El Suprem parlarà aviat

MadridEl Suprem parlarà aviat sobre la llei d'amnistia, potser la setmana que ve. I la seva posició marcarà molt probablement el desenvolupament de la legislatura a l'Estat i el curs que hagi de seguir l'intent de formar govern a Catalunya. El paper del Suprem és molt rellevant perquè com a màxima autoritat jurisdiccional haurà de plantejar-se si considera que aquesta llei encaixa amb la Constitució o si n'hi ha dubtes, i en aquest cas si és convenient dirigir-se al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) per a una consulta prejudicial. La sala penal també pot arribar a la conclusió que la llei no es pot aplicar al delicte de malversació. I això sí que complicaria molt les coses.

És menys probable que els dubtes, si en té, els consulti al Tribunal Constitucional, que pot entrar en joc, en canvi, si a Puigdemont no se li aplica l'amnistia i com a resposta presenta un recurs d'empara davant de l'òrgan de garanties espanyol al·legant una vulneració de drets fonamentals. En tot cas, el més important, a curt termini, és si el Suprem aixeca les mesures cautelars dictades ja fa set anys contra el líder de Junts i, conseqüentment, decauen les ordres de detenció emeses pel jutge instructor de la causa de l'1 d'Octubre, Pablo Llarena. Ara bé, aquesta hipòtesi, que implicaria la tornada en llibertat de Puigdemont, no sembla la més probable, tenint en compte que el Suprem pot acabar considerant que el delicte de malversació no es pot amnistiar. Per això deia que la situació més difícil de pair des de l'àmbit polític seria la que es derivaria de la no aplicació de la polèmica llei a aquest tipus penal.

En qualsevol cas, passi el que passi, Puigdemont ho té pràcticament tot en contra per aconseguir una nova investidura com a president de la Generalitat. En primer lloc, per les dificultats judicials, que no són només les que acabo de descriure. El jutge Joaquín Aguirre, instructor del cas Volhov, ha obert una nova peça sobre les connexions de l'independentisme amb suposats emissaris russos per obtenir suport per al Procés. El delicte comès seria el de traïció, la qual cosa també allunya les possibilitats d'amnistia. I, d'altra banda, hi ha els impediments polítics. Tal com van les coses, ERC no farà en aquesta etapa cap pas per tancar un pacte ambiciós amb Junts.

És veritat que hi va haver un acord per elegir la mesa del Parlament, però després es va produir un altre tipus d'aproximació, pel costat de la política municipal, a Barcelona entre el PSC i ERC. Malgrat aquests fets, no veig els republicans convertits en un partit frontissa capaç d'obrir-se en diverses direccions. Però encara veig menys Esquerra col·laborant per fer president Puigdemont després de totes les divergències i enfrontaments dels darrers anys. D'altra banda, els resultats de les eleccions del 12 de maig tampoc són cap factor d'estímul per a acostaments que no s'han intentat mai seriosament en els darrers anys. La unitat del món independentista serà ben difícil de recuperar, si és que en algun moment va existir de debò, més enllà de les aparences forçades.

Les circumstàncies de Salvador Illa són ben diferents, però l'operació per portar-lo al Palau de la Generalitat tampoc es presenta fàcil. Ara per ara, la idea tan repetida –no ja pel PSC, sinó també pel PSOE– que tots els camins condueixen cap a ell no passa de ser un desig. La proposta sempre ha sigut lògica, vistos els recents resultats electorals, però la disposició de les forces polítiques en general, i d'ERC i els comuns en particular, no sembla la d'optar pels camins més evidents, sinó la de seguir especulant. L'escenari és una partida múltiple d'escacs de llarga durada, on tothom mira el tauler del veí –a més del propi– abans de moure cada peça i fer jugada. Per això hi ha tanta gent que creu que hi haurà repetició electoral. La major part dels que ho diuen no ho desitgen, però donen pràcticament per fet que serà així, pel convenciment que les decisions no es prenen buscant l'estabilitat i la governabilitat com a primer objectiu. Per això em pregunto si en unes noves eleccions el vot dependria de les preferències reals de cadascú, o més aviat augmentaria la tendència cap al vot de càstig, en negatiu, no per donar suport a una candidatura, sinó per penalitzar-ne una altra.

Em queixo de com està el panorama a Catalunya, però si miro el que tinc més a prop tampoc falten motius per lamentar-se. La distinció de la Comunitat de Madrid al president argentí, Javier Milei, només respon al desig de la presidenta autonòmica, Isabel Díaz Ayuso, de seguir clavant agulles al ninot de Pedro Sánchez que deu tenir al calaix. I el PSOE hi respon criticant que Feijóo no aturi la seva dirigent regional. Però el líder popular no pot fer callar Ayuso, donats els seus èxits electorals. L'ha de deixar fer, i aguantar-se, també perquè els excessos de la presidenta madrilenya busquen ser un fre al possible creixement de Vox.

En relació amb Milei, molt més raonable és el comportament de la Casa Reial, on havia de funcionar la perspectiva institucional, més enllà que hagi estat el govern qui li hagi dit quina posició calia marcar. En una situació normal, el president argentí hauria estat rebut pel rei Felip VI. Però la conducta que Milei va tenir en la visita anterior no ho aconsellava. En tot cas, el monarca s'ha centrat aquests dies en la celebració dels seus deu anys de regnat, aprofitada també per seguir consolidant la imatge i el compromís de la seva hereva amb la societat espanyola. Els actes van perseguir aquest acostament simbòlic amb una sèrie de condecoracions per premiar les "virtuts cíviques" dels guardonats. La cita va obrir un breu parèntesi en un curs polític que té un accent ben diferent, com es va veure al Parlament balear, el president del qual, Gabriel Le Senne (Vox), va protagonitzar l'incident de la foto estripada d'una víctima del franquisme. El discurs del rei al Palau Reial va ser coherent amb el de la seva proclamació, posant el compromís amb la Constitució com a guia i referència permanent. Ara bé, hi ha una pregunta pendent. La Constitució diu que el rei "arbitra i modera el funcionament regular de les institucions". S'ha desenvolupat aquesta previsió? La resposta, segur, donaria per a molt.