Un superany electoral per examinar el xoc a l’Estat

BarcelonaDesprés que en els últims anys una pandèmia, un volcà i una guerra a Europa hagin fet saltar pels aires totes les previsions, és arriscat fer vaticinis sobre cap a on anirà l’any que comença. En clau política, el 2023 arriba, això sí, amb una certesa: la crispació que ha marcat els últims compassos de l’any a l’Estat no remetrà en els mesos vinents. Al contrari, la concatenació de cites electorals que mostra el calendari fa preveure que la polarització anirà a més. Les municipals del mes de maig –que a Espanya van acompanyades d’autonòmiques a la majoria de comunitats, entre les quals la de Madrid d'Isabel Díaz Ayuso– permetran mesurar forces a PSOE i PP abans del duel decisiu: les eleccions generals de finals d’any.

El 2023 serà, doncs, un superany electoral –també hi ha d’haver comicis al País Valencià–, i tot el que passi durant el curs s’haurà de llegir segons la gran pregunta que es farà Espanya previsiblement al novembre: ¿Tindrà una vida extra el govern de Pedro Sánchez? ¿O serà el torn del PP i Vox?

Per mantenir-se a la Moncloa, el president espanyol aspira a frenar qualsevol indici de protestes als carrers. D’aquí l’amplitud dels diferents paquets d’ajudes per fer front a la inflació, però també el seu desig de deixar enrere una carpeta catalana que ara per ara només un retorn de Carles Puigdemont –que afronta també un any decisiu– sembla poder incendiar.

Tot i les ganes d’enterrar la taula de diàleg, Sánchez continua necessitant els vots d’Esquerra al Congrés, i els republicans ja han fet sortir la carta del referèndum. Que la negociació amb l’Estat vagi donant fruits és important per a ERC, que aquest 2023 afronta també el repte de mantenir viu el Govern tot i la seva situació de franca minoria al Parlament. Els pressupostos poden ser l’última concessió d’un any condicionat per les urnes, i que en clau catalana tindran com a gran reclam la batalla de Barcelona.

CATALUNYA

Després d’un final d’any convuls que va portar a la trencadissa del Govern, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, arrenca el 2023 amb el repte de fer viable l’executiu amb menys suport parlamentari de la història recent de Catalunya amb només 33 diputats. La prova del cotó arribarà ben aviat amb el debat del projecte de pressupostos, que ja compta amb el suport dels comuns però que requereix també l’aval del PSC o, en un escenari més remot, de Junts per Catalunya. No ser capaç de tirar endavant els comptes deixaria molt tocat el govern en solitari d’Esquerra, fins al punt que l’escenari d’un avançament electoral a Catalunya durant el 2023 cobraria molta més força. Per contra, si Aragonès aconsegueix aprovar els pressupostos veurà molt més a prop el seu objectiu d’esgotar una legislatura en què, més enllà de donar resposta als efectes de la crisi econòmica i la inflació, els republicans volen donar continuïtat també a la seva aposta pel diàleg amb el govern espanyol. Després d’aprovar al Congrés i al Senat la reforma del Codi Penal que va suprimir la sedició i modificar a la baixa la malversació, Esquerra vol obrir ara la carpeta del referèndum, un projecte que té des del principi el no rotund de la Moncloa a parlar-ne. Per això, un altre dels propòsits d’Aragonès per al curs que ve és donar forma a la seva proposta d’acord de claredat. Tot i el rebuig inicial de la resta de grups independentistes a la proposta dels republicans –que inspirant-se en el cas de Montenegro planteja un mínim d’un 50% de participació i un 55% de vots favorables com a requisits perquè l’independentisme guanyi el referèndum–, hi haurà contactes en els mesos vinents amb formacions, entitats i agents econòmics i socials per buscar una imatge d’unitat que ajudi a doblegar la resistència, per ara inamovible, del PSOE.

ELECCIONS MUNICIPALS I AUTONÒMIQUES

Serà un dels punts calents de la nit del 28 de maig. La capital catalana és una de les cites clau de les eleccions municipals, amb quatre aspirants amb opcions de dirigir la ciutat. La irrupció a última hora de Xavier Trias com a alcaldable per JxCat ha acabat de sacsejar el tauler i afegeix un nom més a la pugna entre Ada Colau –que optarà a un tercer mandat pels comuns–, Ernest Maragall (Esquerra) i Jaume Collboni (PSC) per aconseguir la vara d’alcalde. Amb les enquestes apuntant a un escenari de molta igualtat, les aliances postelectorals acabaran sent decisives com ja va passar el 2019, quan els vots de Manuel Valls van fer alcaldessa Colau malgrat la victòria de Maragall. Endur-se o no el triomf a Barcelona condicionarà la lectura que els partits faran d’una nit en què, a Catalunya, caldrà estar pendent també de què passa a Girona –on Marta Madrenas (Junts) no opta a la reelecció– i Lleida i Tarragona –on Esquerra buscarà revalidar el triomf de fa quatre anys–. Capítol a part mereixerà Badalona, on Xavier Garcia Albiol (PP) busca una majoria absoluta que sembla la seva única via per recuperar l’alcaldia. En la pugna entre ERC i el PSC a l’àrea metropolitana, serà interessant veure també l’efecte Gabriel Rufián a Santa Coloma de Gramenet o el desgast que pugui patir Núria Marín a l’Hospitalet de Llobregat. Precisament la Diputació de Barcelona –que ara lidera Marín– serà un altre dels focus d’actualitat després de les eleccions, quan caldrà veure quines aliances s’estableixen entre els diferents partits a tot el país.

