20/09/2018

Sonen violins quan Aznar i González parlen de Catalunya

MadridLa cita està carregada de morbositat. El 40è aniversari de la Constitució espanyola és capaç d’aplegar en un mateix debat els dos protagonistes principals de la política espanyola dels 90: Felipe González i José María Aznar, els polítics icona de la generació de l’EGB i protagonistes de les enganxades parlamentàries més sonades des de la Transició -el “Vagi-se’n, senyor González” va ser la banda sonora del Congrés dels 90, un cop superada l’era de l’ Habla pueblo, habla-. Han passat 22 anys des que van deixar de barallar-se al Congrés. Dues dècades que han servit per tancar ferides. Gairebé sonen els violins quan els dos expresidents espanyols es recorden l’un a l’altre que fonamentals que van ser per al desplegament de la madura carta magna espanyola. Una ensabonada en tota regla en què col·labora la directora d’ El País, Soledad Gallego-Díaz, que modera el debat. Busca els punts en comú i els va trobant -“És un exemple i ha sigut una estona meravellosa veure’ls conversar”, afirma-. Els dos es presenten a si mateixos com a entusiastes constitucionalistes, i diuen que no només commemoren una data tan assenyalada, sinó que la “celebren”.

Inscriu-te a la newsletter El pacte entre Mazón i Feijóo per no enfonsar el PPUna mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Els violins callen quan es planteja la qüestió de la possible reforma constitucional. El conservador fa honor al seu nom i llança una crida a no tocar res. Segons ell, el text vigent ja pot respondre als actuals reptes de la societat espanyola i a més, diu, no hi ha consens ni una proposta clara damunt la taula. En canvi, González és un ferm defensor de la reforma constitucional, i destrossa el vell argument que no hi ha prou consens per dur-la a terme explicant que fa quaranta anys tampoc n’hi havia, i prou que els ponents constitucionals se’n van sortir.

Cargando
No hay anuncios

Però els dos presidents s’estan poca estona trepitjant el terreny espinós de la disparitat d’opinions, i aviat troben un element aglutinador que els fa tornar a prémer el botó del play i que soni, ja no violins, sinó la secció de corda sencera de la Filharmònica de Viena. El tema. Allò que tots dos han desitjat afrontar des que han arribat (i no s’han contingut gaire, perquè a la tercera frase ja hi feien referència): la “deslleialtat” dels polítics catalans -en aquesta definició coincideixen tots dos- i la “fractura a Catalunya”.

De sobte, els consensos constitucionals que ningú trobava per enlloc comencen a aflorar, poderosos. Els dos expresidents coincideixen que caldria reforçar dins la Constitució la indivisibilitat i la primacia de la sobirania nacional, granítica unió de la voluntat dels espanyols, que no es pot posar en qüestió pel capteniment d’uns catalans, per molt majoritaris que arribin a ser a la seva terra. A Catalunya van dedicades les últimes paraules de tots dos, de tema lliure, i González avisa els independentistes: “Vostès estan més a prop de perdre autonomia que de guanyar independència”. “Hi estic completament d’acord”, diu Aznar. Els violins ja sonen a amenaça.