a líder del partit a risc que agafi personalitat pròpia com Sánchez.
A Andalusia, Díaz transita per zona de confort. Anul·lada l’oposició gràcies al suport de Ciutadans (un suport a canvi de res), el moviment legislatiu és escàs, el control al seu govern nul i la gestió inexistent. La presidenta actua com un holograma simpàtic i ubic: es preocupa de la foto, la promesa i el lema, però amb ella al capdavant cap dels registres estadístics clau -amb la desocupació en primer lloc- ha millorat significativament. Marxar a Madrid suposa abandonar les majories socials per embarcar-se en un projecte incert. El socialisme està en mínims històrics, Podem pressiona per l’esquerra i ningú li assegurarà resultats sensiblement superiors als de Sánchez. L’èxit de la jefa al sud tampoc és extrapolable perquè a Espanya no té la xarxa de la Junta i el PSOE mai ha fet servir el seu to populista.
En tancar-se les urnes i constatar els resultats, el primer problema per a Díaz era la unitat d’Espanya, que temia que Sánchez negociés per seduir Podem. Aquesta qüestió ja va quedar resolta la setmana passada. Els barons i el secretari general van consensuar unes línies vermelles, i el referèndum a Catalunya les traspassa, així que sobre el paper els recels de Díaz es relaxen. Però a la presidenta li desagrada Sánchez més enllà de la conjuntura. No el veu capaç de revertir la dinàmica electoral a la baixa del PSOE. “ Pedro el guapo ”, com ella s’hi refereix, és al seu entendre un maniquí.
Ni precipitació ni un promocionat
La qüestió nuclear és que tampoc canviaria res amb ella al capdavant del PSOE i d’un hipotètic govern (no cal ser diputada al Congrés per presidir-lo) si fes un moviment tan ràpid com complicat. Els comptes seguirien sent els mateixos, per a ella: els socialistes necessitarien almenys Podem (69 escons, incloent-hi els 12 catalans, que no renunciaran a la consulta), ERC (9) i Democràcia i Llibertat (8) per a la investidura. És a dir, no n’hi ha prou amb una atractiva proposta de reforma constitucional, sinó que caldria com a mínim un referèndum. ¿Assumiria ella els riscos que no li permet a Sánchez? Improbable. Díaz és tan andalusista a Andalusia com espanyolista a Espanya.
L’opció més probable és deixar d’entrada Sánchez a l’oposició, forçar-lo a abstenir-se en la investidura de Rajoy, celebrar el 39è congrés federal, pujar al tron del partit i esperar el final d’una legislatura turbulenta i breu d’un govern en minoria. Des de Ferraz, Díaz podria conrear una imatge magnànima i vigilant i guanyar el relat d’estadista que li falta més enllà d’Andalusia.
Sánchez tindria els dies comptats i ella prepararia el desembarcament amb escaire i cartabó (atenció al paper que, al Congrés com a diputada, podria tenir Carme Chacón, a qui va donar suport davant d’Alfredo Pérez Rubalcaba). Les generals, a les quals Díaz seria candidata després d’un màxim de dos anys de Rajoy a la Moncloa en minoria, podrien ser el 2017, el tercer any de legislatura a Andalusia, i fins i tot n’hi ha que parlen de fer coincidir les dues eleccions per facilitar el camí al PSOE.
La tercera via, apadrinar un tercer com a secretari general, té risc perquè no és una via directa per conquerir-ne la lleialtat, com il·lustra el cas Sánchez. El vestit de líder li reforça l’autoconfiança i li augmenta l’al·lèrgia a tuteles, en què Díaz s’arriscaria a dissoldre’s en una lenta espera.
L’entorn de la presidenta transmet ara més que mai -ja ho feia en campanya- inquietud. Mesurar les probabilitats d’èxit és complicat i el balanç andalús tampoc és per tirar coets. Però vol fer el pas.