El Tribunal Suprem qüestiona la justícia alemanya

MadridEl Tribunal Suprem maniobra per poder jutjar Carles Puigdemont per rebel·lió o bé, almenys, per sedició. I aquest cop qui ho fa no és el jutge Pablo Llarena, qüestionat per la justícia alemanya, sinó la sala d’apel·lacions. En la resposta a un recurs del diputat de Junts per Catalunya Jordi Sànchez, en què avala la primera decisió de Llarena de vetar-li la investidura, els tres magistrats que conformen aquesta sala van aprofitar ahir per criticar i rebatre, un per un, els arguments del tribunal de Schleswig-Holstein, que no va admetre tramitar l’euroordre d’extradició del president de la Generalitat pel que fa al delicte de rebel·lió.

La sala d’apel·lacions defensa que en el cas català no era necessari que la violència “física” exercida fos tan evident, sinó que en aquest context “passava a un segon lloc”. S’inventa així un delicte nou que no existeix en el Codi Penal, la “rebel·lió jurídica”, per justificar que no es tractava de “la rebel·lió d’una gentada organitzada contra l’Estat per prendre els centres de poder” -un intent de cop d’estat com el del 23-F- sinó el d’un Govern escollit democràticament que durant dos anys “va campar al seu aire” i va convèncer de manera “ torticera ” dos milions de catalans del seu dret “legítim” a votar en un referèndum.

En una interlocutòria de 38 pàgines molt dura amb la decisió de la justícia alemanya, el Suprem es mostra convençut que si també estigués en joc el futur d’un land alemany s’obriria un procés per alta traïció i en cap cas acabaria amb una sentència “merament simbòlica”. Retreu així al tribunal de Schleswig-Holstein que respongués “ràpid” i sense haver “examinat reposadament el conjunt de les actuacions” en l’euroordre contra Carles Puigdemont. Un argument que xoca de ple amb el de la Fiscalia General de l’Estat i el mateix Llarena, que justament van censurar a la justícia alemanya que s’“extralimités” en la tramitació de l’extradició i entrés en el fons de l’assumpte.

La principal crítica del Suprem al tribunal alemany és que compari la causa contra l’independentisme amb les protestes en contra de l’ampliació de l’aeroport de Frankfurt el 1983, que van derivar en una batalla campal, amb moltes càrregues i multitud de ferits. Aleshores, el líder de les protestes va ser condemnat a dos anys de presó per un delicte que no era el d’alta traïció.

“En el nostre cas no es tractava d’ampliar o no una de les pistes de l’aeroport del Prat, i que allò generés la protesta de milers de manifestants per impedir-ho. El que realment va passar és que després de més de dos anys dedicats a laminar l’ordenament jurídic estatal i autonòmic, i d’oposar-se de ple al compliment de les sentències bàsiques del Tribunal Constitucional, es culminava el procés secessionista dins d’un país de la Unió Europea, amb una democràcia assentada, posant les masses al carrer perquè votessin en un referèndum inconstitucional oposant-se a la força legítima de l’Estat que protegia uns suposats col·legis electorals”, assenyala el text, redactat pel magistrat Alberto Jorge Barreiro.

El risc d’una “massacre”

En la seva opinió, els 6.000 agents que es van fer servir per impedir el referèndum van veure’s “superats pels dos milions de votants”. “Si hagués intervingut un nombre bastant superior de policies és molt probable que tot acabés en una massacre, i llavors sí que seria molt factible que el resultat de l’euroordre fos molt diferent”, afegeix, parlant d’una situació hipotètica després de retreure al tribunal alemany que parli de conjectures.

La resolució de la sala d’apel·lacions del Suprem és encara més recargolada que la interlocutòria de processament de Llarena, en què per justificar la rebel·lió el jutge fa una giragonsa semàntica i diferenciava entre “violència” i actuar “violentament”. Els jutges arriben a la conclusió que les armes del govern de la Generalitat eren la Constitució i l’Estatut, que consideren que van forçar per cometre un delicte penat amb fins a 30 anys de presó.

Tot i la defensa aferrissada de la rebel·lió, la sala d’apel·lacions obre per primer cop la porta a rebaixar el delicte a sedició. Recorda que en la querella presentada a l’octubre en contra del Procés, i que va iniciar tota la causa, el ministeri públic ja apuntava a aquest delicte, tot i que Llarena va obviar-lo en la interlocutòria de processament per intentar la suspensió de tots els diputats independentistes encausats. Ara doncs, el Tribunal Suprem recupera la possibilitat d’apostar pel delicte de sedició, recordant que es tracta també de “penes molt greus” que poden arribar fins a un màxim de quinze anys de presó.

El primer diari alemany no es creu la malversació

El principal diari alemany, el Frankfurter Allgemeine Zeitung, destacava ahir en un article que la justícia espanyola no ha aconseguit fins ara aportar proves clares sobre l’acusació de malversació en l’organització de l’1-O, amb la qual el jutge Pablo Llarena vol aconseguir l’extradició de Carles Puigdemont. “No han pogut trobar la factura de les 10.000 capses transparents produïdes a la Xina” que van servir d’urnes en el referèndum, assenyala el prestigiós mitjà, alhora que recorda que, tot i així, es continua acusant el Govern d’haver gastat 1,6 milions d’euros públics per a la consulta. El rotatiu no amaga el seu escepticisme sobre el fet que es puguin aportar gaires dades més per demostrar aquest extrem, fins al punt que recomana a la justícia alemanya la lectura del llibre Operació urnes (Columna Edicions), dels periodistes de l’ARA Laia Vicens i Xavi Tedó. “S’hi diu que un català sota el pseudònim de Lluís va ser el cervell de l’operació. Va encarregar les urnes per un import de 100.000 euros, que va pagar ell mateix”, explica el diari alemany.

Els nous arguments del tribunal

“No tenen res a veure les protestes de milers de persones com a reacció a l’ampliació d’un aeroport amb una rebel·lió jurídica d’una comunitat autònoma que necessàriament havia de derivar en enfrontaments físics”

“Si [l’1-O] haguessin intervingut un nombre bastant superior de policies molt probablement tot plegat hauria acabat en una massacre”

“Si els fets que s’han comès a Espanya s’haguessin perpetrat en un land d’Alemanya no sembla gaire factible que tot plegat se saldés amb una sentència condemnatòria merament simbòlica com diu la resolució del tribunal de Schleswig-Holstein”

“[En el cas català] està clar que la violència física passava a un segon lloc”