¿Són antiindependentistes els votants de Barcelona en Comú?

SubdirectorAquesta és la pregunta recurrent a les sobretaules barcelonines: ¿acceptarà Colau l’oferta de Valls per ser alcaldessa i arrabassar així el càrrec a Ernest Maragall? La sola formulació d’aquesta possibilitat ha obert un encès debat dins de l’espai dels comuns, amb sectors de Podem i ICV clarament partidaris d’acceptar-la i d’altres de més reticents.

No hi ha dubte que l’oferta de Valls presenta un incentiu molt important per a la mateixa Colau: ser alcaldessa. El sistema polític espanyol atorga molt de poder, real i representatiu, a aquesta figura. I d’exalcaldes reconvertits en caps de l’oposició només hi ha hagut el cas, exemplar d’altra banda, de Xavier Trias. L’argumentació dels sectors que ho defensen afirmen que, un cop passada la vergonya inicial de la investidura, la situació no serà gaire diferent de l’actual.

Aquí caldria fer un parell d’apreciacions. A diferència de la legislatura passada, el PSC tindria un pes molt més important al govern, ja que d’una correlació d’11 a 4 hem passat a una de 10 a 8.

D’altra banda, tampoc cal ser gaire clarivident per anticipar que l’oposició faria bandera d’aquesta investidura i que alhora Valls l’aprofitaria per reivindicar-se cada cop que pogués. La idea que això pot ser una mena de xarampió puntual sembla, doncs, wishful thinking.

Deixant de banda l’interès particular d’Ada Colau, l’altre factor determinant és saber què pensa el seu electorat. Aquí hi ha dues hipòtesis. La primera afirma que els votants de Colau no entendrien que fes alcalde un independentista perquè són majoritàriament unionistes. La segona considera que la majoria de votants de Colau és sobiranista i prefereix un pacte amb ERC. Què és, però, el que ens diuen els resultats del 26-M?

Doncs que les pèrdues de vot més importants els comuns les van patir a Nou Barris (més de 10 punts i gairebé 7.000 vots), Ciutat Vella, Sant Martí, Horta-Guinardó i Sant Andreu, els districtes on més ha pujat el PSC. Però en canvi Colau va baixar molt poc respecte al 2015 a l’Eixample o les Corts, on fins i tot va augmentar lleugerament en vots, i va quedar pràcticament igual a Gràcia, on va obtenir un guany de 1.108 vots i va ser primera força. A primera vista podem aventurar que Colau ha retingut el seu vot més sobiranista, teòricament més partidari d’un pacte amb ERC.

I és que, amb els resultats del 2019 a la mà, el vot a Colau està més equilibrat territorialment i és més transversal. Per dir-ho clarament: des del 2010 és molt difícil que una mateixa força guanyi en dos llocs tan diferents com Ciutat Vella i Gràcia, i això ho ha fet Ada Colau.

Si el 2015 el 58% del vot dels comuns provenia dels districtes de Nou Barris, Sant Martí, Sant Andreu, Horta-Guinardó i Ciutat Vella, ara aquest percentatge ha baixat al 53,2%. El votant dels comuns és ara més de classe mitjana i és fort en feus nacionalistes.

Tampoc és evident que el vot que ha marxat al PSC ho hagi fet només o principalment per la qüestió nacional, ja que hi ha altres factors possibles. El més evident de tots és que fa quatre anys la marca PSOE cotitzava a la baixa, mentre que ara, amb Sánchez al govern, els socialistes han avançat arreu del territori espanyol.

I finalment hi ha el fenomen del vot dual a les europees. Junqueras i Puigdemont van sumar un 46,5% de vot a Barcelona, mentre que tots els partits independentistes a les municipals només van arribar al 39,4%. Això indica casos de vot Colau-Junqueras o Colau-Puigdemont.

La conclusió és que el votant de Colau del 2019 és més sobiranista que el del 2015. I no és un sobiranisme essencialista, sinó que practica obertament l’ambivalència. És a dir, és un votant que premia el trencament de blocs identitaris que suposaria un pacte amb ERC. I recordem que trencar la dinàmica de blocs és una de les principals raons de ser del projecte dels comuns.