Un sobiranista a la mesa del Congrés?

BarcelonaAmb l'objectiu d'imposar-se al PP a la mesa del Congrés, el PSOE s'ha obert a cedir algun seient de l'òrgan rector de la cambra a un partit sobiranista i ha assegurat que hi ha converses "amb tothom". No en va, Pedro Sánchez va defensar durant la campanya que, quan cal, pot buscar aliances "fins a sota les pedres". No seria res extraordinari; encara que ja fa vuit anys que no passa, CiU o PNB han estat presents a la mesa en nou de les quinze legislatures que portem en democràcia. La tradició d'incloure'ls-hi va començar, de fet, ja en la segona legislatura, de la mà de Felipe González.

El socialista, que havia obtingut una victòria aclaparadora amb 202 diputats, 134 senadors i més de deu milions de vots, va facilitar que la secretaria quarta de la mesa l'ocupés el grup de la Minoria Catalana, amb 12 diputats: Josep Maria Trias de Bes va ser l'escollit per la federació nacionalista. Trias de Bes va repetir a la secretaria quarta en la següent legislatura i, després de les eleccions de 1989, durant el tercer mandat de González, el PSOE li va cedir una vicepresidència del Congrés. En aquell moment, Convergència era la tercera força de la cambra baixa, empatada a 18 escons amb Esquerra Unida, que va accedir a una secretaria quarta. Des de la constitució de les Corts, el tercer partit de la cambra sempre ha tingut un seient a la mesa, com també va passar amb Vox, que ostenta la vicepresidència quarta des del 2019. La diferència és que ara fa quatre anys, Vox tenia prou diputats per assegurar-se un lloc i, en canvi, CiU necessitava imperiosament el suport o bé del PSOE o bé del PP.

Hi ha, però, una excepció en la cinquena legislatura. El 1993 González va aconseguir revalidar el mandat gràcies a un pacte d'investidura amb CiU i el PNB. Esquerra Unida (IU), que havia estat tercera força amb 18 escons, no va tenir seient a la mesa. En canvi, CiU (amb 17 diputats) va ascendir a la vicepresidència tercera de la mà de Josep López de Lerma i el PNB (amb 5) va entrar, amb Emilio Olabarría, a la secretaria quarta. Aquest va ser el darrer mandat de González, que va donar pas a la primera presidència de José María Aznar, el 1996. Però l'arribada del PP al govern no va deixar els partits sobiranistes sense seient a la mesa. Aznar, que va obtenir el suport de CiU a la investidura (va ser l'any del famós Pacte del Majestic) va facilitar l'entrada a la vicepresidència tercera de la mesa a CiU i a la secretaria quarta al PNB. En el segon mandat del president conservador, CiU es va mantenir a la vicepresidència quarta de la mesa, però no el PNB.

El màxim càrrec que CiU va ostentar a la mesa va ser, no obstant això, en la primera etapa de José Luis Rodríguez Zapatero (2004), quan va obtenir la vicepresidència segona amb Jordi Vilajoana, mentre que durant el seu segon mandat (2008) CiU va passar a la vicepresidència quarta i el PNB a la secretaria segona. L'última vegada que un partit sobiranista va ser a la mesa va ser el 2011, en l'etapa prèvia al Procés, quan CiU, amb 16 escons, va tornar a la vicepresidència quarta de la mesa, tot i la majoria absoluta del PP.

Perfils moderats

Els perfils escollits per al càrrec han estat invariablement moderats. Començant per Trias de Bes, que el 1995 va abandonar CiU per fer el salt al PP d'Aznar. Jordi Jané, vicepresident entre el 2008 i el 2015, per la seva banda, va admetre durant el judici per l'1-O que havia dimitit del seu càrrec com a conseller d'Interior per la possibilitat que se celebrés el referèndum de manera unilateral. Vilajoana havia participat en càrrecs de rellevància als governs de Pujol, i després de passar per les Corts espanyoles va convertir-se en secretari general de la presidència de l'executiu d'Artur Mas. Per la seva banda, López de Lerma, que va entrar al Congrés el 1980, es va donar de baixa de CDC el 2011, abans de l'inici del Procés, i va demanar el vot per al PSC aquell any a les eleccions municipals a Girona.

La presència dels nacionalismes català i basc a la mesa del Congrés ha estat, doncs, una constant afavorida pels bons resultats electorals de CiU (que sovint va ser tercera força a l'Estat), i també pels dos partits majoritaris, tant socialistes com conservadors, encara que el PSOE amb més èmfasi. Al Senat, cambra de representació territorial, la presència de partits no estatals encara és més accentuada i constant excepte en les dues primeres legislatures. Destaca la quarta legislatura, quan una agrupació de formacions de les Illes Canàries va ocupar la secretaria quarta de la mesa del Senat.