Si a Catalunya el focus del 28 de maig serà Barcelona, a Espanya bona part de les mirades aquella nit estaran posades a la Comunitat de Madrid, on Isabel Díaz Ayuso posa a prova el seu suport després d’haver arrasat a les eleccions anticipades de 2021, quan va fregar la majoria absoluta gràcies a la seva polèmica gestió de la pandèmia. Només un gran resultat de les esquerres –conformades pel PSOE, Més Madrid i Unides Podem– podria ara mateix impedir un altre mandat de la dirigent popular que, de la mà del seu assessor àulic Miguel Ángel Rodríguez, continuarà fent del liberalisme descarnat i l’oposició més bel·ligerant al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, els pilars fonamentals del seu lideratge. A Madrid, l’ala més dura de la dreta fa temps que sospira perquè sigui ella i no Alberto Núñez Feijóo –que des que va substituir Pablo Casado a principis de 2022 està patint per trobar el seu lloc en el seu aterratge a la política madrilenya– qui competeixi contra Pedro Sánchez a les eleccions espanyoles de final d’any, per la qual cosa s’observarà amb lupa el que diguin les urnes a les autonòmiques de maig. Un altre bon resultat d’Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid podria disparar les pressions –internes i externes– per descavalcar Feijóo, sobretot si el dirigent gallec no acaba de fer el tomb a les enquestes i el PP veu perillar el seu objectiu principal del 2023: tornar a la Moncloa.

L’any 2023 també ha de portar eleccions al País Valencià. En una decisió sorprenent, fa quatre anys Ximo Puig va voler fer coincidir les eleccions a la Generalitat amb els comicis espanyols del 28 d’abril –que es van acabar repetint al novembre– i l’aposta li va sortir bé: reedició del pacte del botànic i desfeta històrica del PP, que va caure fins als 20 diputats. Aquest cop, però, les enquestes apunten a un escenari igualat, fins al punt que els conservadors confien a recuperar el govern malgrat l’allau de casos de corrupció que van protagonitzar durant la seva última etapa en el poder. L’últim baròmetre del CIS dibuixa un duel clar entre el PSPV i el PP, que aniria en detriment a una banda de Compromís i Unides Podem i a l’altra de Vox i, sobretot, de Ciutadans, que també podria desaparèixer al País valencià.

ELECCIONS ESPANYOLES

La segona volta de les municipals i autonòmiques del maig serà, si no hi ha sorpreses en forma d’avançament electoral, la convocatòria d’eleccions espanyoles a final d’any. No es preveu, doncs, que la polarització que aquestes setmanes ha portat l’Estat a una de les seves pitjors crisis institucionals vagi a la baixa. La croada de la dreta i les seves palanques mediàtiques i judicials contra el govern de Pedro Sánchez serà intensa en els mesos vinents, fins al punt que el PP ja ha posat en marxa una campanya amb el lema O Sánchez, o Espanya. Aquest és, si filtrem la sinècdoque, el resum del que està en joc a les pròximes eleccions espanyoles, i que no és sinó la continuïtat del govern de coalició –amb el suport d’altres partits– o l’arribada al poder de la dreta, amb la més que probable concurrència de la ultradreta de Vox. Per afrontar el tram final d’aquesta cursa i un cop reformat el Codi Penal, el PSOE ha donat mostres de voler deixar al congelador durant un temps la carpeta catalana i fiar-ho tot a l’èxit de les mesures per aplacar els efectes econòmics de la guerra a Ucraïna i al seu paper internacional amb la presidència espanyola de la UE durant el segon semestre de l’any. Tanmateix, Sánchez no pot desatendre del tot les reclamacions dels seus socis perquè els vots d’Esquerra segueixen sent decisius al Congrés i podrien ser-ho també després de les eleccions. El dirigent socialista també està pendent de com acaba la negociació entre Yolanda Díaz i Podem. La ruptura de l’espai lila –i la presentació de més d’una candidatura a l’esquerra del PSOE– podria llastar les opcions del president espanyol de mantenir la Moncloa. A la dreta, en canvi, la variable a tenir en compte és l’impacte de la desfeta de Ciutadans, a qui la majoria d’enquestes ja situen fora del Congrés. La desaparició del partit taronja pot acabar sent una altra de les notícies del 2023.