"De qui són els diners?" Una dècada en el bucle del finançament

BarcelonaPermetin-me començar amb una anècdota personal. Quan es negociava el finançament en el període 2007-2009 treballava en un diari d’àmbit estatal, el diari Público, i, com a delegat a Catalunya, discutia sovint sobre aquesta qüestió amb el meu homòleg andalús, que quan arribàvem al cap del carrer, sempre deia "Però de qui són els diners, eh? De qui són?" I aquest és el quid de la qüestió per entendre les discussions sobre el finançament autonòmic: de qui són els diners? Per a aquell periodista andalús, que havia estat cap de premsa de Manuel Chaves i per tant representava l’opinió del PSOE en aquesta matèria, els diners que es recaptaven a Catalunya eren de tots els espanyols. No hi havia, per tant, una "solidaritat catalana" amb la resta de l’Estat, ja que no pots ser solidari amb tu mateix. Aquest abisme conceptual entre Madrid i Barcelona explica en part els deu anys de paràlisi entre l’any 2014, quan va caducar el sistema de finançament actual, pactat entre el govern tripartit i l’executiu de Zapatero el 2009, i l’any 2024, quan el debat s’ha tornat a posar sobre la taula amb la demanda d'ERC d'obtenir el concert per a Catalunya a canvi d'investir el socialista Salvador Illa com a president. Però no és l’únic factor, ja que n'hi ha un que és intrínsecament espanyol.

Durant aquests deu anys, el sistema polític espanyol ha estat incapaç de trobar una solució al trencaclosques del finançament autonòmic. Els grans partits han defugit el debat, l'han evitat com si fos una mena de fantasma. I s’ha demostrat de forma empírica que quan Catalunya va decidir apartar-se i no fer més de tractor de la resta de CCAA, ni el PP ni el PSOE s’han atrevit a posar un model sobre la taula. Per què? Perquè proposar un model significa prendre partit, beneficiar uns territoris en detriment d'uns altres, deixar de concebre Espanya com una sola entitat, una sola "caixa", i cap dels dos partits està disposat a assumir el cost polític que això comportaria. Però és que a més tenim el problema conceptual. Repartir els diners significa, d’alguna manera, reconèixer que has de prendre'n a alguns per donar-ne a uns altres. Significa donar resposta a la gran pregunta: "De qui són els diners?".

Davant d’aquesta qüestió, podem afirmar que el sistema polític espanyol ha col·lapsat. S’ha bloquejat. Els polítics espanyols no estan preparats per afrontar aquest debat. El conseller d’Hisenda de Múrcia, per molt maltractat que estigui el seu territori (que ho està) no dirà mai al seu homòleg gallec que ha de renunciar als seus diners, ni tampoc dirà a l'Estat que s'ha d'aprimar. Per això també és impossible que el PP presenti una proposta de consens, perquè els seus territoris tenen interessos contraposats. El criteri que beneficia els uns perjudica els altres. Si es prima la població, Andalusia i el País Valencià en sortiran beneficiades. Si es privilegia la dispersió de la població, hi guanyen Castella i Lleó i Aragó. És un sudoku impossible de quadrar. I això ho sabia molt bé Mariano Rajoy, que quan va veure el panorama va donar l’ordre de fer veure que el problema no existia i aparcar-lo sine die.

Les balances de Montoro

A més, l’època del govern del PP (2011-2018) va coincidir amb la part més dura de la crisi, cosa que també era un argument per posposar un debat tan espinós. En aquell període, l’únic moviment que va fer el ministre del ram, Cristóbal Montoro, va ser encarregar unes balances fiscals a l’economista Ángel de la Fuente, el principal ideòleg (juntament amb Josep Borrell) que ha teoritzat contra el concepte de dèficit fiscal. Del que es tractava, per tant, no era de resoldre el problema, sinó de demostrar que no existia, o que, en tot cas, era molt menor del que es denunciava. Tot i això, fins i tot De la Fuente va calcular que Catalunya tenia un dèficit l’any 2014 de 8.455 milions, cosa que equivalia a un 4,3% del PIB (la Generalitat el xifrava en el doble, en uns 16.000 milions i un 8% del PIB). Però l’argument de De la Fuente és que aquests 8.455 milions no eren dèficit fiscal, sinó que era el que corresponia pagar de més als catalans pel fet de tenir la renda més elevada. És a dir, com que a Catalunya hi ha gent més rica, paga més. I punt. Per això considerava que no havia de rebre més recursos. "De qui són els diners?"

