Els pressupostos com a palanca
SubdirectorCatalunya té un greu problema ecològic amb les dejeccions ramaderes, sobretot amb els purins, que contaminen els aqüífers. El Govern va aprovar el mes de juliol un decret amb un objectiu ambiciós: deixar de considerar les dejeccions un residu perquè passin a considerar-se un fertilitzant. Però, evidentment, convertir un problema en una solució no es pot fer per art de màgia, sinó que necessita estudis i mitjans, un impuls públic. Per això, entre els 36.000 milions del pressupost aprovat aquest divendres n’hi ha dos que es destinaran precisament a implementar aquest decret.
És només un exemple de la utilitat d’un pressupost públic. A través dels diners de tothom es decideix promoure unes activitats concretes amb la idea que acabaran repercutint en un bé comú, en aquest cas fer la ramaderia i l’agricultura més sostenible i neta. Doncs bé, això és el que haurà de fer a partir d’ara el Govern a gran escala a causa de la crisi del coronavirus.
A diferència del 2008, tot apunta que la resposta a aquesta crisi derivada d’una emergència sanitària no vindrà per la via de les despeses -és a dir, retallades-, sinó que les administracions tindran més permís per endeutar-se. També és previsible que hi hagi diners que viatgin del nord cap al sud (en format de crèdit o de transferència, això encara s’ha de veure) o un augment significatiu del pressupost europeu que tingui per objectiu equilibrar els efectes de la crisi.
Aquests diners arribaran a la Generalitat a través de l’Estat -això no canviarà- i, per tant, Pere Aragonès ha de creuar els dits perquè Pedro Sánchez, Giuseppe Conte i Emmanuel Macron puguin vèncer les reticències dels Països Baixos i els nòrdics. Però s’espera que, d’una manera o una altra, la liquiditat arribarà.
Com es reparteixen els diners?
La gran qüestió que caldrà abordar a partir d’ara serà com es reparteixen aquests diners, a què es dediquen, a quins sectors s’ajuda més i a quins menys. I alhora que s’ho plantejarà Catalunya hi haurà desenes, centenars de països i regions que estaran fent el mateix exercici, que es plantejaran la mateixa pregunta: ¿com invertim aquests diners perquè la nostra economia en surti enfortida després de la crisi?
La idea seria fer igual que Alemanya amb el Pla Marshall o els EUA a l’època del New Deal. Aprofitar la palanca dels pressupostos públics per emmotllar un nou model productiu, dibuixar una economia més adaptada als nous temps, en aquest cas a la realitat post covid-19. Mai cap Govern, des de la recuperació de l’autogovern, s’havia enfrontat a un repte d’aquesta magnitud: davant la feblesa i fragilitat del sector privat, totes les esperances es dirigeixen ara cap a la Generalitat i cap al sector públic, que hauran d’assumir un lideratge molt més gran. Allà, durant aquest període breu d’intervencionisme a ultrança, de nou socialisme -com en diu The Economist -, s’ha de dibuixar el país del futur. I caldrà fer-ho en un context de competitivitat ferotge, amb tothom llançat en la cursa per sortir del túnel en millors condicions.
Alguns diran: “Posem diners directament a la butxaca del ciutadà i rebaixem impostos!” I d’altres: “No! Construïm infraestructures que puguem deixar als nostres fills!” I un tercer: “Ajudem el turisme a resistir!” I un quart: “No! El turisme ha mort, apostem ara per la recerca!” Evidentment, amb les eines d’un estat tot seria més fàcil, però la realitat és la que és, i el Govern ha de treballar en dues direccions: aconseguir tots els recursos possibles i pensar molt bé on va cada euro.
A Catalunya divendres es va fer un pas important. Els pressupostos aprovats no només són els primers en tres anys, sinó que són els primers des del 2012 (els últims pactats per CiU i el PP) que trenquen la dinàmica de blocs. El PSC s’ha obert a votar els decrets de modificació dels pressupostos, i fins i tot Cs va estendre la mà al diàleg. En el futur és possible que els nostres fills, que hauran de gestionar aquest deute, preguntin: “I vosaltres, què vau fer amb aquells diners?”