El PSOE, per la seva banda, porta cinc anys al govern i l’únic moviment que ha fet és presentar un document preliminar amb els criteris que s’haurien de tenir en compte a l’hora de negociar la reforma del finançament. El criteri clau és el de "població ajustada", que vol dir no repartir els diners només en funció de la població total sinó d’altres variables com ara l’envelliment o la dispersió territorial, partint de la base que és més car assistir a una persona gran que viu en un petit poble de Lleó que a un que viu a l’Eixample de Barcelona. Però esclar, des de Catalunya això no es veu igual, ja que no és el mateix el cost de la vida en aquest petit poble de Lleó que a l’Eixample, on amb un euro compres molt menys. Per a Catalunya el cost de la vida també hauria de ser un criteri a tenir en compte, però això els tècnics d’Hisenda ho van desestimar. Una altra vegada el mateix: "De qui són els diners?"

El més curiós de tot és que el que reclamen tant el PP com el PSOE, és a dir, que s’arribi a un acord de forma multilateral entre totes les CCAA, és una cosa que no ha passat mai. Totes les negociacions sobre el finançament que s’han fet fins ara han estat liderades per Catalunya, que ha anat rascant percentatges de l’IRPF i la resta d’impostos per a les CCAA, sempre amb una gran oposició i entre acusacions de ser insolidària. De fet, quan Jordi Pujol va pactar el 1993 una primera cessió del 15% de l’IRPF per a les autonomies, Felipe González es va haver de desplaçar en persona a Extremadura per convèncer el seu correligionari Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que no ho veia clar. Quan el 1996 CiU va pactar el 30% amb José María Aznar, Andalusia i Extremadura no s’hi van sumar i es van quedar fora del nou sistema (o sigui, que sí que hi ha precedents de diferents sistemes dins del règim comú)... fins que es van adonar que perdien diners. El 2001 el sistema es va modificar lleument amb un nou acord CiU-PP, però el 2006, arran l’aprovació del nou Estatut, es va tornar a obrir la caixa dels trons.

Negociació Montilla-Zapatero

El punt culminant de la negociació va ser una reunió a la Moncloa durant la Puríssima del 2008 en què el president de la Generalitat, José Montilla, i el seu conseller d’Economia, Antoni Castells, es van plantar i van dir no a la darrera oferta de José Luis Rodríguez Zapatero. Aquest havia intentat també que Montilla negociés directament amb l’andalús Chaves, però el president català s’hi va negar. L'aposta catalana va sortir bé perquè Zapatero es va veure obligat a augmentar l'oferta. Finalment, el juliol del 2009 va arribar l’acord, però el flamant sistema va fer aigües de seguida, ja que totes les previsions d’ingressos van quedar alterades per la crisi econòmica. Només el primer any va donar uns resultats acceptables i van situar Catalunya per damunt de la mitjana. El malestar de Castells va provocar que enviés una carta a la ministra Elena Salgado el setembre del 2010 reclamant-li 1.450 milions del Fons de Competitivitat i 740 de la disposició addicional tercera per inversions que no s’havien abonat. Sempre el mateix: "De qui són els diners?". És a dir, qui té la clau de la caixa té el poder real perquè pot decidir no pagar el que correspon.

Catalunya, escaldada i immersa ja en el Procés, va decidir canviar d’estratègia: no faria cap moviment i esperaria a veure quina proposta els arribava des de Madrid. Deu anys després encara no hi ha hagut resposta. I com que tampoc s’ha assolit la independència, ara s’assaja una mena de camí del mig entre la independència i el règim comú que seria la proposta de "finançament singular"; és a dir, del concert; és a dir, la clau de la caixa amb una quota solidària a negociar. En realitat, doncs, Catalunya torna a tirar del carro per moure l’Estat però ara busca el seu propi camí. I ara Espanya ha de triar entre el foc i les brases; és a dir, entre fer a Catalunya una oferta perquè es mantingui dins del règim comú (i per tant mullar-se sobre com repartir els diners entre tots) o donar a Catalunya el concert i perdre sobirania i recursos. La tercera opció és no fer res, anar fent transferències puntuals però sense tocar el sistema, que és exactament el que succeeix des de fa deu anys. L'immobilisme, però, deixaria en l'aire de l'estabilitat del govern espanyol i bloquejaria una investidura a Catalunya. D'alguna manera, doncs, és o ara o mai.

Les quatres grans reformes del sistema de finançament

Tot i que la Lofca, la llei que regeix el finançament autonòmic, és del 1980 (i es reformarà i completarà amb altres lleis al llarg de la dècada), serà l’acord d’investidura entre el PSOE i CiU de l’any 1993 el que propiciarà la primera gran reforma del sistema de finançament autonòmic. L’acord per facilitar la investidura d'un Felipe González en minoria inclou la liquidació directa a la Generalitat del 15% de l’IRPF recaptat a Catalunya i una transferència extra per al sistema sanitari, que ja en aquell moment esta fortament infrafinançat i és un forat negre en els comptes catalans. És la primera vegada que es fixa un percentatge fix de l’IRPF per a Catalunya, que no és suficient per si sol però facilita poder comptar amb una entrada directa de liquiditat. 

Seguint l’estela de l’acord del 1993, CiU posa sobre la taula fer un salt a canvi de facilitar la investidura de José María Aznar el 1996 i propiciar així l’alternança esquerra-dreta a l’Estat. El Pacte del Majestic preveu elevar el percentatge de l’IRPF cedit a Catalunya al 33% i afegeix capacitat normativa. Per això, a partir d’aquell moment els governs autonòmics tindran marge per apujar o abaixar la pressió fiscal en el seu tram. Amés, també tindrà capacitat normativa en els impostos cedits. L’objectiu és comptar amb més autonomia financera i no dependre tant de les transferències de l’Estat, tot i que en última instància sempre se n’acaba depenent.

Tot i que l’any 2000 el PP obté la majoria absoluta i no necessita els vots de CiU, el govern d’Aznar actualitza el sistema de la mà de CiU, que envia el conseller d’Economia Francesc Homs i Ferret a negociar. Homs comptarà amb el suport d’alguns barons del PP, com ara el valencià Eduardo Zaplana. En el nou sistema, al 33% de l’IRPF se li suma el 35% de l’IVA i el 40% dels impostos especials de l’alcohol, el tabac i els carburants. El sistema avançava en l’autonomia financera però no solucionava el problema de fons, que era l’infrafinançament, ja que les comunitats autònomes gestionaven ara, després de la transferència de l’Insalud, les grans carteres de l’estat del benestar, com ara sanitat i educació.

La proposta d’Estatut que va sortir de Catalunya el 2005 defensava un “concert econòmic solidari”, però en la negociació Mas-Zapatero es va rebaixar l’abast i, per exemple, s’estipulava la creació en dos anys d’un consorci tributari paritari que mai es va posar en marxa. L’encarregat de convertir el text genèric de l’Estatut en un sistema concret va ser el conseller d’Economia, Antoni Castells, que va negociar durant dos anys. En el nou sistema la Generalitat rebia el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials, però el càlcul de dos fons compensatoris, un de Competitivitat i un de Suficiència, va adulterar el resultat final, que mai va acabar de donar els resultats esperats.